TRADICIÓ PROIMPUNITAT

La recent resolució de l’Audiència Provincial de Barcelona per la qual s’acorda donar carpetada a una possible investigació per un delicte de lesa humanitat respecte a l’execució de Salvador Puig Antich s’afegeix a una sèrie de resolucions judicials prèvies, algunes fins i tot del mateix Tribunal Suprem, que fan una tan concreta com errada interpretació de la llei d’amnistia amb la qual molts juristes no podem estar d’acord.

Els arguments de l’Audiència Provincial de Barcelona són, en línies generals, els mateixos de sempre; destaca: “La voluntat del poble espanyol és mantenir l’esmentada llei, per la qual cosa no podem com a tribunal emmarcat en el poder judicial plantejar-nos la legitimitat d’aquesta llei quan la voluntat del poder legislatiu és clara”, i recorda, també, el “sentiment de reconciliació nacional” que buscava aquesta llei, en el “context històric en què es va dictar”, per “posar fi als vestigis del franquisme”.

El més sorprenent de la resolució ve més endavant, quan trasllada tota la responsabilitat de l’actual situació al poder legislatiu: “És cert que una llei d’amnistia que exclogui la responsabilitat penal pot ser considerada com una actuació que restringeix i impedeix a la víctima el recurs efectiu per reaccionar davant la vulneració del dret”, però, afegeix, “mentre la mateixa llei segueixi estant vigent, els tribunals no poden deixar d’aplicar-la.”

Es podria estar d’acord amb aquest raonament si no fos extremadament parcialitzat i poc comprensiu del conjunt de l’ordenament a l’hora d’aplicar una norma que, en funció de la interpretació que se’n fa, s’ha convertit en una espècie de “llei de punt final” que no ha complert ni tan sols amb les més mínimes expectatives dels que van patir els rigors de la dictadura franquista.

És àmpliament acceptat, almenys més enllà dels Pirineus, que aquesta llei no s’ha d’aplicar als crims de lesa humanitat, i que això és així en virtut dels diversos convenis internacionals subscrits per Espanya i que, per imperatiu de l’article 10 de la Constitució, formen part de l’ordenament estatal.

Per als que no són capaços d’entendre els convenis internacionals i les obligacions que se’n deriven, caldrà recordar-los que aquesta norma, avui transformada en empara de la impunitat del franquisme, estableix si fa o no fa el seu àmbit d’aplicació –en matèria penal– a un nombre limitat de delictes: els establerts en el seu article 2.

D’acord amb el previst en el nostre ordenament, només s’estarà en presència d’un delicte quan una determinada conducta hagi estat qualificada com a tal per un jutge o tribunal, és a dir, quan hi hagi una sentència condemnatòria i, per tant, s’ha de deduir que no seria possible aplicar la llei d’amnistia abans d’enjudiciar algú i molt menys abans d’investigar els fets als quals es pretén aplicar la llei.

Per si això fos poc, l’article 9 de la mateixa llei estableix que l’aplicació de l’amnistia correspondrà en exclusiva als “jutges, tribunals i autoritats judicials corresponents”. Per això, és evident que aquesta mesura s’haurà d’adoptar dins d’un procediment judicial i no com una barrera per accedir-hi, que és el que en aquest cas ha fet l’Audiència Provincial de Barcelona seguint una ja llarga tradició proimpunitat.

Ara bé, si algú no és capaç de comprendre el que he exposat fins aquí, podem seguir amb l’anàlisi del contingut de la Llei 46/1977 que, en el mateix article 9, preceptua: “L’amnistia s’aplicarà d’ofici o a instància de part amb audiència, en tot cas, del ministeri fiscal. L’acció per sol·licitar-la serà pública.”

Aquesta premissa imposa la necessitat de trobar-nos al si d’un procediment i que, a la vista del seu contingut, o bé per part del jutge o tribunal o bé a instància de part, és a dir de l’investigat o condemnat, s’apliquin les normes perdonadores contingudes en l’esmentada nefasta i vigent llei. Sí, es tracta d’una norma que exclou la pena, que la perdona, però que mai pot impedir investigar fets i els seus responsables.

