El voraviu

A darrera hora Iñigo Urkullu ha pactat i ha fet feliços civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes, moderadors i la resta d’espècimens de la cort unionista, que porten setmanes desconcertats com els que més i que han vist com els centraven una pilota d’or per llançar-se al coll del president Torra amb una gran voracitat que també haurien mostrat si Urkullu s’hagués negat, com deia, a prestar homenatge. Però el PNB és el PNB, i el que se n’ha d’esperar són espectacles com el d’avui. En diuen habilitat negociadora. És l’estratègia i la tàctica dels voltors. Al llarg dels anys n’he xerrat pels descosits amb el meu amic el doctor Joan Villarroya, eminent especialista en història contemporània. Són uns mestres a anar a la seva. Buscar-hi afinitats és perdre el temps i trobar-hi problemes, malgrat els múltiples corrents de simpatia entre la nostra ciutadania i la d’Euskadi. Són ells. Neixen on volen segons els seus propis acudits i tenen l’autonomia fiscal que tots voldríem però que no es pot donar a cap més dels “iguals”. Agur, Urkullu. T’has tornat a retratar el mateix dia que el Suprem ja no ha tingut més pebrots que anul·lar la sentència que va dictar contra Otegi. Sis anys a la presó. Com s’anul·len sis anys de presó? Ara repeteixen el mateix guió amb el govern català i tu vas a una foto muntada per tapar l’escàndol de la corrupció.

Hem vist, escoltat i llegit a les cròniques com d’urgent, imprescindible i transcendental era que tots els presidents autonòmics fossin divendres a San Millán de la Cogolla, a La Rioja, amb Sánchez i el fill de l’emèrit. Era per veure, llegir i escoltar, junts i retratats, com l’INE publicava que el PIB es posava al 22,1% de caiguda interanual gràcies al 18,5% que queia el segon semestre i així contemplar, constituïts en Inter Autonòmica Xiripitiflàutica, com s’entrava tècnicament en recessió. 18,5% són 3 punts més que Catalunya, 4,7 més que França, 6,1 més que Itàlia i 8,4 més que Alemanya. Festa grossa! Què vol Urkullu per venir-hi? Un acord sobre el dèficit? De seguida!, una d’acord sobre el dèficit basc! La casa és gran i no repara en les despeses, que diria l’àvia Neus. Per acabar de fer la festa grossa com era, hi havien d’haver cridat també un parell o tres de militars amb el pit ple de llauna i pins, com els de les primeres rodes de premsa de la covid. No trobeu que muden els pits enllaunats en pessebres com el de divendres? També era urgent, imprescindible i transcendental perquè Sánchez els havia de dir a tots que els 141.000 són d’ell, que ell els administrarà i repartirà, que la negociació ja és feta i que no esperin ni un euro fins al 2021. També els havia de dir que, això sí, cada mes hi haurà una IAX (Inter Autonòmica Xiripitiflàutica) en què els comunicarà oficialment el que durant 30 dies hauran filtrat a la premsa.

Dissabte es va saber que serà el jutge Marchena qui decidirà si admet a tràmit la querella presentada per Òmnium contra l’emèrit pels delictes de corrupció, frau fiscal i blanqueig de capitals. Quiets i parats. No malpensin, no es precipitin i no donin res per fet, que això tant pot ser un nap com una col. L’enginyer que han triat tant pot fer-hi un pont com un túnel. El que li manin. S’ha de veure què tenen decidit, què interessa. Marchena domina l’enginyeria judicial com el que més. És el titular indiscutible, l’estrella de l’equip. Res a veure amb Lamela ni amb Llarena per bons que són. I amb perdó per la jerarquia, el veig més astut i sagaç que Lesmes. Pot ser que instrueixin? És clar que sí. Instruïm i donem gran aparença de credibilitat a tot plegat amb una causa perduda com és salvar un sàtrapa que ja ha estat condemnat pel seu fill i que s’ha de buscar com rematar. Després ja veurem com ho fem acabar, però de moment som tan independents que a més dels independentistes també obrim causa al rei. No estem per orgues, nosaltres. I pot ser que no instruïm? També. No instruïm per qualsevol de les mil explicacions que fa 45 anys que es mantenen o perquè ens surt de la IAX (Inter Autonòmica Xiripitiflàutica) creada oficialment divendres. “Qui millor per protegir la monarquia i els interessos de l’Estat que Marchena?”, s’ha preguntat Marcel Mauri. Evidentment, ningú. Aniran a totes i amb tot el ferro fins al final.

S’exilien els polítics. Els xoriços fugen. Joan Carles I fuig de la pressió mediàtica. Tancat a La Zarzuela és mort en vida i projecta sobre el fill tota l’ombra de la corrupció. “No voy, que me llevan”, diria l’àvia Neus. Havien de decidir abans de la foto de divendres a Marivent i han decidit que se’n va de juerga i hem de creure que no es fuga i que si és necessari tornarà. Què vol dir a disposició de la fiscalia? Per què ens prenen? Com és que ells mateixos han oblidat la presumpció d’innocència? Què saben que no sabem? Com és que ho expliquen fent pública una carta de pare a fill? Quan diran on és? Quant ens costarà la broma? Pagarem seguretat i viatges? Per què ens prenen? Fora d’aquí tindrà menys pressió de periodistes i fotògrafs. Se’n va perquè si la cosa s’embolica molt ja serà fora. Fuig davant dels morros sense que ningú hi faci res. El donen per culpable però, com deia Cuixart, la Guàrdia Civil no ha escorcollat La Zarzuela. El donen per culpable i no li retiren passaport ni el criden a declarar. Repeteixo: què saben que no sabem?, que obliden la famosa presumpció d’innocència? Engeguen la plora mica del pal de paller de la transició i el que el preocupava veure’s exiliat com el pare o l’avi. Deixin d’enredar! No s’exilia, va de farra. I tornen a demostrar que Espanya només té una solució, que és l’abdicació borbònica definitiva. Mentrestant posem música i remenem el cul. “Se va el caimán, se va el caimán...”

