L’OFICI DE VIURE POST COVID-19

De qui­nes parau­les ens omplim? Què ens ali­menta en temps d’incer­tesa i angoixa? La inflació de la política, que sem­bla que ho enva­eix tot en la vida quo­ti­di­ana, és inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal a la rea­li­tat de la majo­ria de la gent que, sor­to­sa­ment, es pot man­te­nir dis­tant de la decadència en què s’està endin­sant el relat gene­ral dels par­tits polítics, mal­grat excep­ci­ons valu­o­ses, del seu impacte en la vida col·lec­tiva, de la manera que podem fem front a les nos­tres existències indi­vi­du­als.

És un pri­vi­legi poder recórrer a altres mira­des i parau­les que ens ofe­rei­xen un res­pir llarg. Els lli­bres que es publi­quen, les noves lli­bre­ries, la música antiga i nova que hem pogut tor­nar a escol­tar, un poema a la xarxa, un “gràcies” sen­tit de la boti­guera del barri que agra­eix la com­pra, un what­sapp rebut en aquell segon vital de tris­tesa, una con­versa sen­zi­lla i emo­ci­o­nal amb el taxista que et porta a un hos­pi­tal, un mis­satge opti­mista del metge esgo­tat que et som­riu a través dels ulls per sobre de la mas­ca­reta, tor­nar a casa i des­co­brir els veïns de l’escala... No ens toquem per raons higièniques, i pot­ser tenim l’opor­tu­ni­tat d’estar més a prop que mai. No ens veiem i, en canvi, par­lem. El con­fi­na­ment ens ha ofert un retro­ba­ment amb les nos­tres vides i el pas­sat, i amb el pre­sent, amb les famílies a través de les vide­o­con­ferències, en què pot­ser s’han produït con­ver­ses que mai abans s’havien tin­gut. També amb amis­tats autènti­ques que superen els fil­tres soci­als de la con­veniència i els jocs de car­tes. La covid-19, mal­grat la política, i mal­grat els greus cos­tos, ens està ofe­rint ges­tos quo­ti­di­ans en la vida de les ciu­tats que són fines­tres a un ofici de viure nou. Poten­cial.

I el bon peri­o­disme, que també són parau­les, aquest que ara està patint tant la crisi i que ens omple de veus noves i plu­rals, tre­ba­lla­des, que volen ofe­rir espe­rança, s’ha seguit pro­duint més que mai enmig de tertúlies bui­des, bara­lles de bons i dolents, fri­vo­li­tat barata i lluita per audiències. La bona infor­mació, que es resis­teix a les inter­ferències polítiques, per­sis­teix gràcies a esforços indi­vi­du­als. I espe­ci­al­ment, tres pro­gra­mes de la tele­visió pública cata­lana, lluny de la política, des­ta­quen com a ali­ment per sen­tir, viure i som­riure. I a vol­tes, també, plo­rar. Casu­al­ment, o no, estan lide­rats per tres peri­o­dis­tes homes, aquests homes nous que fa tant de temps que estàvem espe­rant. Homes tran­quils, sen­si­bles, que escol­ten, que fan de la fra­gi­li­tat humana que tots tenim un exer­cici de for­ta­lesa com­par­tida en què emmi­ra­llar-nos. Gas­par Hernández fa temps que ha com­par­tit la seva evo­lució amb tots nosal­tres, i cada vegada més ens apropa a la natura, a per­so­nes que s’han rein­ven­tat cer­cant tot allò que els éssers humans tenim poten­ci­al­ment a la can­to­nada: la força de la natura, la consciència del nos­tre poder, la salut, la medi­tació i el valor del silenci. En el meu breu pas pel Par­la­ment de Cata­lu­nya ima­gi­nava que si les con­ver­ses i acords entre polítics adver­sa­ris es fes­sin al mera­vellós jardí de les magnòlies immen­ses, després d’una estona de medi­tació o de música, en comp­tes de fer-les al saló dels pas­sos per­duts, que només per­met la pas­se­jada tan­cada de les pre­sons, i que és un espai d’intriga i mani­o­bres d’uns i d’altres, la política podria fer un gir impres­cin­di­ble.

El retorn a la visió comu­nitària, pels pobles de tot el país, ara una rea­li­tat de la post­co­vid, fa anys que ens l’ofe­reix El foras­ter, gràcies a Quim Mas­fer­rer. Un peri­o­disme ten­dre, humà i fes­tiu. Fa poc vaig anar a un petit res­tau­rant d’un dels pobles del Piri­neu que ell va visi­tar, on es refu­gi­ava la Mont­ser­rat Roig, i durant dues hores una dona valenta em va expli­car la segona visita del Quim, ja sense càmeres, amb llàgri­mes men­tre l’escol­tava rela­tar una vida dura com la de tan­tes dones. Allà vaig sen­tir tot el que sem­bra el bon peri­o­disme. Dig­ni­tat. I per fi, una cre­ació rege­ne­ra­dora, com deia Jung. El pro­grama Tabus, de David Ver­da­guer, l’adap­tació d’un pro­grama belga que ha rebut l’empremta per­so­nal del seu con­duc­tor, valent, amb un fi sen­tit de l’humor, acom­pa­nyat d’una extra­or­dinària rea­lit­zació, que, de sobte, des­trossa estig­mes esta­blerts i crea herois quo­ti­di­ans, per­so­nes a qui ha tocat la part viure la fosca de la vida. Amb nor­ma­li­tat, lluny del pater­na­lisme cari­ta­tiu que tan mal fa a la justícia social.

Totes aques­tes noves veus con­for­men una tria de vida que tots tenim al davant, difi­cul­tats inclo­ses. No per­me­tem que els Demen­tors de Harry Pot­ter, aquests que cada matí sen­tim al cla­tell, o que sur­ten en digi­tals fran­qui­ci­ats pels que no volen la llum, ens para­lit­zin.

I que el futur imme­diat per­meti que més dones peri­o­dis­tes, com aques­tes que lide­ren dia­ris i pro­gra­mes molt escas­sa­ment, siguin les que també pro­ta­go­nit­zin de forma con­ti­nu­ada aques­tes cre­a­ci­ons audi­o­vi­su­als esti­mu­lants al nos­tre país. També ens toca.