Però, a més, la llei d’enjudiciament criminal, en l’article 666.4, estableix –com a requisit de procedibilitat, és a dir com a article de previ i especial pronunciament– la concurrència d’“amnistia o indult”, la qual cosa ens fa pensar que el legislador, a qui ara es culpa, ha considerat que el primer moment processal, no necessàriament l’últim, per reclamar l’aplicació dels seus beneficis seria just abans del judici oral i un cop duta a terme tota la investigació, és a dir, quan es coneixen els fets, els afectats, els presumptes autors i els delictes pels quals han estat processats.

El legislador, aquell oblidadís i generós del 1977, va establir un mecanisme per evitar les conseqüències penals –presó– d’uns fets qualificats com a delicte, però no va establir una “llei de punt final” ni tampoc una norma que impedís investigar, enjudiciar i fins i tot condemnar.

Qualsevol altra interpretació de les normes contingudes en la llei d’amnistia no només és contrària al dret, sinó que s’aparta de la més elemental regla d’interpretació jurídica, que és la literal. Aquest criteri interpretatiu, contingut a l’inici del Codi Civil, se sol estudiar a segon de carrera i, per aquest motiu, és evident que tots els juristes el coneixem.

Establert tot això, si abandonem el que està previst en els tractats internacionals i ens centrem en les normes d’origen nacional, és evident que per poder amnistiar o indultar qualsevol responsable dels crims de lesa humanitat comesos durant el franquisme el primer que cal fer és obrir un procediment penal al si del qual, si es determina alguna responsabilitat criminal, es podrà aplicar l’amnistia; és a dir, qui es vulgui beneficiar o a qui vulguin beneficiar amb aquesta norma, primer s’haurà de sotmetre a procés; contràriament, es podria fins i tot vulnerar el dret a la presumpció d’innocència i l’honor de l’amnistiat. S’imaginen rebre una notificació en què se’ls comunica que han estat amnistiats per un delicte que no han comès?

Aquest punt pot ser la clau per determinar que la interpretació que es fa de la llei d’amnistia, com a norma que impedeix investigar determinats fets, és del tot incorrecta. M’explicaré.

Tampoc podem oblidar una altra regla d’interpretació de les normes, també continguda en el Codi Civil, que n’obliga a fer una interpretació sistemàtica d’acord amb el moment en què s’aplicaran.

Doncs bé, hi ha una directiva comunitària de presumpció d’innocència, la 2016/343, que estableix que “els estats membres han d’adoptar les mesures necessàries per garantir que, quan faciliten informació als mitjans de comunicació, les autoritats públiques no es refereixin als sospitosos o acusats com a culpables mentre no s’hagi provat d’acord amb la llei la culpabilitat d’aquestes persones”.

Hi ha res més culpabilitzador que presentar algú com a beneficiari d’una amnistia per un presumpte delicte de lesa humanitat? Es pot entendre que una aplicació prematura de la llei d’amnistia és respectuosa amb aquesta directiva comunitària?

Una interpretació correcta de la llei d’amnistia no és compatible amb la que recentment ha donat l’Audiència Provincial de Barcelona ni amb la que han anat fent els tribunals en un esforç ingent per mantenir “lligat i ben lligat” tot allò que es va fer durant la dictadura.

El que és correcte, legal i just és que qui es vulgui beneficiar de la llei d’amnistia ho pugui fer, per això no s’ha derogat, però no que ho faci d’entrada sinó de sortida, és a dir com a resultat d’un procés en què es determinin els fets, la seva qualificació jurídica i els seus responsables.

Només quan s’hagi actuat d’aquesta manera es podrà excloure la condemna, o el seu compliment, però fer-ho abans implica, entre moltes altres coses, saltar-se les normes de la Unió Europea, un fet molt comú a Espanya, però poc acceptat per les democràcies consolidades.