El voraviu

Per més greu que sàpiga als vocacionals enterramorts, el procés és viu com mai en la fressa mediàtica. N’hi ha motius. Espionatge. Tercer grau. Judici a la mesa. M’explico. El TS, vigilant penitenciari. S’han esgarrapat planes i minuts a l’omnipresent, omniscient i omnipotent covid, que brot a brot camina impertèrrita cap a la segona onada. Fa goig constatar que els líders, finalment, fa una setmana que proclamen que s’estimen, bo i que tenim totes les pistes per entendre que és mentida. Ja era hora. Et regala, escoltar-los. Junqueras diu parlar amb el President dues vegades per setmana i que la relació és “molt cordial”. Puigdemont diu haver reprès “de manera incipient” el contacte amb Junqueras i confia “revertir les desavinences”. Hi ha explícita coincidència a mirar pel retrovisor i posar la força unitària en el punt més comú dels punts comuns. El referèndum. Aquest cop, autoritzat, diuen. Aragonès insta a afegir-ne a la taula de diàleg un de “definitiu”. Puigdemont assegura que hi ha consens que només un referèndum acordat pot substituir l’1-O. Torra ha tornat a portar aquesta setmana al Parlament la proposta i ahir Junqueras exhortava tothom a treballar perquè el proper sigui efectiu i tingui conseqüències. Suggeriment. Si per fer-lo tornen a dir que ha de votar tot Espanya, que voti tot Espanya. Els resultats no seran immediats ni definitius, però seran demolidors i devastadors. Què us hi jugueu que ni així deixen?

Marc Márquez no competeix a Jerez i no esgarraparà punts d’un mundial que és només a 13 curses. En aquesta pista diumenge passat s’hi va trencar l’húmer del braç dret. Dimarts el varen operar a Barcelona. Dijous va tornar a Jerez, on va ser declarat apte en les proves mèdiques, i avui ha provat d’aconseguir un lloc a la graella. Però no ha pogut ser. El dolor era massa fort. Què no fan els quartos? I què no es fa per quartos? Pagant sant Pere canta, resumia l’àvia Neus. I quan passi la pesta sant Pere, pagant, continuarà cantant. Aquell dia fantàstic de Serrat en què sant Pere, pagant, no cantava tampoc arribarà. Hi ha coses que no canviaran per més que diguem que n’aprendrem tantes! Més enllà dels relats èpics que se’n vulguin fer, el cas Márquez (com el cas Lorenzo, com tants d’altres) demostra que no hi ha miracles. El que hi ha és una medecina per a rics i una medecina per a pobres (des del punt de vista estrictament científic i tècnic). Un húmer trencat pot representar 8 setmanes o 72 hores de baixa en funció de la cartera del ciutadà que se’l trenqui. Més que això. Si no fos pels quartos que s’hi juguen si reapareix en 8 setmanes o en 72 hores, aquesta medecina fantàstica tampoc sortiria a escena. La pandèmia no farà rebaixar l’obcecació per la competitivitat contra natura i l’adoració del diner. Sort que, perquè hi hagi superhomes, la majoria hem de nedar en la vulgaritat dels mortals.

Ha nascut Junts, i Puigdemont (pare, fill i esperit sant) el col·loca en la centralitat i crida a la centralitat. Vol circular pel carril del mig, lluny de les margenades. Val. Com que ERC se situa i reivindica en l’independentisme d’esquerres, i la CUP, en l’esquerra alternativa, sembla que el trencaclosques de l’independentisme amb representació parlamentària encaixa. La pregunta seria: i la dreta independentista? No n’hi ha? No en volem? No se’n reclama ningú? Està bé a la paperera de la historia on la va enviar Salellas? Des del primer dia que va fer el pas penso que la gran aportació d’Artur Mas al procés ha estat fer que la dreta abracés el sobiranisme i fer que els seus deixessin el peix, el cove, la puta i la Ramoneta. Des del primer dia se l’acusa que era estratègia electoral. Però sempre he cregut en la decisió, la sinceritat i l’encert de Mas, com crec sincerament que sense una dreta independentista no hi haurà independència. Puigdemont deu saber per què vol moure’s en el centre en lloc del centredreta. Perquè no s’incomodi qui li ve del socialisme, com ara Geli i Mascarell? Perquè no s’incomodi qui ve de l’esquerra, com Comín o Andreu? Perquè no s’incomodi qui ve de més enllà, com ara Morral i Sànchez? La macedònia de grups humans sempre és la gestió de la complexitat. Però amb tant univers convergent que aterrarà a Junts, ves que no trobin el carril central massa a l’esquerra i hagin de virar cap al centredreta.

Ja no som el país disciplinat del mes de març que compleix instruccions excepte amb l’acaparament de paper higiènic i que acata el confinament domiciliari i l’aturada. Ni creiem ni fem la farina plana. “Que Déu ens agafi confessats!”, exclamaria l’àvia Neus. Que ens hi agafi, confessats, perquè serà un festival. No creurà ni el fill de Déu. L’arquebisbe ha fet missa per a 400 quan la podia dir per a 10 i no descarta portar el govern al jutjat. El govern es planteja actuar contra l’arquebisbe i el regidor Albert Batlle fa saber a la cúria que no hi va, però que no està d’acord amb el govern i hi envia el diputat Espadaler. Fins que torni el confinament domiciliari obligatori això serà una picaresca desenfrenada contra les recomanacions i no decretaran confinament fins que el sistema sanitari desbordi i la situació provoqui basarda. Si el sistema sanitari no desborda no confinaran. Dues coses ens hi han portat: haver de recomanar en lloc d’ordenar i que tothom es veu amb cor de receptar però ningú té ànims per prendre. Comencen els gimnasos que no entenen bars i restaurants. Els de la cultura no veuen per què es pot jugar a futbol. Els de l’oci nocturn avisen que acabaria amb botellón. Les autoritats espanyoles desautoritzen les europees, l’arquebisbe ho acaba d’adobar i sempre hi ha un jutge vigilant per dir el contrari. Qui voleu que cregui? A qui hem de creure? A l’estiu, de vacances i amb la calor que fa. Com si diuen missa.

