El voraviu

La diferència entre demanar comissions d’investigació al Congrés i al Senat que saps que no prosperaran i presentar una querella al Tribunal Suprem contra el rei emèrit és la diferència entre marejar la perdiu per quedar bé de cara a la galeria o assumir riscos i buscar l’eficiència de l’acció social i política. És la diferència entre perdre el temps i les oportunitats o aturar el temps de les prescripcions legals, que és el temps de la immunitat i la vergonya. És bo anar a la idea i tornar a agafar la iniciativa com ha fet Òmnium. És més, és oportú, higiènic i necessari. Entre la covid-19 i el sursuncorda (sobretot el sursuncorda) han donat al moviment civil el cop de gràcia que buscaven des dels temps en què ens veien i ens creien un suflé que havia de baixar sol. Ens han encomanat una mena de somnolència permanent i han aconseguit aturar un munt de moviments, i sobretot d’actituds vitals, que no sabien com aturar. El sursuncorda ha sabut endormiscar els del llirisme i els hiperventilats, a tots. És per això que hem d’anar a la idea, com ha fet Òmnium amb la querella. Deixem-nos de pim-pam-pum, d’anar a remolc i de patir per les poltrones. Apuntem cap a la línia de flotació. Som republicans? Canya a la monarquia! Bé per Òmnium! Com diuen ells, Joan Carles primer i Felip, l’últim.

Quaranta-vuit hores després que Òmnium presentés la querella contra el rei Joan Carles I, encara no ha sortit del catau la legió d’opinadors monàrquics que tenen preparats per explicar-nos que la república espanyola serà tan poc autodeterminista com la monarquia. Ja vindrà, no patiu. Serà un dels grans arguments que exhibiran quan l’acció tàctica vagi directament per la monarquia com a forma d’estat, quan en el punt de mira hi posem directament Felip VI, sense escuts familiars protectors. Diuen els analistes de la causa borbònica que de moment ja els quadra fer de l’arbre emèrit tantes estelles com permeti la caiguda. I ara l’estratègia monàrquica anirà una temporada per aquí, a veure si ens confonen. Joan Carles I, als taurons. No fa gaire perseguien com bojos els que cremaven fotos seves, però ara li organitzen una pira funerària en vida perquè pretenen que la foguera serveixi de contrafoc i que les flames no enxampin el fill. Vindran, no en dubteu, amb la cançoneta que els independentistes no en traurem res, que la república espanyola serà tan poc considerada amb la voluntat d’independència de Catalunya com ho és la monarquia. I tenen raó, però no ens ha d’importar. La República, ni que sigui espanyola, sempre és la nostra causa.

El diari El País obre portada amb la declaració que Corinna Larsen, l’examiga de l’emèrit, va fer davant del fiscal suís Yves Bertossa el 19 desembre del 2018. Notícies fresques, ja ho veuen, com sempre que es tracta dels tripijocs dels poderosos. Arriben quan s’han passat tres pobles i prescrites o per prescriure a la que et distreguis. Explica Corinna que els 65 milions d’euros que li va donar Joan Carles el 2012 eren “per gratitud i per amor i no per amagar els diners”. L’alcaldessa de Barcelona ha fet una piulada contundent: “En realitat és igual que fos per gratitud o per amagar diners. És un escàndol en totes les explicacions possibles. Tenim una monarquia corrupta que no mereix seguir acumulant privilegis i impunitat #ReferendumRepublicaYA.” És cert, senyora alcaldessa. Com és un escàndol que els seus coreligionaris convisquin amb aquesta monarquia corrupta des d’un govern de coalició i li permetin continuar acumulant privilegis i impunitat. Com és un escàndol que vostè per tapar l’expedient faci aquesta piulada i reclami a les xarxes (que vol dir al vent) un referèndum per la república. L’àvia Neus li diria que no fes el préssec. Accions concretes, alcaldessa, no piulades. Comenci per dir-l’hi a la cara a l’actual titular quan volti per aquí divendres 17 i no li torni a fer barretada institucional.

