DE DISCRIMINACIONS I BOICOTS

El diari Los Ange­les Times infor­mava, a finals de juny, que el Par­la­ment de l’estat de Califòrnia ha apro­vat por­tar a referèndum, el pro­per 3 de novem­bre, la reti­rada de la pro­po­sició 209. Aquesta norma s’havia san­ci­o­nat, també per referèndum, fa 24 anys i esta­blia que no s’havia de dis­cri­mi­nar ningú en con­tra, però tam­poc a favor, per cri­te­ris “de raça, sexe, color, etni­ci­tat o ori­gen naci­o­nal”. I par­ti­cu­lar­ment pro­hi­bia l’apli­cació en aquest estat de polítiques de dis­cri­mi­nació posi­tiva (affir­ma­tive action) en la con­trac­tació i l’ocu­pació pública i en l’edu­cació, inclo­sos ins­ti­tuts i uni­ver­si­tats. La dis­cussió, és clar, té com a mar de fons l’actual clima de pro­tes­tes anti­ra­cis­tes aple­ga­des sota l’eslògan Black Lives Mat­ter.

No entraré ara en el fet que, en indrets de llarga tra­dició democràtica, les grans qüesti­ons soci­als es diri­mei­xen amb debats par­la­men­ta­ris però aca­ben en referèndum. Vaig ser a Califòrnia la tar­dor del 2016, i entre referèndums fede­rals, esta­tals, del com­tat i locals recordo que a Palo Alto se’n vota­ven més de vint. A part, és clar, de tots els càrrecs locals, regi­o­nals, esta­tals i fede­rals. És per aquesta con­sistència democràtica que sem­pre he con­si­de­rat Trump un lamen­ta­bilíssim acci­dent tran­si­tori que ha fet més soroll que mal. Però aquesta és una altra qüestió.

De fet, les polítiques de dis­cri­mi­nació posi­tiva fa molt temps que són tant defen­sa­des com com­ba­tu­des amb passió i amb argu­ments. Als Estats Units, una nació diversa –ells en diuen multiètnica sense la recança que aquí genera el terme–, s’han apli­cat cri­te­ris diver­sos, però en molts estats exis­tei­xen aquest tipus de polítiques que afa­vo­rei­xen els col·lec­tius negres, però també els lla­ti­no­a­me­ri­cans i els asiàtics. Hi ha argu­ments molt rao­na­bles a favor, però també algu­nes crítiques que fan referència, amb dades sòlides, a les con­seqüències no vol­gu­des o col·late­rals d’aquest tipus de dis­cri­mi­na­ci­ons posi­ti­ves, com ara la seva ine­ficàcia, el nepo­tisme i l’apa­rició de for­mes de violència tri­ba­lit­zada, entre d’altres.

Paral·lela­ment, hi ha un altre debat que està estre­ta­ment rela­ci­o­nat amb l’ante­rior, en aquest cas sobre la crida als boi­cots, sobre­tot a la Xarxa, a per­so­nes o empre­ses i mar­ques que han expres­sat una opinió con­tro­ver­tida o han tin­gut algun tipus de com­por­ta­ment en el pas­sat que ara es con­si­dera ofen­siu. El terme que s’ha popu­la­rit­zat a Twit­ter a finals d’aquesta dècada per refe­rir-s’hi, en anglès, és can­cel cul­ture i que, a manca d’una pro­posta millor, podríem dir-ne “cul­tura boi­co­tada”. En el dar­rer arti­cle m’hi refe­ria amb l’exem­ple del boi­cot a l’escrip­tora esco­cesa J. K. Row­ling per una piu­lada irònica que es va con­si­de­rar transfòbica. La pràctica de la crida al boi­cot, que aquí també ja s’ha gene­ra­lit­zat, no està exempta de reflexió crítica. Men­tre hi ha qui en valora les greus con­seqüències per als afec­tats, d’altres opi­nen que es tracta de situ­a­ci­ons pas­sat­ge­res irre­lle­vants.

Tan­ma­teix, en ambdós casos, i més enllà dels efec­tes pràctics, hi ha un debat ètic i social de fons. Qui­nes serien les con­seqüències d’accep­tar la defi­nició d’Ibram X. Kendi –actu­al­ment pro­fes­sor a la Uni­ver­si­tat de Bos­ton– en el seu Com ser un anti­ra­cista que diu: “Si la dis­cri­mi­nació crea equi­tat, és anti­ra­cista. Si crea ini­qui­tat, és racista. L’únic remei per a la dis­cri­mi­nació racista és la dis­cri­mi­nació anti­ra­cista. L’únic remei per a la dis­cri­mi­nació pas­sada és la dis­cri­mi­nació pre­sent. L’únic remei per a l’actual dis­cri­mi­nació és la dis­cri­mi­nació futura.” No cal ser massa astut per veure que aquesta lògica pot con­duir a un model de soci­e­tat tota­litària car­re­gada de nor­mes que ine­vi­ta­ble­ment cau­ran en l’arbi­tra­ri­e­tat. El mateix model auto­ri­tari en què deriva la cul­tura boi­co­tada, que espanta, coac­ci­ona i fa callar la dis­crepància i impe­deix el debat. En ambdós casos, un model que afa­vo­reix un clima inqui­si­to­rial, obse­dit a des­co­brir micro­dis­cri­mi­na­ci­ons i micro­a­gres­si­ons per­tot arreu.

“La cul­tura boi­co­tada és una opció fàcil –escriu la peri­o­dista Catri­ona Stewart al Herald Scot­land– que no reque­reix cap esforç intel·lec­tual, però que impacta sobre vides més enllà de les que jut­gem amb tanta duresa com per ser cen­su­ra­des.” I con­clou: “Hauríem de pen­sar amb més pers­pec­tiva que la de la cul­tura boi­co­tada; rao­nar més amb empa­tia que no pas amb hipèrbo­les; estar dis­po­sat a ser des­a­fiat però no sem­pre a sen­tir-se ofès.” No ho podria expres­sar millor.