PROGRÉS ÈTIC I MISÈRIA INTEL·LECTUAL

De can­vis en el món de l’eco­no­mia, ara mateix, se’n pro­du­ei­xen molts. Però no sé si tan radi­cals o tan acce­le­rats com en el pla de les repre­sen­ta­ci­ons i els ima­gi­na­ris soci­als. Ho dic perquè aques­tes dar­re­res set­ma­nes estem assis­tint a la inten­si­fi­cació d’un clima social que no és pas nou, però que de ser rela­ti­va­ment mar­gi­nal està gua­nyant cen­tra­li­tat. Penso en l’obs­ti­nada rein­ter­pre­tació del pas­sat històric amb cri­te­ris morals actu­als, en les dures res­tric­ci­ons a la lli­ber­tat d’expressió o en la radi­ca­lit­zació de la coacció del política­ment cor­recte.

En pri­mer lloc, hem vist les enves­ti­des a estàtues de tota mena de per­so­nat­ges històrics. De Colom a Churc­hill, pas­sant per pares fun­da­dors de la nació nord-ame­ri­cana com ara Jef­fer­son, d’escla­vis­tes reco­ne­guts i de “colo­nit­za­dors” com ara el frare mallorquí Serra. A tots, se’ls apli­quen uns cri­te­ris morals i polítics actu­als que asse­nya­len avenços impor­tants en la consciència a favor dels drets de les per­so­nes i dels pobles. Ara bé, aquesta mirada retros­pec­tiva –que, per cert, exclou sectària­ment altres noms igual­ment “cul­pa­bles”– suposa sot­me­tre’ls a un judici, si no il·legítim, en tot cas reduc­ci­o­nista i tan sumari com anacrònic.

Paral·lela­ment, conei­xem casos de greus pres­si­ons cen­so­res en el ter­reny de l’opinió. Fa pocs dies ha hagut de ple­gar el cap d’opinió de The New York Times, James Ben­net, per haver permès la publi­cació d’un arti­cle del sena­dor repu­blicà Jim Cot­ton en què es dema­nava la inter­venció mili­tar per posar fi a les pro­tes­tes anti­ra­cis­tes. La línia edi­to­rial del diari és ober­ta­ment i mas­si­va­ment contrària a les idees de Cot­ton, però els Cot­ton exis­tei­xen...

També hem tin­gut notícia de la revolta d’uns tre­ba­lla­dors de l’edi­to­rial Hac­hette que es neguen a par­ti­ci­par en la publi­cació del nou lli­bre de J.K. Row­ling, l’autora de Harry Pot­ter. L’escrip­tora va fer una piu­lada sobre un arti­cle titu­lat “Cre­ant un món post-Covid més igua­li­tari per a la gent que mens­trua”, en què iro­nit­zava amb el següent comen­tari: “La gent que mens­trua solia tenir un nom”, amb referència, és clar, a les dones. Però la piu­lada ha estat inter­pre­tada com un cas de transfòbia, i no han val­gut de res les expli­ca­ci­ons de Row­ling per atu­rar les des­qua­li­fi­ca­ci­ons, i fins i tot les de la seva pàgina de fans prin­ci­pal. Cal recor­dar que aquesta edi­to­rial tam­poc no va voler publi­car les memòries de Woody Allen.

El clima intran­si­gent ha arri­bat, també, al cinema amb la reti­rada de films com ara Allò que el vent s’endugué. O fins i tot a imat­ges comer­ci­als clàssi­ques a les quals s’atri­bu­ei­xen sig­ni­fi­ca­ci­ons ara ina­de­qua­des. És el cas del xarop d’arç Aunt Jemima en què la il·lus­tració de 1889 amb una cara d’una dona negra ara ha estat reti­rada en el con­text de les pro­tes­tes anti­ra­cis­tes. La imatge ha estat inter­pre­tada com a expressió de “la nostàlgia per les plan­ta­ci­ons del vell sud nord-ame­ricà”, i com “una cri­ada devota i sub­misa que ali­menta amb il·lusió els fills dels blancs men­tre renun­cia a la cura d’ella mateixa”.

No dis­cu­tiré pas la nova sen­si­bi­li­tat ètica favo­ra­ble als drets civils dels pobles, ni la sen­si­bi­li­tat anti­mi­li­ta­rista, pel dret a deso­beir i mani­fes­tar-se, i, no cal dir-ho, en con­tra de tota mena de racisme. I, tan­ma­teix, no entenc que en tots els casos s’hagi de mani­fes­tar amb expres­si­ons de cen­sura, sovint de caràcter inqui­si­to­rial. Hi ha figu­res històriques que mai no hau­rien d’haver-se con­si­de­rat exem­plars, ni en els seus dies. Però d’altres són prou com­ple­xes per merèixer la com­prensió i un judici històric just. Així com hi ha opi­ni­ons fins i tot blas­ma­bles, però s’han de cen­su­rar en tots els casos? James Ben­net va inten­tar defen­sar-se reco­nei­xent que hau­ria cal­gut “con­tex­tu­a­lit­zar” l’arti­cle del sena­dor Cot­ton. També s’ha dit que cal­dria fer-ho en el cas de pel·lícules com ara Allò que el vent s’endugué. Però, no és l’edu­cació la que ha de pro­por­ci­o­nar les eines sufi­ci­ents per saber con­tex­tu­a­lit­zar els fets històrics? O també els hau­rem de reti­rar dels pro­gra­mes esco­lars?

Que a una major consciència cívica l’acom­pa­nyin una major intran­sigència amb la lli­ber­tat d’expressió i unes ganes des­me­su­ra­des de cen­su­rar allò que no hi encaixi, em sem­bla un con­tra­sen­tit. Sem­bla que es par­teix d’una des­con­fiança pro­funda en la capa­ci­tat de judici del ciu­tadà. Hauríem d’ana­lit­zar les raons pro­fun­des d’aquest con­tra­sen­tit. Però mala­ment si el progrés ètic s’ha de pagar amb misèria intel·lec­tual.