QUÈ VOL DIR SER PATRIÒTIC

Aques­tes últi­mes set­ma­nes tor­nen a emer­gir amb intensa catipén els eflu­vis de les cla­ve­gue­res de l’Estat espa­nyol. La CIA ha desen­ter­rat un secret sepul­tat pel règim del 78 amb la calç viva de la desin­for­mació, amb relació a la cre­ació dels sinis­tres GAL, que van pro­ta­go­nit­zar els epi­so­dis més sinis­tres del ter­ro­risme d’estat durant la dècada dels vui­tanta. Una tren­tena de morts i la perenne sos­pita que el pre­si­dent del govern de torn, Felipe González, en va ser l’impul­sor prin­ci­pal. La reve­lació, al PSOE, li esclata en plena bata­lla per la des­ti­tució del coro­nel Pérez de los Cobos, un altre sinis­tre exem­ple del que es con­si­dera poli­cia patriòtica de l’Estat.

Aquí és on volia arri­bar: poli­cia patriòtica. L’ús de les parau­les i la com­bi­nació de subs­tan­tius i adjec­tius no és mai innòcua. Encara més, com passa en aquest cas, pot arri­bar a per­ver­tir i ter­gi­ver­sar la defi­nició ori­gi­nal d’un con­cepte. Què volem dir quan diem patri­ota? En el cas que ens ocupa, aporta un enfo­ca­ment pejo­ra­tiu, asso­ciat a per­so­nes a les quals la raó d’estat els obliga al joc brut. Un patri­ota seria un fanàtic amb el sen­tit del deure exa­cer­bat que pri­o­ritza el sen­tit d’estat per sobre de la llei.

Però, és real­ment això, ser un patri­ota? La mateixa set­mana que la premsa nos­trada feia cir­cu­lar el con­cepte i nosal­tres, en lle­gir-ho, n’inte­ri­o­ritzàvem el sen­tit induït, als Estats Units l’alcal­dessa de Seattle, Jenny Durkan, enmig de les pro­tes­tes anti­ra­cis­tes arran de la mort de George Floyd, va res­pon­dre a les ame­na­ces tota­litàries del pre­si­dent Trump amb aques­tes parau­les: “Reu­nir-se i expres­sar legal­ment els drets, exi­gint que ho fem millor com a soci­e­tat, no és ter­ro­risme, és patri­o­tisme.” En aquesta frase el sig­ni­fi­cat de patri­o­tisme és radi­cal­ment opo­sat al que li donem per aquests verals quan defi­nim les rates poli­ci­als. No és qüestió menor. Rega­lar el con­cepte als into­le­rants i repres­sors ens surt molt car. Un patri­ota per a qual­se­vol demòcrata hau­ria de ser, seguint l’exem­ple de la bat­llessa de Seattle, algú que vet­lla pel bé dels com­pa­tri­o­tes. Lliu­rant el terme als intran­si­gents dei­xem a les seves mans la pàtria, que no és altra cosa que l’àmbit on s’exer­ceix la ciu­ta­da­nia. Són poli­cies cor­rup­tes, doncs. De patri­o­tes, res.

(PD: Quan m’assec davant de l’ordi­na­dor per redac­tar un arti­cle, fa temps que començo ima­gi­nant com enfo­ca­rien el tema esco­llit opi­na­dors enyo­rats com ara Tià Sale­llas i Miquel Pai­rolí. No pas perquè pensi com ells, ni perquè pre­ten­gui imi­tar-ne l’estil i els argu­ments. Sim­ple­ment són refe­rents, llums en la boira que m’aju­den a orde­nar les idees, encara que sigui per aca­bar nave­gant en un altre rumb. A par­tir d’aquest arti­cle he començat a pen­sar, també, què en diria i com ho escriu­ria en Manuel Cuyàs. Des­cansa en pau, mes­tre.)