CANVI DE DOMICILI

La situació creada a partir no ja del canvi de domicili de Joan Carles de Borbó sinó des que van sorgir els motius que van portar a la seva abdicació és, sense cap mena de dubte, una crisi constitucional d’un calat que uns no dimensionen i que d’altres, els que sí que ho fan, pretenen vendre’ns com si no fos res més que el resultat d’“esdeveniments passats de la vida privada” del monarca deposat.

Intentaré anar a poc a poc per evitar confusions.

En primer lloc, i pel fet que no hi ha a Espanya cap procediment penal contra ell, canviar de domicili no pot ser qualificat de fugida; no ho vaig acceptar quan es va tractar de l’exili del president Puigdemont i part del seu govern i no ho aprofitaré quan es tracta d’un monarca deposat.

Qualsevol pot canviar de domicili, i més encara quan ja ni la pròpia família el vol; la decisió, des d’un punt de vista humà, em sembla plenament acceptable. Una cosa molt diferent és si aquesta decisió és o no la més adequada des d’una perspectiva juridicopenal tenint present l’horitzó processal a què es pot enfrontar l’emèrit.

Segurament, si m’hagués demanat consell professional, li hauria ensenyat el mapa d’Espanya, hauria traçat un gran cercle vermell al voltant de les fronteres de l’Estat i li hauria recomanat no sortir d’aquest cercle. Les raons són òbvies: no estarà en cap lloc més segur que a Espanya perquè, encara a risc d’equivocar-me, crec que no ha nascut encara el jutge disposat a enviar-lo a la presó sigui pel delicte que sigui.

El rei, com encertadament va dir Isabel Elbal, no ha fugit d’Espanya, on no té cap procediment obert, sinó que ho està fent de Suïssa, que és on, en realitat, té un problema legal important per molt que se’ns vagi venent, sempre en format de relat, que allà no està sent investigat.

Des d’una perspectiva jurídica, no sembla raonable que Corinna hagi declarat com a investigada a Suïssa pels diners que hauria ajudat a blanquejar al monarca deposat i no ho estigui el mateix titular d’aquests diners. Segurament, més d’hora que tard, acabarem sabent la veritat de la seva situació processal en aquest país... En realitat la situació potser és més greu del que s’ha sabut fins ara, i és probable que els seus problemes legals no acabin centrats en l’àmbit exclusiu de la jurisdicció suïssa.

Per la informació que s’ha publicat, i que ningú ha desmentit, sembla raonable pensar que part dels afloraments de diners d’origen presumptament il·lícit s’haurien produït, per exemple, al Regne Unit, fet que podria comportar que els tribunals d’aquest estat també hi intervinguessin, i més encara tenint present el que va resoldre la Cambra dels Lords en el cas Pinochet, on també es va debatre la immunitat dels excaps d’estat.

Pel que se sap, que és molt menys del que hauríem de saber, sembla evident que els diners presumptament blanquejats haurien tingut uns recorreguts més amplis i això afectaria, igualment, moltes més jurisdiccions, motiu pel qual em ratifico en el fet que el meu consell legal hauria estat no sortir de territori espanyol, i si ho ha fet ha hagut de ser per raons poderoses que van més enllà de l’àmbit juridicopenal i que bé poden endinsar-se en el polític i constitucional, que, en definitiva, és el més afectat pels “esdeveniments passats de la vida privada” de la vida de Joan Carles de Borbó.

En qualsevol cas, l’horitzó penal de Joan Carles de Borbó, m’atreveixo a dir, dependrà de com de bé o malament s’hagi negociat la seva expatriació amb les autoritats del país que acabi acollint-lo; segurament les bondats i seguretats d’aquest acord acabaran costant una autèntica fortuna en inversions i ajudes al desenvolupament i implicaran un deute polític incalculable amb aquell país amb el qual es va pactar, ja fa setmanes, l’estada de l’emèrit.

