LA NOVA EUROPA

“La qüestió, es més pro­funda. Fins el nen euro­peu s’inclina sota el pes amb la mot­xi­lla esco­lar sobre­car­re­gada.”

Aquesta frase de George Stei­ner a l ‘esplèndid assaig La idea de Europa, d’una con­fe­ren­cia al Nexus Ins­ti­tut, revela alguns aspec­tes que són impres­cin­di­bles de tenir en compte ara. I que, després de la cimera, segu­ra­ment estan sobre o sota la taula de l’agenda política.

En pri­mer lloc, la ciu­ta­da­nia euro­pea con­si­de­rada com a infant és un encert des­crip­tiu, atès que encara està en una fase de crei­xe­ment, en tant que no és reco­ne­guda en la seva qua­li­tat d’adulta democràtica­ment. Prova d’això és que l’estruc­tura política euro­pea va ser rebut­jada amb un model de cons­ti­tució que es basava en trac­tats inter­na­ci­o­nals i no en un autèntic procés cons­ti­tu­ent en una Europa fede­ral que per­metés que el Par­la­ment Euro­peu escollís l’òrgan de gover­nança exe­cu­tiva de la Unió Euro­pea i que la Comissió assolís el caràcter tran­si­tori de la seva uti­li­tat en la ges­tació de la nova Europa.

Lluny d’això, la quota de desig­na­ci­ons de comis­sa­ris recau en els acords polítics bila­te­rals, i amb les dinàmiques de par­tits clàssi­ques, man­te­nint la manca d’una visió de col·lec­ti­vi­tat política i democràtica. I sobre­tot una manca de visió de futur del pro­jecte euro­peu, en què les sobi­ra­nies esta­tals segres­ten la capa­ci­tat d’evo­lució.

La segona evidència és que “la mot­xi­lla car­re­gada” ve de la fos­cor del pes dels impe­ris i de la dinàmica dels abso­lu­tis­mes i els abu­sos de poder res­pecte a pobles mino­ri­ta­ris, o a ele­ments geo­polítics. La riquesa d’Europa també ha vin­gut, i ve, de l’explo­tació de con­ti­nents, de l’escla­vatge i de la indústria d’arma­ment. Les para­do­xes en la gestió de les orga­nit­za­ci­ons cri­mi­nals i els para­di­sos fis­cals, o la sin­to­nia amb dic­ta­du­res omni­po­tents, es posen de mani­fest en la cons­trucció d’una poli­cia euro­pea, l’Euro­pol, que no té encara un espai judi­cial euro­peu defi­nit, estruc­tu­rat ni har­mo­nit­zat.

La ter­cera, i la més impor­tant, es que ens cal una apro­xi­mació pro­funda al moment històric que estem vivint. Aquesta només es pot fer des de la cul­tura, el pen­sa­ment i la for­ta­lesa de les ide­o­lo­gies, que acom­pa­nya­des de l’eficiència con­so­li­din una res publica clara­ment en decadència. És vital recu­pe­rar els ajuts a la cul­tura, les huma­ni­tats i la for­mació de l’espe­rit crític en totes les dimen­si­ons de les for­ma­ci­ons i de l’oferta cul­tu­ral. La digi­ta­lit­zació no està renyida amb la neces­si­tat de man­te­nir el pòsit del nos­tre lle­gat huma­nista euro­peu, basat en una Il·lus­tració i unes revo­lu­ci­ons que van impor­tar molt lle­gat ori­en­tal, i la capa­ci­tat d’aple­gar en la cre­a­ti­vi­tat cul­tu­ral, l’art, la música i la lite­ra­tura l’ànima euro­pea que es va apro­par a la rea­li­tat política per can­viar-la. Volem seguir tenint el somni que Europa pot ser un con­ti­nent amb nom de dona i amb capa­ci­tat de crear. Aque­lles fogue­res de la Inqui­sició que van cre­mar dones lliu­res i pen­sa­dors capaços res­po­nen al tri­omf de la medi­o­cri­tat d’un poder enfront de la con­fiança en la huma­ni­tat.

La trans­cendència del moment històric que estem vivint entre la sotra­gada de la covid-19 i les rei­te­ra­des embran­zi­des judi­ci­als espa­nyo­les con­tra la solució del con­flicte democràtic plan­te­jat en ter­mes de plu­ra­li­tat política té un vèrtex comú i es diu Europa. Aquesta dar­rera decisió del Tri­bu­nal Suprem, assu­mint com­petències juris­dic­ci­o­nals que no li són pròpies i que afec­ten la com­petència peni­tenciària trans­fe­rida a l’única comu­ni­tat autònoma que té matèria de pre­sons és un nou escàndol. Simbòlic és que afecti la pre­si­denta del Par­la­ment català, Carme For­ca­dell, amb tot el que això com­porta en un estat democràtic. S’ha tro­bat a fal­tar una defensa jurídica de la Gene­ra­li­tat i del Par­la­ment, en el pro­ce­di­ment; segu­ra­ment, en ser excep­ci­o­nal la repressió, la res­posta també ho podia ser. Però, més enllà d’això, el trac­ta­ment peni­ten­ci­ari és inver­sem­blant quan afecta la capa­ci­tat de tenir ide­o­lo­gia i d’exer­cir-la. Sem­bla que els pro­fes­sors i catedràtics de dret cons­ti­tu­ci­o­nal, com ara Mercè Bar­celó, Pérez Royo i Martín Pallín, que han dis­cre­pat de l’ori­en­tació jurídica de la sentència con­dem­natòria, també hau­rien d’apun­tar-se a aquests cur­sos de rein­serció jurídica que apunta el TS. Vist de lluny, no és massa dife­rent de la neces­si­tat de ree­du­cació que postu­len els governs de règims tota­li­ta­ris. L’arti­cle 1 de la Cons­ti­tució espa­nyola haurà de ser exa­mi­nat en pro­fun­di­tat perquè està tocat de mort. Els valors de la lli­ber­tat, la igual­tat, la justícia i el plu­ra­lisme polític, que con­fi­gu­ren un estat de dret, ara mateix en aquesta reso­lució, seran objecte de “trac­ta­ment peni­ten­ci­ari”. La injustícia no es pot per­pe­tuar.

Europa ara sí, amb els par­la­men­ta­ris cata­lans esco­llits i encara exer­cint, haurà d’enten­dre que el pro­blema, de fons i de forma, la con­cer­neix des de l’essència mateixa del pro­jecte euro­peu.

Com asse­nyala Stei­ner, Weber va pre­sa­giar l’ame­ri­ca­nit­zació, la reducció de la vida espi­ri­tual d’Europa, entesa com el pen­sa­ment huma­nista, i el crei­xe­ment de la burocràcia geren­cial. També alerta de la tendència a un gran can­sa­ment dels qui encara defen­sem la via­bi­li­tat d’un pro­jecte que con­so­lidi les democràcies i que no esgoti el paper actiu indis­pen­sa­ble de la ciu­ta­da­nia. Resis­tir i cami­nar mal­grat la mot­xi­lla és una ruta necessària i esti­mu­lant en l’Europa nos­tra.