De pedra per partida triple, he quedat avui. M’hi deixa el president Montilla. És compatible i legal fitxar per Enagás com diu, ja ho sabem, però no és el que esperàvem de vostè per quatre quartos més, a la seva edat i amb la seva trajectòria. M’hi deixa Marta Vilalta quan reconeix que superar el 50% dels vots és molt important, però no suficient per a la República catalana. Si els nostres ho pensen i ho expliciten així, on posaran el llistó els monàrquics? On han fet el curs de plantejament de la negociació? I m’hi deixa el Barça, institució que dia a dia accelera el pas cap la transformació de més que un club a organització que tracta socis i simpatitzants com si fossin imbècils. L’auditoria que no s’acabava mai apareix l’endemà de l’únic resultat decent. Però no apareix. “És confidencial.” Ens la diuen. Ens la diuen i la interpreten. Com en les classes magistrals: pren notes, nen. Ja tenim auditoria. Es van fraccionar els contractes per enganyar els protocols, però no es va ordenar des de la junta difamar opositors, jugadors i polítics (encara que s’ha fet tres anys). Admeten errors, però descarten corrupció. El cap de turc de moment continua suspès de feina, però no de sou. I es querellaran contra tothom que no hagi dit que són uns nois molts trempats. Insuperable, Nobita!

El Tribunal Suprem ha confirmat una sentència de l’Audiència de Zamora de setembre del 2018 que condemnava Hermann Tertsch per haver insultat l’avi de Pablo Iglesias. L’eurodiputat de Vox haurà de pagar 12.000 euros perquè en un article publicat al diari ABC el 17 de febrer del 2016 i titulat El abuelo de Pablo, assegurava que l’antecessor del líder de Podemos havia participat en l’assassinat del marquès de San Fernando i el seu cunyat. Però la informació, diu la sentència, “no era veraç” i la podria haver contrastat “amb facilitat” posant-t’hi “una mica de diligència”. Ara fa un any, el juny del 2019, l’eurodiputat de Vox va ser condemnat pel jutjat d’instrucció número 2 de Zamora a pagar 15.000 euros perquè el 5 de març del 2018 havia fet una piulada en què acusava el pare de Pablo Iglesias d’haver matat un policia l’any 1973. El dia que va morir aquell policia el pare d’Iglesias era a la presó per haver repartit propaganda il·legal. L’ara eurodiputat de Vox és periodista de professió, amb un llarg historial en mitjans com EFE, El País, ABC i TeleMadrid. De desconeixement de l’ofici, no en pot al·legar, i ni que sigui dels que pensen que la realitat no t’ha de matar un bon titular, s’ha de ser mussol de solemnitat per caure dues vegades en la mateixa ballesta i que, a més, te l’hagis parat tu mateix.

No han volgut Calviño com no van voler De Guindos. Digueu-me simple, però als europeus els queda seny. No han volgut al capdavant de l’Eurogrup qui té un envelat de canyes pendent de si el rescaten a fons perdut o amb deute que tampoc es podrà tornar. Estalviarem algun episodi mediàtic que tenien preparat per relatar-nos Espanya com la potència europea emergent que havia aconseguit el vot dels dos grans, França i Alemanya, i els dels compis, Itàlia i Portugal. Veurem a partir d’aquí com surt la segona fase, la del pla de recuperació, la dels 750.000 milions. Tampoc ens regalaran res, haurem de veure si hi ha acord aquest mes de juliol; i com avançava avui el Col·legi d’Economistes no es tornarà a “nivells precovid fins al 2023”. Aniran mal dades, com a mínim, durant quatre anys. I pot anar a pitjor. Heu de plànyer, creieu-me, a tot déu que hagi de prendre decisions. Això és un desori en què el miracle seria que haguessin trobat un substitut per al secretari de Sanitat. Ahir el doctor Mitjà demanava el confinament domiciliari a Lleida, l’advocat Jorge Culleré recorria contra el confinament perimetral i en demanava al jutjat suspensió immediata i avui la síndica de Lleida, Dora Padial, carrega contra el confinament. “És il·legal i insostenible”, diu. Els planyo a ells, a nosaltres i a l’economia.