TERCER GRAU

És una bona notícia, sens dubte. Que els nou ciutadans catalans segrestats des de fa gairebé mil dies per l’Estat espanyol puguin accedir al tercer grau penitenciari és un pas de gegant per a la millora de les seves condicions personals. Una situació que segons alguns podria haver arribat abans, però sense garanties que l’obcecació judicial i política espanyola, valgui la redundància, no hagués obligat a fer marxa enrere. La gestió escrupolosa de les autoritats penitenciàries catalanes, doncs, està permetent que a canvi d’una marxa lenta totes les passes es facin sobre terreny més estable, minimitzant el perill de relliscades i blindant al màxim tots els progressos.

Una bona notícia no amaga pas, però, que el país continua presenciant una injustícia inaudita en la història política catalana recent. Veurem amb quina fúria reacciona l’os madrileny, però passi el que passi hi ha una part del mal que ja està fet i que és incurable, perquè ens ha mostrat que l’edifici democràtic espanyol és de sostre baix. El tercer grau és la millor manera d’exercir el possibilisme i no es pot negar que això s’ha fet amb seny, professionalitat i cura extrema. Dit això, cal fer una reflexió profunda si la solució política per al conflicte català depèn del possibilisme com a estratègia principal. És una opció tan legítima com qualsevol l’altra. Sempre que se sigui conscient que significa acceptar que l’Estat espanyol té el dret permanent de reprimir i d’amenaçar amb el càstig. Sempre que es tingui en compte que negociar no és una paraula que surti en el diccionari de la reial acadèmia de la política espanyola. L’Estat espanyol no negocia, només guanya o perd, i de vegades arriba a la victòria fent alguna concessió més o menys important, però sempre reversible segons el seu exclusiu criteri.

L’independentisme ha arribat a la cruïlla on la ciutadania cal que decideixi si el lideratge del moviment l’encapçalen els defensors d’una mena de tercer grau polític revisable, que comporta continuar somiant en la independència al llit de la cel·la espanyola, o els que continuen arriscant per aconseguir la llibertat més enllà dels barrots hispans. La resolució d’aquesta controvèrsia és la que marcarà la política catalana d’almenys la pròxima dècada. Una via depèn de ser retòricament independentistes dins d’un Estat espanyol d’autonomia vigilada. L’altra depèn de sortir d’Espanya i deixar de ser independentistes sent sobirans. Tot és vàlid amb prou suport electoral, però no tot garanteix la supervivència nacional de Catalunya.