ESPIAR NO SURT DE FRANC

Des que el president Puigdemont i els consellers que van decidir acompanyar-lo a l’exili es van instal·lar a Bèlgica, les actuacions encaminades a conèixer, ja no el seu parador, sinó les seves activitats i també intimitat no s’han aturat. En aquests gairebé tres anys, s’han viscut tot tipus d’episodis i, el pitjor, sembla que no preocupa a ningú ni el que això implica, ni el cost que comporta, ni, molt menys, si és o no una activitat legal o delictiva.

Alguns d’aquests intents han estat matussers, d’altres, més sofisticats i alguns, fins i tot, ni tan sols es van arribar a produir, però allà queden, perfectament recollits en l’hemeroteca, per a tranquil·litat dels qui creuen que el fi justifica els mitjans i que per perseguir i aniquilar els catalans tot s’hi val.

En el pla de les anècdotes, podem destacar aquest suposat seguiment que s’hauria fet al president Puigdemont en la seva suposada travessia en ferri des de Finlàndia, el març del 2018. Ni hi va haver seguiment, ni viatge en ferri, però periodísticament va quedar molt bé i, a més, va permetre generar una imatge d’eficiència respecte dels mateixos que no van detectar les urnes de l’1-O.

D’entre les activitats d’autèntic espionatge, les que efectivament han passat, viscudes aquests anys, podem destacar-ne algunes que segueixen en procés d’investigació judicial, com ara la col·locació de balises de seguiment al cotxe del president, l’intent de segrest, el juliol del 2019, si hagués creuat a Estrasburg o, ara, el relacionat amb l’ús del programa Pegasus per infectar i prendre el control, massivament, d’una àmplia sèrie de telèfons de persones relacionades, directament o indirectament, amb el mateix president Puigdemont i l’independentisme.

Aquestes activitats, per molt que es tracti d’instal·lar un relat diferent o de buscar-hi algun tipus de justificació o d’empara legal, són, d’una banda, impròpies d’un estat democràtic i de dret, d’una altra, il·legals i, finalment, un clar exemple de com s’aborda un problema polític com si d’un de caràcter criminal es tractés.

Ara que, de mica en mica, anem coneixent tot el relacionat amb l’espionatge mitjançant el programa Pegasus, anem, d’una banda, comprenent molts altres episodis que no eren explicables lògicament i, d’una altra, assumint que, en el procés per aniquilar l’independentisme –després serà la dissidència en general–, alguns no tenen límits i estan disposats a creuar qualsevol barrera, incloent-hi les ètiques i les legals.

Perquè tinguem clares les coses: Pegasus no és un programa espia més; ni tan sols és una aplicació que tingui algun tipus d’ús permès en el nostre dret. És, senzillament, un programa dissenyat per ser utilitzat al marge de la legalitat i que és capaç no només d’accedir a les nostres comunicacions orals i escrites, sinó que arriba, fins i tot, a entrar en la més gran de les nostres intimitats, permetent que s’escolti i s’enregistri tot el que es diu en l’entorn del dispositiu atacat. I, en aquest cas, els dispositius atacats han estat molts.

Com si no n’hi hagués prou amb res de tot l’anterior, i malgrat el relat que es pretén instal·lar, tinguem present que una altra de les particularitats d’aquest programa espia radica en el fet que tot el que es faci utilitzant-lo queda enregistrat en el servidor de l’empresa fabricant, la israeliana NSO, amb què som, bàsicament, al davant d’una externalització de l’espionatge i, per tant, de la nostra intimitat. Dit més clarament: en la defensa de la sobirania i integritat territorial espanyola, de què l’espionatge forma part, se l’ha lliurada a una empresa perquè els faci el treball brut.

No són pocs els qui estan disposats a mirar cap a una altra banda mentre aquestes pràctiques no els afectin. El que no saben és que, segurament, els afecten tant com afecten aquells que han estat espiats directament, i això per una cosa molt senzilla: en tractar-se d’una invasió plena de les comunicacions i la intimitat, la vulnerada no és només la del titular del telèfon en qüestió, sinó també la de tothom que hagi estat en contacte amb aquesta persona.

Quan es produeixen casos com aquest, el que és propi de qualsevol estat democràtic i de dret és investigar-ho i exigir responsabilitats. Sabem ja que a Espanya això no passarà, però no s’haurien d’oblidar d’una cosa essencial: la mobilitat territorial dels afectats, amb el que això implicarà als efectes de jurisdiccions en què aquests fets s’investigaran i sancionaran. Espiar no sortirà de franc, i menys fer-ho per mig Europa. El temps ho dirà.