JOSEP PLA I JORDI PUJOL

“Jo tinc algun diner a casa per anar tirant i prou, i tinc cent mil pes­se­tes a Per­pinyà, que és la pri­mera etapa de l’exili. A Per­pinyà s’hi ha de tenir alguna cosa, perquè si hi ha algun cop d’estat o... algun canvi vio­lent de govern..., jo, ser­vi­dor des vostès, no em que­daré ni un minut més en aquest país: fotré el camp imme­di­a­ta­ment. Segur. O em fotran fora, és igual.“

Aquesta con­fessió la va fer Josep Pla al seu con­fi­dent Josep Valls durant el res­sopó a la ter­rassa de l’Alma­drava Park Hotel de Roses el 23 d’agost del 1973, tal com recull aquest últim en el lli­bre Històries de Josep Pla (Edi­to­rial Gavar­res), ree­di­tat tot just fa un parell de mesos. La citació m’ha revin­gut aquesta set­mana que el pre­si­dent Jordi Pujol ha fet 90 anys. No costa gaire rela­ci­o­nar les cent mil pes­se­tes a Per­pinyà de l’escrip­tor de Llo­friu amb la famosa deixa andor­rana de l’avi Flo­renci que va ensor­rar fa sis anys la repu­tació pujo­lista. L’anècdota de Pla ajuda a com­pren­dre el pecat del líder. El cir­cums­criu en l’espe­rit d’una època, en una pràctica de curar-se en salut de molta gent cons­ci­ent que la lli­ber­tat, a Espa­nya, era pura excep­ci­o­na­li­tat. Ho van expe­ri­men­tar els aus­tri­a­cis­tes en el segle XVIII, els libe­rals a prin­ci­pis del XIX, els fede­rals i car­lins a mit­jan i finals del mateix segle, cata­la­nis­tes i repu­bli­cans durant el segle XX, inde­pes al XXI.

La deixa de l’avi Flo­renci és vista com la taca que ha esguer­rat l’expe­di­ent de la magna obra del pro­hom, segons els seus exe­ge­tes, que aquests dies tor­nen a pro­li­fe­rar. En rea­li­tat, és tota la resta, allò que el desa­cre­dita. Si hi ha algú que hau­ria de blas­mar del pujo­lisme són els inde­pen­den­tis­tes, que han plan­te­jat un tor­ce­braç amb l’Estat que ell va aju­dar a bas­tir. El patri­arca con­ver­gent va inver­tir la seva vida política inten­tant que els cata­lans ens sentíssim còmodes a Espa­nya. L’encaix, en deia. Si no hagués sigut per la fúria ultra­na­ci­o­na­lista d’Aznar ho hau­ria acon­se­guit. Els únics que poden rei­vin­di­car avui la figura del Pujol esta­dista són els del PSC, col·labo­ra­dors neces­sa­ris de l’oasi soci­o­ver­gent. Pujol va cons­truir estruc­tu­res d’estat, insis­tei­xen els defen­sors. I tant. Va orga­nit­zar un apa­rell autonòmic copiat del patró fun­ci­o­na­rial espa­nyol, una admi­nis­tració anqui­lo­sada, ine­fi­ci­ent i, com a reacció a la fos­cor cli­en­te­lista del seu llarg reg­nat, dotada avui d’uns meca­nis­mes de trans­parència tan robes­pe­ri­ans que con­ver­tei­xen el gover­nant sis­temàtica­ment en sos­pitós i les seves ini­ci­a­ti­ves en un salt d’obs­ta­cles burocràtic en què la millor solució per no sor­tir mal­pa­rat és no fer mai res i qui dia passa legis­la­tura empeny. Seria d’agrair que l’inde­pen­den­tisme deixés que Pujol bufi les espel­mes en la tran­quil·litat del seu ostra­cisme. Rei­vin­di­car aquest home és gai­rebé tan erroni com creure que l’esquerra espa­nyola ens aju­darà en el camí cap a la república i l’alli­be­ra­ment naci­o­nal.