Darrera setmana de maig del 2018. Els defensors de la moció de censura contra Rajoy i l’adveniment a la presidència de Pedro Sánchez surten de sota les pedres. Histèrics tertulians, il·luminats politòlegs i brillants ideòlegs de l’independentisme, entre ells la Pilar de Catalunya al FAQS de la TV3. Demanen paciència. El vot d’ERC i el PDeCAT és un vot intel·ligent i l’agraïment socialista vindrà en nomenar fiscal general de l’Estat, nomenament que suposarà un punt d’inflexió per al tractament dels presos polítics. L’endemà d’aquell vot (1 de juny) la militància socialista de Badalona decidia “en agraïment” fer govern amb el PP i Cs. No va anar pas d’un pèl. Van ser el 92,6%. El dilluns dia 4 ja es dona per segur un ministre: Josep Borrell. Sánchez rescata, també en agraïment, l’estrella de la mani de Societat Civil Catalana, el que ha replicat a Iceta que no cal pensar en indults, que cal pensar en desinfecció. I també agraït, Iceta el dimarts ho deixa clar a RAC1. “No canviaré la presidència del govern d’Espanya per la unitat territorial d’Espanya.” I se supera per explicar el diàleg segons el federalisme de tercera via. “Tant si diuen independència o res, com si diuen referèndum o res, serà res.” El fiscal general ha canviat dues vegades, no una. Avui, en resposta al recurs de la fiscalia, la justícia espanyola ha tombar el tercer grau i tanca els presos polítics. Quin vot més intel·ligent i com en són d’agraïts els socialistes!

No és un bon dia per veure i escoltar el president dels espanyols gallejar al Congrés sobre la gran feina que ha fet a Europa. No és un bon dia i no té tant per gallejar, però ni això no ens ha volgut estalviar. Provoca coragre tanta indiferència per la retirada del tercer grau als presos polítics. “El govern no posa ni treu sentències.” Serà bord! És necessari aquest grau de cinisme? En posarà algun tros a l’olla de tanta falta d’humanitat? Perquè, a més, la vacil·lada d’avui sobre el nou pla Marshall, del qual gairebé es vanta com a autor intel·lectual i material, li tornarà a la boca abans no es pensa. Ja veurem què s’ha pactat realment quan arribi la lletra menuda. Aspiren a tornar a engreixar l’administració i les empreses amigues. Però els obligaran a fer reformes estructurals, entre aquestes aprimar l’administració. En realitat, la verdadera dimensió de l’èxit europeu del govern de coalició es va veure en la candidatura de Calviño (“Teníem el compromís de deu, però un ens ha enganyat”) i en la resposta obtinguda en mendicar turistes a les cancelleries europees: cada dia hi ha un país nou que recomana als seus que no vinguin. Recorda el degoteig d’empreses que s’anaven esborrant del Mobile mentre pregonàvem que anava com un tro. I tot això, quan al juliol li queden dos dies i no hi ha hagut ni taula ni tamboret, i Albiach que acusa JxCat de bloquejar-la i La Moncloa que assenyala Torra directament. Visca el diàleg!

Les dades d’audiència sembla que deixen clar que l’entrevista de Vicent Sanchis dimarts a TV3 al cap de l’oposició va ser un èxit rotund del boicot organitzat a les xarxes per l’ANC. O no. Per nombre d’espectadors i share de les tres últimes actuacions de Sanchis sembla que sí: èxit de l’ANC. Amb Junqueras l’audiència es va enfilar fins als 506.000 (21,8%). A Puigdemont el van seguir 413.000 (20,3%) i Carrizosa es va quedar en 91.000 (4,5%). Per sota, fins i tot, de La 2 de TVE, que va fer un 6,1%. La patacada és atribuïble al boicot de l’ANC? No ho sabrem mai del cert Què hauria passat sense la crida al boicot? I si la campanya independentista va provocar l’efecte invers? I si va generar l’efecte crida als unionistes i per això el van seguir 91.000? Quin espectador tipus de TV3 en condicions normals s’empassaria una hora de xarlotada amb un Carrizosa desfermat com el de dimarts? Quin espectador tipus de TV3 s’empassaria una hora en què es va expressar sempre en castellà i encara en va gallejar? 91.000? Són molts. No deu ser que aquests són els que van venir a donar-li suport? Ves a saber! El cas torna a plantejar la murga dels boicots. És el boicot la feina? A Carrizosa?, al rei?, a en Pere?, a en Pau?, a en Berenguera? Hem d’anar a cridar contra Felip? Recordo per enèsima vegada Robespierre: “El pitjor menyspreu per a un governant és el silenci del poble.” Menys boicots i més anar a la nostra. Malgrat l’èxit de Carrizosa.