TERCER GRAU

És una bona notícia, sens dubte. Que els nou ciu­ta­dans cata­lans segres­tats des de fa gai­rebé mil dies per l’Estat espa­nyol puguin acce­dir al ter­cer grau peni­ten­ci­ari és un pas de gegant per a la millora de les seves con­di­ci­ons per­so­nals. Una situ­ació que segons alguns podria haver arri­bat abans, però sense garan­ties que l’obce­cació judi­cial i política espa­nyola, val­gui la redundància, no hagués obli­gat a fer marxa enrere. La gestió escru­po­losa de les auto­ri­tats peni­tenciàries cata­la­nes, doncs, està per­me­tent que a canvi d’una marxa lenta totes les pas­ses es facin sobre ter­reny més esta­ble, mini­mit­zant el perill de rellis­ca­des i blin­dant al màxim tots els pro­gres­sos.

Una bona notícia no amaga pas, però, que el país con­ti­nua pre­sen­ci­ant una injustícia inau­dita en la història política cata­lana recent. Veu­rem amb quina fúria reac­ci­ona l’os madri­leny, però passi el que passi hi ha una part del mal que ja està fet i que és incu­ra­ble, perquè ens ha mos­trat que l’edi­fici democràtic espa­nyol és de sos­tre baix. El ter­cer grau és la millor manera d’exer­cir el pos­si­bi­lisme i no es pot negar que això s’ha fet amb seny, pro­fes­si­o­na­li­tat i cura extrema. Dit això, cal fer una reflexió pro­funda si la solució política per al con­flicte català depèn del pos­si­bi­lisme com a estratègia prin­ci­pal. És una opció tan legítima com qual­se­vol l’altra. Sem­pre que se sigui cons­ci­ent que sig­ni­fica accep­tar que l’Estat espa­nyol té el dret per­ma­nent de repri­mir i d’amenaçar amb el càstig. Sem­pre que es tin­gui en compte que nego­ciar no és una paraula que surti en el dic­ci­o­nari de la reial acadèmia de la política espa­nyola. L’Estat espa­nyol no nego­cia, només gua­nya o perd, i de vega­des arriba a la victòria fent alguna con­cessió més o menys impor­tant, però sem­pre rever­si­ble segons el seu exclu­siu cri­teri.

L’inde­pen­den­tisme ha arri­bat a la cruïlla on la ciu­ta­da­nia cal que deci­deixi si el lide­ratge del movi­ment l’encapçalen els defen­sors d’una mena de ter­cer grau polític revi­sa­ble, que com­porta con­ti­nuar somi­ant en la inde­pendència al llit de la cel·la espa­nyola, o els que con­ti­nuen arris­cant per acon­se­guir la lli­ber­tat més enllà dels bar­rots his­pans. La reso­lució d’aquesta con­trovèrsia és la que mar­carà la política cata­lana d’almenys la pròxima dècada. Una via depèn de ser retòrica­ment inde­pen­den­tis­tes dins d’un Estat espa­nyol d’auto­no­mia vigi­lada. L’altra depèn de sor­tir d’Espa­nya i dei­xar de ser inde­pen­den­tis­tes sent sobi­rans. Tot és vàlid amb prou suport elec­to­ral, però no tot garan­teix la super­vivència naci­o­nal de Cata­lu­nya.