Sí, el problema juridicopenal a què s’enfronta l’emèrit no és tan greu com uns desitgen i altres temen; l’autèntic problema és la crisi constitucional a la qual ha arrossegat Espanya i que pot acabar emportant-se la institució que constitucionalment es va instaurar per voluntat de Franco i a mida de l’avui expatriat Borbó.

Encara que els fets tinguin unes connotacions penals importants, els mateixos impliquen una crisi constitucional per a la qual dubto que hi hagi una sortida senzilla i, molt menys, una resposta fàcil que pugui concitar els consensos necessaris per assumir-la amb la deguda maduresa política i democràtica.

L’actual marc constitucional no només és tremendament rígid, sinó que, a més, es basa en dos pilars que molts no estan disposats a qüestionar, i, per tant, serà molt difícil poder donar una resposta que no porti a la implosió sistèmica que sempre ha caracteritzat els cicles constitucionals espanyols.

La Constitució del 78, almenys al meu entendre, té dos punts de suport com són la indissoluble unitat de la nació espanyola (problema territorial) i la forma de la suprema autoritat de l’Estat (monarquia). El primer d’aquests fa anys que es qüestiona i el segon sembla estar-se esquerdant a un ritme que pocs arriben a preveure.

Sobre el primer dels pilars, tots sabem quin és el problema i com s’ha de solucionar, una cosa diferent és que això es vulgui acceptar per part dels que creuen que són els posseïdors de les essències de la hispanitat.

Sobre el segon, com passa amb tots els temes que acaben transformant-se en tabú, se n’ha parlat molt menys, encara que potser és ara el moment per començar a fer-ho seriosament.

Partint de la base que la forma de govern és la d’una monarquia parlamentària (article 3.1 de la Constitució) i de la forma en què la monarquia ve regulada en la mateixa, no sembla que la crisi institucional que s’està vivint, de resultes dels seus propis errors i desinterès per la realitat, tingui una solució fàcil dins el propi marc constitucional.

Una reforma que solucionés els dos grans problemes constitucionals als quals s’enfronta l’Estat espanyol implica, necessàriament, una reforma constitucional de tal calat que necessitaria uns consensos inassolibles en aquests moments i que, en el cas d’assolir-se, segurament vindrien més aviat imposats des de cúpules dirigents que sorgits de desitjos ciutadans, motiu pel qual estaríem davant “la mateixa cançó de sempre” i això no solucionaria la crisi actual, sinó que, simplement, la prolongaria i cronificaria.

Que el moment social, econòmic i polític no sigui l’ideal per abordar una crisi d’aquestes característiques no implica que no s’hagi de fer; alguns, fins i tot, semblen veure en l’actual situació la millor excusa per no fer-ho i això en nom de la seguretat, la pau social o la comoditat. El problema és que, si no se supera aquesta crisi constitucional, no hi haurà ni seguretat, ni pau social, ni de bon tros comoditat.

La crisi constitucional, igual que qualsevol altre problema, s’ha de solucionar i aquí no valen les receptes de sempre, perquè són les que mai funcionen.

Estem davant d’un col·lapse, més o menys accelerat, del sistema sorgit de la Transició i les causes de la síncope són moltes i molt variades, però la principal és que el procés transicional no solament no va ser modèlic (que és el que se’ns ha venut), sinó que va ser tremendament imperfecte i, sobretot, inconclús, i això va impedir arribar a un altiplà democràtic en què tots ens trobéssim còmodes.

La solució, que no és senzilla, hauria de dependre d’un autèntic procés constituent, sorgit de baix a dalt, participatiu, transversal i honest, del qual sorgeixi una nova estructura d’estat en la qual totes les persones i nacionalitats tinguin capacitat i dret a decidir el seu futur, la seva forma de govern i, fins i tot, la seva permanència o no en aquest estat.

Per a alguns, aquesta solució és inadmissible. Per a d’altres, aquest no és el moment. Però, en vista d’aquestes posicions, i tenint present la desfeta sistèmica que estem vivint, a molts ens sorgeix la pregunta clau: si aquesta no és la solució ni el moment de fer-ho, quina i quan serien?