1.000 DIES DE DIÀLEG

Aquest cap de set­mana hi arri­ben els Jor­dis, Cui­xart i Sànchez. Mil dies de presó. Pro­gres­si­va­ment i en un dego­teig dolorós s’hi ani­ran afe­gint Oriol Jun­que­ras, Raül Romeva, Quim Forn, Carme For­ca­dell, Dolors Bassa, Jordi Turull i Josep Rull. Mil dies d’injustícia a la qual per més temps que passi cap demòcrata no es pot acos­tu­mar, resig­nar-se o tole­rar. Mil dies en els quals la fúria ven­ja­tiva no tan sols no ha remès, sinó que aques­tes últi­mes hores hem com­pro­vat com, a través de la fis­ca­lia de l’Estat del diàleg, s’han ultra­pas­sat tots els límits de la decència trac­tant de malalts els pre­sos per les seves idees i pro­po­sant tota­litàries fórmu­les de ree­du­cació.

Aquest és el diàleg que pro­posa un poder espa­nyol para­pe­tat rere una taula pura­ment deco­ra­tiva després d’haver fet mos­se­gar, a canvi d’una trista inves­ti­dura, l’ham d’una nego­ci­ació bila­te­ral impos­si­ble. Perquè, d’entrada, s’incom­plei­xen dues de les con­di­ci­ons necessàries per a qual­se­vol nego­ci­ació: que les dues parts vul­guin nego­ciar i que les dues parts neces­si­tin nego­ciar. És clar que només la part cata­lana vol nego­ciar (no és el mateix que dia­lo­gar, que no vol dir una altra cosa que inter­can­viar parau­les) i només la part cata­lana neces­sita nego­ciar. L’Estat espa­nyol ni vol, perquè creu que ja ha gua­nyat, ni ho neces­sita, perquè creu que té tota la força (inclosa la bruta) per no haver de cedir en res. No vol, no li cal i també hi afe­gi­ria que no pot, perquè el verí anti­ca­talà ino­cu­lat durant anys amb l’aqui­escència o indi­ferència d’esquerra a dreta fa impos­si­ble qual­se­vol mani­o­bra ja no de pacte, sinó de la més mínima dis­tensió.

No em compto entre aquells amb tendència a bur­xar, menys­te­nir o ata­car amb fruïció les estratègies que con­si­dero equi­vo­ca­des en el món repu­blicà. Una mala decisió inde­pen­den­tista no deixa de ser com­pren­si­ble si es fa des de l’hones­te­dat i la con­vicció que s’actua cor­rec­ta­ment, com crec que és el cas en totes les opci­ons. A més, ja tenim prou ene­mics a fora (que no exte­ri­ors) per bus­car-los a dins. Tan­ma­teix, resulta evi­dent que qual­se­vol pla per asso­lir la república sense con­fron­tació política ho té mala­ment sis­temàtica­ment per la mateixa raó que argu­men­ten els que defen­sen el pacte: la des­pro­porció de for­ces. És tan des­me­su­rada que només la per­sistència, tot i que no asse­gura l’èxit, pot evi­tar la der­rota. Quan no es pot espe­rar res, no hi ha res a témer, que diria, ana­lit­zant el con­cepte de coratge, Comte-Spon­vi­lle, un huma­nista lúcid com n’hi ha pocs. L’únic diàleg d’Espa­nya és el que hem vist durant aquests últims mil dies.