El voraviu

L’endinyen amb suavitat, dia a dia. Per quan se’ls vulgui aturar l’hauran clavada fins al fons. Hi ha dies com avui, però, que s’obliden d’anar suaus. Es llancen sense contemplacions i van forts com una tronada d’estiu. Van a la idea, com si haguessin tancat un preu fet, que diria l’àvia Neus. O doble o res, ha cridat la Montero en nom de Sánchez. Ara ja no n’hi ha prou amb acceptar una geometria variable en què convisquin ERC i Cs. Ara també hi ha d’haver el PP, a la geometria variable. L’ultimàtum que els nois del govern efectiu han donat al PSOE perquè deixi Cs a la cuneta, ja té resposta. Cs es queda a la cabina i a la rotllana s’hi afegeix el PP. O doble o res. Com us ha quedat el cos amb la nova normalitat? Sabeu sumar i restar i veure que importants sou? Com en Rick, que al final de Casablanca intueix el principi d’una gran amistat, la ministra Montero espera que els vots favorables del PP d’ahir siguin l’inici d’un canvi d’actitud. És la nova normalitat. PSOE, PP, Cs, UP i PNB. És clar que hi té un lloc ERC, en aquesta nova sopa de lletres. És un lloc i un paper molt semblant al que durant trenta anys llargs va fer a Madrid la CiU de Jordi Pujol, Duran i Lleida, Roca i Junyent i un ampli etcètera de grans polítics autonomistes. I viuran engargussats amb un pinyol d’oliva que es diu autodeterminació.

Marta Pascal ja és secretària general del PNC, constituït aquest matí de manera telemàtica. I al PDeCAT continuen sense acord. Han pataquejat la proposta de consens que avalaven els presos i l’exili, amb Puigdemont al capdavant. Deu anys després de la sentència de l’Estatut continua la incògnita sobre com acabarà el que era CiU. La diàspora no és només per la sentència del TC sobre l’Estatut i pels deu anys de procés, sinó que també n’han estat bons propulsors la imatge de fa onze anys de l’entrada de la policia al Palau de la Música i la constatació acreditada per la investigació i la sentència condemnatòria que el 3% no era una maragallada. En espera dels esdeveniments a la confluència PDeCAT-JuntsxCat-La Crida, el PNC de Marta Pascal ja fa arribar a la mitja dotzena les opcions catalanistes (5) i sobiranistes (1) nascudes de CiU (dos partits que han acabat en concurs de creditors i liquidació). S’ha de passar llista per no perdre el nord: 1. Demòcrates (12-7-15), d’Antoni Castellà, Núria de Gispert i Joan Rigol. 2. Lliures (16-6-17), d’Antoni Fernández Teixidó i Roger Muntanyola. 3. Units per avançar (19-9-17), de Ramon Espadaler i Albert Batlle. 4. Convergents (17-11-17), de Germà Gordó. 5. Lliga Democràtica (7-8-19), d’Astrid Barrio. 6. PNC. (27-6-20), de Marta Pascal.

Xevi Xirgo publica un qüestionari que va passar al vicepresident Junqueras i que va contestar divendres per escrit. El líder d’ERC, preguntat de nou per la relació amb el president Puigdemont, escriu que hi ha contacte dins de les possibilitats. Bé. No entusiasma, però és diferent d’allò que no tenien temps i que no s’havien parlat en mesos, que des de la presó era molt complicat, que explicava el mateix Junqueras fa unes setmanes. I també diu que sap que s’han de posar d’acord. Bé, també. I que sense una estratègia compartida no podran fer la independència. Bé, doncs, també. I que caldrà un gran acord entre les forces sobiranistes. Molt bé, també. I que s’han de posar a treballar i deixar de criminalitzar el company del costat. Molt bé, doncs, també. Es pot deduir, llegint les quatre planes que publica El Punt Avui, que podríem entrar o entrarem en el que hauríem d’anomenar fase Montserrat Roig o fase Els Pets, segons la conveniència, el gust i l’edat dels lectors. Fase “Digues que m’estimes, encara que sigui mentida, digues que m’estimes encara que sigui un somni.” Seria molt important que fos així, per la salut mental de tot l’independentisme, inclosa la dels dos líders. El panorama potser serà tan penós com els dels dos darrers anys, però millorarà la higiene mental de grup.