La fugida de l’emèrit i les múltiples declaracions que ha provocat m’han generat un dubte existencial. Qui és més mentider i més cínic i ens acollona amb més sarcasme? Joan Carles I? Felip VI? Pedro Sánchez? Pablo Iglesias? La Conferencia Episcopal? Només per citar el top, eh! Joan Carles escriu que fuig “amb el mateix afany de servei a Espanya que va guiar el seu regnat”. Estem ben guarnits, doncs! Festassa grossa i paga, que és gata! En Felip, pel que llegim a la nota de la casa reial, ha transmès al seu pare “sentit respecte i agraïment per la decisió”. Si tant baveja, encara li reposarà l’assignació com a mostra d’agraïment! Pedro Sánchez, segons ha explicat en roda de premsa, no té “informació d’on és”. Segurament devia ser l’únic súbdit espanyol que a aquella hora no ho sabia, perquè des de bon matí eren públics tots els detalls de la fugida i, com diria l’àvia Neus, es tenia coneixement fins i tot “del color de les vetes dels calçotets” que portava. Pablo Iglesias, fi com sempre, ha piulat al Twitter. Ell ho troba una “fugida indigna” i diu que “un govern democràtic no pot mirar cap a un altre costat”. Que ja no n’és el vicepresident, ell, del primer govern de coalició? La Conferència Episcopal Espanyola fa una nota i renya tots els que no fan com ells, que miren amb respecte la decisió. A la Sofia i als sagrats manaments que l’emèrit s’ha passat per l’engonal (del 6 al 10 inclosos), que els bombin.

Declaració rere declaració es foten de peus a la galleda i acabaran com en l’acudit de l’Eugenio d’aquell pare (“vaya búho!”) i aquell fill (“papa, los búhos tienen buhitos?”). “Culo, hijo! Culo! He dicho culo!” De grans estratègies comunicatives que aconsegueixen l’efecte invers en tenim de sonades, com la d’Aznar, Acebes, l’atemptat de Madrid i ETA. La que han dissenyat els republicans monàrquics (joancarlistes 40 anys i ara felipistes) els deixarà en pilota picada. Després dels cinc magnífics (Joan Carles I, Felip VI, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i la Conferència Episcopal) avui la matrícula d’honor ha estat Carmen Calvo. Diu que l’emèrit no fuig de res, que no està immers en cap causa. Només faltaria, vicepresidenta! Només faltaria que el deixessin fugir immers en una causa! Prou que se n’han preocupat, que no hi estigués, a hores d’ara, immers en una causa. I per això l’han fet fugir abans que s’hi pugui veure immers. Li acceptem pop com animal de companyia, va... no està immers en cap causa i no fuig. I si només se’n va de viatge, com és que fa una carta al rei i la fan pública i munten el sidral que han muntat? Per què comuniquen ara els viatges privats de Joan Carles si no els comunicaven ni quan era rei i se n’anava de senglars, ossos, elefants o senyores de companyia? Si ens creiem El País, el més pallús és Felip. Diuen que la decisió va ser seva, després de reunir-se amb el pare, que no volia perdre el títol.

La ministra portaveu s’espolsa les puces en una entrevista a Efe i ratifica el que dimecres publicava El País. De fet ja devien filtrar-ho perquè ho poguessin ratificar. Ha estat ell, el rei. Felip és el culpable. Felip ha pres la decisió. La Moncloa ni hi ha intervingut ni ha negociat. Tenen la por al cos pel que saben i pel que saben que pot venir. Qui assegura que el sàtrapa no en farà cap més? Qui aturarà la fúria borbònica per la carn i els quartos quan es desencadeni demà? Qui assegura que des del parador desconegut no opera “amb el mateix afany de servei a Espanya que va guiar el seu regnat” i que ha promès que faria en la carta al fill? Qui assegura que si el criden tornarà? I si el crida la justícia d’un altre país? O busca destins que no tinguin conveni d’extradició amb els països que el podrien importunar? Aquest paio és un perill i ningú se’n fia. Que la decisió l’ha presa Felip, ja ho sabíem. No descobreix res, la Montoro. Com va ser Felip qui va prendre la decisió de fer veure que renuncia a l’herència i la de treure-li la paga. El tema no és qui ho ha fet. Ho ha fet en Felip. El tema és que hagi trigat tant i que ho hagi fet tan malament. Si pateix pels danys a la institució i els preocupa l’honor patri, ho havia de portar als tribunals. Un Guzmán el Bueno a la inversa, sense punyals ni sang. Estil constitucional espanyol segle XXI. Generarien més credibilitat. Això no té remei ni futur. Ho sap tothom. Ells els primers.