Tribuna republicana
ENS CALEN VICTÒRIES
Recordo un vell article d’Umberto Eco en què, arran d’unes reflexions sobre la saturació publicitària, afirmava que l’excés d’estímul apaga el desig. La frase m’ha vingut a la memòria davant de les sistemàtiques i cada vegada més grans i descarades mostres de repressió política, de maltractament econòmic i de menyspreu dels drets nacionals dels catalans. Una sobreabundància d’abusos que, en la línia d’allò que sostenia Eco, més que no pas provocar una més gran indignació popular, podrien afavorir una profunda desmoralització i una progressiva sensació d’impotència que acabaria adormint el desig d’independència.
No crec que sigui necessari desgranar amb detall aquest marc accelerat d’abusos polítics, econòmics i nacionals que “el govern més progressista de la història” no és capaç de frenar. Se’n podria fer un balanç diari, manifestat en la repressió política a l’engròs, visible però denunciable, i a la menuda, menys perceptible però més eficaç. I es constata en la continuada aparició de les mateixes dades de l’escandalós dèficit fiscal i la manca d’inversions públiques de l’Estat que, segons un estudi recent, en quinze anys haurien pogut fer perdre fins a gairebé un 10% del PIB i més de 100.000 llocs de treball. Un cost que ara, amb la pandèmia, també es podria mesurar en vides humanes i aviat en dèficits educatius. I no cal estendre’ns en la persecució lingüística –i per tant, cultural i nacional–, que crea un clima permanent de real o suposada confrontació que, a més, per covardia o per prudència, ha acabat impedint l’aplicació de les lleis de protecció del català i l’acció eficaç dels governs catalans, també dels independentistes.
Tot això, és cert, es produeix enmig de l’accelerat enrunament del règim del 78 per corrupció generalitzada i sobretot per aluminosi democràtica que, cal reconèixer-ho, ha afectat de ple el nostre país. Ara bé, la debilitat d’aquest règim que en quaranta anys no ha estat capaç de reforçar les seves estructures democràtiques sinó que les ha anat afeblint, no es pot esperar que es tradueixi en el curt termini en una menor agressivitat que faci possible entendre-s’hi. Tot el contrari, es manifestarà cada vegada en una major virulència. La resposta de Felip VI a la brutal repressió del referèndum de l’1-O –i més en relació amb l’actitud dialogant que havia mostrat en les converses privades prèvies amb el president Carles Puigdemont i que ara hem conegut– n’és una prova fefaent. I el paper de la fiscalia i del Tribunal Suprem, amb la retirada del tercer grau als presos polítics, n’és una de les últimes. Com més dèbil sigui l’Estat i tots els seus poders, els formals i els fàctics, més ferotjament respondran.
L’escenari més previsible, doncs, és que no s’apaivagui l’acarnissament contra l’independentisme. I el risc més gran és que davant de la brutalitat i la dificultat de respondre-hi, creixi el que en podríem dir un independentisme depressiu. És a dir, aquell que popularment se sol expressar preguntant: “I què més ha de passar?” Una pregunta que en alguns casos deriva cap a la demanda d’una èpica estèril, cap a l’exigència de digníssimes posicions numantines, a la desesperada, però en el límit gens eficaces. En altres casos, porta a l’autoagressió, a la desconsideració dels lideratges propis o al menysteniment de les victòries passades i, finalment, a la desmoralització. No es renuncia a l’objectiu, però s’abandona la lluita.
Des del meu punt de vista, la pregunta “què més ha de passar?” ja és l’expressió de la impotència, de la rendició. És creure que el futur depèn de la magnitud de les provocacions de l’enemic. Però si fem memòria, hauríem de recordar que l’independentisme va sortir del cau i es va fer majoritari quan va abandonar les actituds reactives i va ser capaç de formular-se com a esperança de futur. És a dir, una promesa de radicalitat democràcia, de prosperitat econòmica, de benestar social i de veu pròpia al món. I és que l’independentisme no necessita que li passi res més perquè ja li ha passat de tot i massa. Només cal que recuperi la iniciativa, que tingui present d’on vol escapar i saber què vol construir.
Cal que torni a ser l’Estat qui es pregunti “quina més en faran?”, com va passar fins a l’1-O. No n’hi ha prou d’estimular el desig: de tant en tant, cal satisfer-lo. És imprescindible recuperar la confiança en nosaltres mateixos més que no pas esperar que en facin una de més grossa. Ras i curt: ens calen victòries.
