El voraviu

Nissan està kaputt. Ni viatges al Japó, ni declaracions per explicar el contrari. Queda l’èpica de les sobreactuacions (inútils i justificables) de treballadors, proveïdors, sindicats i polítics. “Els hi posarem difícil”, diu la consellera Chacón. “S’han rigut de nosaltres?”, es pregunta. “Lluitarem fins al final pels treballadors de Nissan”, declara Aragonès. Dues asseveracions irrefutables. És el final per als treballadors de Nissan i fem riure a les multinacionals. Un cuquet rossega per dins: la bona salut de Seat no donarà sorpresa un dia d’aquests? La ministra Reyes Maroto, al juny del 2019, s’entrevistava al Japó amb Osamu Goto, vicepresident de relacions institucionals de Nissan. Va arribar riallera, la cosa anava bé. Chacón, Calvet i Conesa hi van tornar al novembre: “No s’ha de patir per la planta catalana.” Sánchez, des de Davos, el 22 de gener piulava història: “El manteniment dels llocs de treball a la planta Nissan de Barcelona està garantit.” S’havia reunit amb Jean-Dominique Senard, president de l’aliança global Renault Nissan Mitsubishi. Els van enganyar? No els van entendre? Ho van entendre perfectament i ens han enganyat? Avui, Felip VI manté una videoconferència amb Antonio Bañuelos, president de la Unión de Criadores de Toros de Lidia, que li transmet preocupació pels efectes de la covid en la ramaderia de braus. Olé, tu!

Quin goig per a cor, ànima i ment, les cues en més de 23.000 oficines bancàries per posar fi a la pobresa extrema, tal com van anunciar ahir després del Consell de Ministres. Que bonic que hagin obert encara que sigui dissabte i que bonic que ja hagin pagat l’ingrés mínim vital i la renda mínima garantida, per finestreta única, a tots els que han declarat responsablement que complien els requisits només a canvi que s’identifiquessin. Espectacular que les cues hagin acabat abans que les oficines tanquessin, que en un dia s’hagi atès tothom i que les xifres quadrin tant amb les previsions que es feien. Unes 850.000 famílies han estat ateses i s’han beneficiat de la mesura! Una meravella i una fita històrica, com pregonaven ahir després del Consell de Ministres, i que no és l’aixecada de camisa de la llei de la dependència. Durant el mes vinent es faran totes les comprovacions i la força de la llei caurà amb tot el pes sobre els que hagin defraudat. Entre tal meravella i que la ministra de Defensa ja no ha d’encarregar portada al diari oficialista del règim per propagar que no hi ha perill d’involució a la Guàrdia Civil (hi hagi els cessaments i les dimissions que hi hagi) s’entén que la Marca España guanyi punts a cabassats i que ERC surti del no, torni a l’abstenció i pacti la nova pròrroga.

Una lliçó de modos, hauria dit l’àvia Neus. Jordi Pesarrodona, el pallasso del nas de pallasso al costat de l’agent de la Guàrdia Civil, es dona de baixa del partit en què ha militat més de vint-i-cinc anys i que l’havia fet regidor de Sant Joan de Vilatorrada i conseller comarcal del Bages. Ara fa nou mesos, al setembre, ja havia deixat els càrrecs públics. Es volia sentir lliure, deia, i ja pregonava que mai li havien restringit l’opinió. Res contra el partit. Res contra ERC. És senzill: “Si tens càrrec, t’autocensures”, deia. La declaració d’avui és un monument a la decència política. Va un pas més enllà. “Així no em sento presoner de decisions que no entenc”, ha escrit en un fil de piulades. Després de vint-i-cinc anys, dona les gràcies a companys i partit encara que per ell “és un dia molt trist”. “Moltíssimes gràcies per tot, moltíssimes gràcies per tant. Segurament la gent que estem encausats tenim una opinió contaminada per la situació que vivim. Necessito sentir-me alliberat per dedicar-me a l’activisme de poble. Avui com mai m’adono que només el poble salva el poble.” Ni un retret. La mirada al futur. Amb la mateixa dignitat que el 20 de setembre al costat del Guàrdia Civil. De fet, l’àvia Neus també hauria pogut dir que “de porc i de senyor se’n ha de venir de mena”, senyor Pesarrodona.

