DESTRUIR ESTÀTUES

L’onada ico­no­clasta que arrasa estàtues i monu­ments arreu obliga a des­triar el gra de la palla en aquesta voràgine de puri­ta­nisme ètic que pot aca­bar fent més greu la cura que la malal­tia. Es fan pagar els neu­lers del pre­sent a senyors del pas­sat. En una mena de vudú trans­històric es foca­litza en els ances­tres l’acció que no es gosa fer amb els res­pon­sa­bles actu­als de les situ­a­ci­ons injus­tes.

El pri­mer error dels ico­no­clas­tes és el de la des­con­tex­tu­a­lit­zació històrica, l’ana­cro­nisme. Jut­jar amb els ulls d’avui situ­a­ci­ons, fets i pro­ta­go­nis­tes del pas­sat. Qüesti­o­nar per­so­nat­ges històrics ahistòrica­ment ens obli­ga­ria a renun­ciar en bloc a tot el lle­gat de la huma­ni­tat del segle XXI enrere, o des d’ahir mateix, des dels clàssics grecs cor­rup­tors de menors, fins als escla­vis­tes romans i tots els gover­nants dèspo­tes i opres­sors con­su­e­tu­di­na­ris, i fins i tot a can­viar-nos els cognoms rene­gant dels nos­tres rebesa­vis trans­mis­sors sense excepció, per exem­ple, de l’hete­ro­pa­tri­ar­cat.

Tota l’herència rebut­ja­ble ens cal com­ba­tre-la amb ulls d’avui, con­tra els que avui posen en perill els drets pels quals llui­tem. Esme­nar allò que avui con­si­de­rem into­le­ra­ble és fer pro­gres­sar la huma­ni­tat sem­pre que evi­tem obli­dar el pas­sat per no con­dem­nar-nos a repe­tir-lo.

Ens podem pre­gun­tar per què, doncs, fa temps que en nom de la memòria democràtica cal reti­rar per exem­ple tots els ele­ments del fran­quisme dels car­rers. Ico­noclàstia ofi­cial? No: el fran­quisme, com cons­ta­tem amar­ga­ment en àmbits com la política i la justícia, no ha mort. El racisme és un perill actual, també, però no té cap lli­gam cau­sal amb indi­vi­dus del pas­sat. Cada racisme renova el seu exer­cici de la injustícia i l’opressió amb noms i cognoms con­tem­po­ra­nis. El fran­quisme, en canvi, forma encara part del nos­tre pre­sent històric sense mutació, direc­ta­ment con­nec­tat amb el seu ori­gen. És per això que reti­rar estàtues de Colom és un ana­cro­nisme innocu, men­tre que reti­rar símbols fran­quis­tes és un acte radi­cal­ment con­tem­po­rani.

Sigui com sigui, men­tre no tro­bem el to a l’hora de pas­sar comp­tes amb la història seria reco­ma­na­ble optar pel prag­ma­tisme. Per això sem­pre he pen­sat que dedi­car espais públics a per­so­nes té massa ris­cos, perquè el temps en pot modi­fi­car la con­si­de­ració i con­ver­tir alguns herois d’ahir en mal­vats d’ara. Tan sen­zill que és dir-ne ram­bla del Mig, plaça Rodona i car­rer Nou. O monu­ment a la Pri­ma­vera. Noms massa de poble? D’acord. Però als pobles, on es coneix tot­hom, saben que sem­pre és millor dedi­car la plaça a un pi que no pas a algú de qui amb el pas del temps es pugui aca­bar fent lle­nya.