JORDIS I MONTILLES

Aquesta set­mana hem tor­nat a tenir, si és que ens en calen més, una altra mos­tra de la injustícia fla­grant i la ver­go­nyosa actu­ació dels poders públics espa­nyols amb els pre­sos polítics inde­pen­den­tis­tes, segres­tats des de fa més de dos anys. L’Orga­nit­zació Mun­dial con­tra la Tor­tura (OMCT) s’ha pro­nun­ciat, tal com han fet ja Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal i l’Alt Comis­si­o­nat pels Drets Humans de l’ONU, en favor de l’alli­be­ra­ment imme­diat de Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart. Les peti­ci­ons inter­na­ci­o­nals i la mas­siva rei­vin­di­cació de la soci­e­tat cata­lana es van acu­mu­lant men­tre de Madrid el silenci eixor­da­dor del PSOE i el copet a l’esquena fatu de Pode­mos allar­guen, impa­si­ble el ademán, el segrest d’estat ins­ti­gat per la monar­quia i secun­dat des del pri­mer man­darí a l’últim escolà de la política, la judi­ca­tura i les cla­ve­gue­res poli­ci­als.

Aquesta mateixa set­mana també hem sabut, paral·lela­ment, que un dels expre­si­dents del nos­tre país, José Mon­ti­lla, pas­sarà a viure de la rifeta de les por­tes giratòries. Es tracta d’una pura coin­cidència, no hi ha cap mena de dubte, però són dos fets que posats de cos­tat ens aju­den a enten­dre com fun­ci­ona l’Estat espa­nyol. Si ets un català valent i amb prin­ci­pis, et foten enlaire la vida. Si ets un català sobre­tot obe­di­ent i defen­sor dels que tallen el bacallà aca­bes tenint premi. Sem­pre hi ha alguna ànima cari­ta­tiva del par­quet madri­leny dis­po­sada a aflui­xar la mosca. L’engra­natge fun­ci­ona amb tanta sen­sació d’impu­ni­tat que els nome­na­ments es fan a plena llum del dia sense impor­tar la per­ple­xi­tat d’una part de la ciu­ta­da­nia que con­tem­pla atònita com un exmi­nis­tre d’Indústria passa a cobrar d’una empresa gasista, o com com­pa­gina aquest càrrec a la pri­vada amb des­patx d’exman­da­tari a càrrec de vosal­tres i jo, que com a con­tri­bu­ents con­ti­nu­a­rem pagant trinco-trinco amb uns diners que farien més ser­vei des­ti­nats, per exem­ple, a la soli­da­ri­tat amb els repu­bli­cans Lluís Sal­va­dor i Josep Maria Jové, que tenen un parell de set­ma­nes per dipo­si­tar una fiança de més d’un milió i mig d’euros en una altra mos­tra de la des­pi­e­tada acció de la justícia política.

Con­tra­po­seu els casos dels Jor­dis, de Sal­va­dor i de Jové amb el de Mon­ti­lla i tin­dreu el retrat de l’Espa­nya actual, l’oasi d’aigua enllar­dada de la de tota la vida i de l’única vida que ens espera si no ens posem a remar per sor­tir del bas­sal. La tra­vessa del desert es pot fer llarga, tam­poc cal fer volar més coloms dels neces­sa­ris, però no passa res men­tre se sàpiga on es vol anar i, sobre­tot, d’on es vol mar­xar.