Nissan ens ha tornat a retratar a tots amb la plantada al Parlament. Ja no ve d’aquí. Els directius convocats no han anat a la comissió perquè diuen que la compareixença interferiria en les negociacions amb el comitè d’empresa, que comencen demà. Els sindicats estan indignats. “Ens han enganyat”, criden. Ara que tothom està emprenyat amb el silenci i el menyspreu exhibit per la multinacional, comencem a saber coses que mostren com som d’insignificants tots plegats en l’economia global de les multinacionals. Fa quinze dies, la consellera Chacón reconeixia que havia demanat “interlocució directa i memòria explicativa” als japonesos. “Ni interlocució directa ni memòria explicativa”, li van contestar. Ara sabem que és un pas, que contestin. Resulta que a finals de febrer, Conselleria i Ministeri els havien ofert 100 milions d’euros dels 400 que costava portar un nou model a la factoria barcelonina. A hores d’ara, encara no els han tornat resposta, bo i que ja hi havia una certa tradició d’ajuda. En els darrers vint anys, 53 milions en préstecs i 32 en ajuts, 18 dels quals directes. Ni ase ni bèstia, que diria l’àvia Neus. Per què? No són res per a ells 100 quilos? No se’ls creuen els 100 quilos? Segurament una mica de tot. La reconversió de l’automoció porta molts més zeros.

Que els astres o qui sigui facin que no ens n’hàgim de penedir. Què som? Què ens hem tornat? Era imprescindible empeltar-nos de tota la ruqueria i petulància dels nous rics? Qui ens creiem? Fem fora un entrenador que ha guanyat la lliga cada any i torna a anar líder? Voleu dir que és hora de pecar de supèrbia? La combinació ha estat explosiva. S’ha barrejat amb una manifesta incompetència. Superbs i incompetents. El súmmum! Els casos Neymar i Griezmann havien tingut tocs penosos i ridículs en la gestió, la comunicació i la resolució, però l’acomiadament de Valverde és vergonyós. Xavi i Koeman ens han dit que no, que ja és gros no tenir el sí de gent tan nostra. Però més bèstia trobo que pensessin en Pochettino. Va ser idea teva, Nobita? Ens va dir que no, també, o algú va posar seny en algun moment? I ara tots a cantar les excel·lències de Quique Setién. Ves quin remei! ADN Barça. Joc d’atac. Cruyff. Cruyff. Cruyff. La il·lusió d’una vida. El futbol no eren resultats? On són els resultats de Quique Setién? Com a jugador? Com a entrenador? Palmarès europeu? Equips grans entrenats? Et desitjo el millor, Quique. Per tu, que sembles un bon tipus, i pel fenomen que és el Barça. Transcendeix aquesta directiva, si us plau, o la teva sortida serà una pel·lícula de por.

Les conselleres Vilallonga i Budó van pujar ahir un esgraó més en la cursa per la disgregació i el viva la virgen del consell executiu. Ja no és només una cursa preelectoral entre socis de govern. Ara ja són membres de la mateixa agrupació (JuntsxCat), els que es contradiuen en públic. I tot per aquesta ànsia que genera l’aspiració al “políticament correcte” i que porta, com diria l’àvia Neus, a fer que se l’agafin amb paper de fumar. La titular de Cultura és massa de Llagostera, massa llatinista i massa universitària. Exhibeix, d’acord amb aquestes condicions, una evident falta de tacte polític i de coneixement de la tribu mediàtica. “Un toc d’atenció a la direcció de TV3”, ha dit que ha fet. Quin sacrilegi! Què s’ha cregut? Atemptar contra la sacrosanta independència dels mitjans de comunicació públics! La consellera portaveu, que ja es veu la tempesta al damunt, s’afanya a cridar que el govern no està per controlar la televisió. No és un servei públic, la Corporació? No tenim dret tots els ciutadans del primer a l’últim a l’anàlisi, la crítica i la fiscalització dels nostres serveis públics? Tots els ciutadans menys la consellera de Cultura? Amb tots els serveis públics menys TV3? I al marge d’això: qui en nomena el consell d’administració i els càrrecs directius? Qui paga? Qui mana? Quanta hipocresia!

Que gran, que immensament gran que és el PSOE! Això és un partit polític! Que ho millorin els de Netflix amb una sèrie, si tenen pebrots! El nou episodi de la mil vegades promesa derogació de la reforma laboral trenca esquemes i guanya punts en els escalats de desvergonyiment polític. Els socialistes havien votat ahir incloure la derogació de la reforma en el pla per a la reconstrucció que es debat en comissió. Una hora després, amb l’assistència tècnica (els vots) del PP, demanaven repetir la votació i votaven el contrari. Ja no esperen uns dies a recular. Ja no esperen un temps per incomplir. Ara ja és tot instantani. I espera’t. Una gran balanç, el d’aquest primer govern de coalició progressista, ara per ara, que fa que Unidas Podemos, ERC i Bildu es puguin sentir orgullosos de l’empremta d’esquerres amb què l’han marcat, en espera de l’aigua que baixa. 1. La reforma laboral pot esperar. 2. L’impost per als rics, també. 3. La comissió d’investigació per buscar la X dels GAL, encara més. 4. No hi ha lloc per a una investigació a l’emèrit encara que la premsa i la justícia europea ens avergonyeixin dia sí dia també. 5. La taula de diàleg pot esperar. 6. Si és que arriba, res d’autodeterminació, ni de referèndum, ni d’amnistia, que no caben en la Constitució.