EN BLANC I NEGRE

Fa uns dies vaig llegir un tuit d’un reputat penalista en què esmentava una sentència del Tribunal Suprem en la qual, literalment, es raonava que: “Quan s’usa la pretesa llibertat per part de qui utilitza el discurs de l’excés punible en les expressions, s’està duent a terme una ruptura en l’exercici de la llibertat, que passa a constituir-se en llibertinatge.” Davant d’un raonament d’aquest tipus, no em va quedar més remei que acudir a aquest jurista i demanar-li la referència de la sentència que, per a la meva sorpresa, no era del segle XIX sinó del XXI.

La sentència, en la seva posició majoritària –perquè conté un encertat vot particular–, s’endinsa en els laberints de la història per intentar atrapar-nos en un passat que cada dia es fa més present: el del totalitarisme reaccionari dels que són incapaços de comprendre que la llibertat ha costat molt guanyar-la i que molts no estem disposats a perdre-la de nou.

No podem pensar que la frase citada és un relliscada del Suprem; en realitat, és una línia de pensament que s’argumenta acudint, fins i tot, a John Stuart Mill i, literalment, a l’“antiga Grècia (any 507 a. de C.)”, on “la llibertat tenia dos aspectes: la llibertat política i la llibertat individual, i la llibertat d’expressió era un aspecte molt important de la llibertat individual”.

Per a un sector majoritari del Suprem, i tal com es veu en l’esmentada sentència, “aquest discurs de l’excés verbal punible no entra en la pretesa llibertat d’expressió, sinó que entra en el que es podria anomenar com a llibertinatge d’expressió, que sí que reuneix els elements dels tipus”. Per tant, no una vegada sinó en més d’una, el dret a la llibertat d’expressió es confon amb el que ells anomenen el “llibertinatge d’expressió”.

Aquesta sentència, amb data del 7 de maig del 2020, dictada en ple confinament, fa cas omís de la sentència del Tribunal Constitucional, del mes de febrer, per la qual s’anul·la la condemna imposada pel Suprem al músic César Strawberry per uns tuits. El Constitucional va dir, clarament, que a Strawberry se li va vulnerar el dret a la llibertat d’expressió, de la mateixa manera que ara es torna a vulnerar en anomenar-lo “llibertinatge d’expressió”.

El Suprem, aquest òrgan que s’encarrega d’enjudiciar polítics dissidents, coneix perfectament la sentència Strawberry del Constitucional i la sòlida jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre l’abast i el contingut del dret a la llibertat d’expressió, que no és llibertinatge. Aleshores, cal preguntar-se: per què insisteix una vegada i una altra a vulnerar-lo?

De respostes, n’hi ha moltes, però les més clares són: no estan disposats a abandonar una línia de pensament retrògrad, obertament franquista, ni a acceptar dissidència de cap tipus però, sobretot, estan jugant amb els tempos sabent que quan el TEDH els revoqui la sentència, si no ho fa abans el Constitucional, d’una banda l’avui condemnat ja haurà complert la pena i, de l’altra, segurament els enxamparà jubilats i el “llibertinatge d’expressió” el pagarem entre tots perquè Estrasburg no condemna jutges sinó estats.

Sentències així s’estan dictant cada dia i estan servint per esculpir un panorama en blanc i negre, en què els seus autors i els que els donen suport, se senten molt més còmodes que en la policromia pròpia de qualsevol democràcia. Una sentència així ens arrossega a un franquisme que alguns s’entesten a reviure i d’altres a donar plenament per superat quan, la veritat sigui dita, ni està del tot viu ni ha estat mai superat... simplement està latent i surt a relluir sempre que pot.

Si se’m permet el “llibertinatge d’expressió”, cal que ens adonem que aquest tipus de resolucions, i el poder que tenen els que les dicten, són un dels majors perills per a una trontollosa democràcia que fa aigües per tot arreu. Aquest pensament franquista, obert i descaradament raonat en aquesta sentència, no és una excepció, sinó una realitat que s’ha de combatre amb totes les forces.

Aquest tipus de resolucions, que no són excepcionals, ens han de fer meditar sobre on està l’autèntic problema per transitar cap a una democràcia plena i no tutelada; aquestes sentències són, justament, la millor mostra de com de lluny estem d’Europa i que a prop que tenim el franquisme... Seguir mirant cap a una altra banda, autocomplaent-nos d’una transició que ha estat de tot menys exemplar, al final acaba sent complicitat.