DE DISCRIMINACIONS I BOICOTS

El diari Los Angeles Times informava, a finals de juny, que el Parlament de l’estat de Califòrnia ha aprovat portar a referèndum, el proper 3 de novembre, la retirada de la proposició 209. Aquesta norma s’havia sancionat, també per referèndum, fa 24 anys i establia que no s’havia de discriminar ningú en contra, però tampoc a favor, per criteris “de raça, sexe, color, etnicitat o origen nacional”. I particularment prohibia l’aplicació en aquest estat de polítiques de discriminació positiva (affirmative action) en la contractació i l’ocupació pública i en l’educació, inclosos instituts i universitats. La discussió, és clar, té com a mar de fons l’actual clima de protestes antiracistes aplegades sota l’eslògan Black Lives Matter.

No entraré ara en el fet que, en indrets de llarga tradició democràtica, les grans qüestions socials es dirimeixen amb debats parlamentaris però acaben en referèndum. Vaig ser a Califòrnia la tardor del 2016, i entre referèndums federals, estatals, del comtat i locals recordo que a Palo Alto se’n votaven més de vint. A part, és clar, de tots els càrrecs locals, regionals, estatals i federals. És per aquesta consistència democràtica que sempre he considerat Trump un lamentabilíssim accident transitori que ha fet més soroll que mal. Però aquesta és una altra qüestió.

De fet, les polítiques de discriminació positiva fa molt temps que són tant defensades com combatudes amb passió i amb arguments. Als Estats Units, una nació diversa –ells en diuen multiètnica sense la recança que aquí genera el terme–, s’han aplicat criteris diversos, però en molts estats existeixen aquest tipus de polítiques que afavoreixen els col·lectius negres, però també els llatinoamericans i els asiàtics. Hi ha arguments molt raonables a favor, però també algunes crítiques que fan referència, amb dades sòlides, a les conseqüències no volgudes o col·laterals d’aquest tipus de discriminacions positives, com ara la seva ineficàcia, el nepotisme i l’aparició de formes de violència tribalitzada, entre d’altres.

Paral·lelament, hi ha un altre debat que està estretament relacionat amb l’anterior, en aquest cas sobre la crida als boicots, sobretot a la Xarxa, a persones o empreses i marques que han expressat una opinió controvertida o han tingut algun tipus de comportament en el passat que ara es considera ofensiu. El terme que s’ha popularitzat a Twitter a finals d’aquesta dècada per referir-s’hi, en anglès, és cancel culture i que, a manca d’una proposta millor, podríem dir-ne “cultura boicotada”. En el darrer article m’hi referia amb l’exemple del boicot a l’escriptora escocesa J. K. Rowling per una piulada irònica que es va considerar transfòbica. La pràctica de la crida al boicot, que aquí també ja s’ha generalitzat, no està exempta de reflexió crítica. Mentre hi ha qui en valora les greus conseqüències per als afectats, d’altres opinen que es tracta de situacions passatgeres irrellevants.

Tanmateix, en ambdós casos, i més enllà dels efectes pràctics, hi ha un debat ètic i social de fons. Quines serien les conseqüències d’acceptar la definició d’Ibram X. Kendi –actualment professor a la Universitat de Boston– en el seu Com ser un antiracista que diu: “Si la discriminació crea equitat, és antiracista. Si crea iniquitat, és racista. L’únic remei per a la discriminació racista és la discriminació antiracista. L’únic remei per a la discriminació passada és la discriminació present. L’únic remei per a l’actual discriminació és la discriminació futura.” No cal ser massa astut per veure que aquesta lògica pot conduir a un model de societat totalitària carregada de normes que inevitablement cauran en l’arbitrarietat. El mateix model autoritari en què deriva la cultura boicotada, que espanta, coacciona i fa callar la discrepància i impedeix el debat. En ambdós casos, un model que afavoreix un clima inquisitorial, obsedit a descobrir microdiscriminacions i microagressions pertot arreu.

“La cultura boicotada és una opció fàcil –escriu la periodista Catriona Stewart al Herald Scotland– que no requereix cap esforç intel·lectual, però que impacta sobre vides més enllà de les que jutgem amb tanta duresa com per ser censurades.” I conclou: “Hauríem de pensar amb més perspectiva que la de la cultura boicotada; raonar més amb empatia que no pas amb hipèrboles; estar disposat a ser desafiat però no sempre a sentir-se ofès.” No ho podria expressar millor.