Els rètols lluminosos de la benzinera low cost de la sortida del poble criden realment l’atenció. 0,8888 / 0,9898. Tots dos per sota de l’euro ja fa dies, i avui quasi 50 cèntims per sota del que els recordem no fa pas tant. Més d’un 36% de reducció. Llàstima que com que abuso tant com puc del teletreball i no faig quilòmetres, encara vaig amb suc posat abans del confinament. Faig quatre càlculs mentals ràpids. Podria tornar a pagar el dipòsit ple de gasoil (uns 60 litres) amb 50 euros encara que m’aturés a omplir-lo amb la reserva encesa. Però em passa el mateix que a molta gent, que ara que va barat no en necessito. O potser és perquè no en necessitem, que va barat? L’ou o la gallina? Aguantarà això? Té res a veure amb la pandèmia? Marxarà amb ella? Els autònoms del repartiment domiciliari en deuen dir prou bé. Qui ens ho havia de dir! Amb les vegades que el preu del combustible ens havia posat la soga al coll a tots plegats i ara ens juga a favor i rescata més d’una economia. Busques el parer dels savis i encara et carreguen més de dubtes. Uns que pujarà perquè les companyies han aturat exploració i producció. D’altres que no, perquè la demanda no es recuperarà. Soc de la generació que volien traumatitzar el 1974 perquè s’acabava el petroli. Ara en sobra.

La imatge que arriba dels Estats Units de policies amb un genoll a terra davant dels manifestants et permet recuperar per un moment la confiança i l’esperança en l’espècie humana. Aquesta imatge de polis lleials al poble que han de protegir, i alguns plans televisius que mostren que la proporció entre negres i blancs en la manifestació s’acosta a la paritat en alguns moments i en algunes ciutats, fan pensar que res està perdut i que tenim possibilitats. Sempre és igual. Costa molt, sempre massa, però la decència sura i no acaben d’enfonsar-la mai. Aquí, hem d’apuntar un nom, el del magistrat Francisco Miralles, del jutjat d’instrucció numero 7 de Barcelona, que ha denegat la petició del fiscal d’arxivar la causa contra els 50 policies imputats per la violència de l’1-O. Hi veu un delicte contra la integritat moral i afirma que els policies “van causar patiment físic i psíquic”. “Són múltiples les imatges de persones arrossegades pel terra, pels cabells i la mandíbula, tirades escales avall, trepitjades pels agents, ignorades quan presenten lesions de consideració, a banda dels insults que diuen que van rebre alguns ciutadans.” És a dir que Francisco Miralles té ulls a la cara i sap llegir. Diu que no hi ha indicis d’una ordre per actuar amb violència, però sí 300 comunicats mèdics.

La vida continua. O no. És el cas de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), que avui ha presentat concurs de creditors al jutjat mercantil número 9 de Barcelona, ha quedat en mans de l’administrador judicial i es liquidarà. Ningú en vol saber res, i els que continuen en el que els ocupava han fugit cap a altres munyidores. Trista manera de tancar caixa per a un partit que ha governat Catalunya durant trenta anys. Tants barons i prohoms que hi han militat tantes legislatures i que han ocupat en el seu nom tants càrrecs i tantes vicaries no han trobat una solució més digna? Quant tocava per cap? A quant pugen els sous que el partit ha proporcionat als seus? Quin percentatge els hauria representat del que han cobrat? Qui podia imaginar que això acabaria així en aquells anys en què totes les institucions del país eren governades per CDC excepte les de l’àrea metropolitana? Han continuat el camí que va marcar Unió Democràtica de Catalunya (UDC) el 2016 i que va seguir Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) el 2019. Tres concursos de creditors i tres liquidacions per a tres partits clau de la nostra història recent. No trobar cap més solució quan molts dels protagonistes continuen navegant aigües polítiques deu ser el més semblant a la història d’un fracàs i genera cap confiança i nul·la credibilitat.