La resposta a aquesta pregunta, ara per ara, és evident: als Emirats Àrabs. El rei emèrit ha hagut de recórrer a un dels països més desacreditats del món quant al respecte als drets humans per refugiar-se de les diverses investigacions iniciades entorn a l’origen i el creixement del seu patrimoni. L’ús de la seva potestat institucional per engrandir comptes a Suïssa, o per beneficiar-se d’inversions amb capital públic, han posat al centre de la diana un senyor que va ser efectivament designat pel dictador, però que pel seu caràcter simpàtic i seductor ha pogut trampejar aquest llegat envoltat d’amics i amigues, sostenint la institució de la corona sense cap rigor polític ni intel·lectual, més enllà del fair play. El cercle contra la corrupció reial es va iniciar amb el que segurament ha estat el menys greu dels escàndols, amb el cas Nóos i l’entrada d’Urdangarin a la presó. La visió jurídica que no hi pot haver impunitat per als membres de la casa reial corruptes va ser molt tènue tenint en compte l’absolució de la princesa Cristina, amb la imprescindible defensa de l’advocat Miquel Roca, actor de la Transició. Així que, de fet, encara avui, s’ha de veure fins a quin punt les exigències de decència que obliguen a tot servidor públic poden afectar també la més alta institució de l’Estat.

Hi ha un factor clar. La investigació de la fiscalia suïssa i la defensa britànica de la seva examant han engrandit els centres concèntrics del risc. Tal com està passant amb el procés judicial contra l’independentisme, Europa no està dins de les sigles de la sacralitzada Transició. Al contrari, cada vegada més, hi ha consciència de la necessitat de fer entendre a l’Estat espanyol que una transició, tal com el seu nom indica, té vocació de temporalitat útil, no de perpetuació. Les signatures del manifest que donen suport al rei fugit són una expressió més de la situació d’involució de la democràcia espanyola respecte al que s’esperava d’una transició que havia de ser per a un temps i per a una època. La corona, la cúpula de la justícia i, com a conseqüència, la qüestió territorial, són els temes tabús que no han estat regenerats. La transició que alguns defensen només pot acabar tenint una valoració positiva si és capaç d’autolimitar-se al moment històric adequat. I aquest és sens dubte ara.

Tant rellevant és fer una lectura acurada de qui signa aquest manifest de suport a la corona, com de qui no el signa. Les absències de signatures rellevants del món econòmic i polític també parlen d’una petita esperança que una consciència d’etapa tancada s’està produint. I, per tant, d’una porta oberta. El sistema clàssic es troba en clara decadència, i els nous valors emergents demanen solidesa, la superació dels temps líquids de Bauman, i, com deia Galbraith “acceptar que en política hi ha ocasions en què has d’estar del bàndol correcte, i perdre”.

Hi ha dos llibres crucials per entendre aquests canvis profunds, biografies de dos polítics que es defineixen a ells mateixos com a no polítics i que denuncien unes dinàmiques de poder que haurien de canviar. Comportarse como adultos, de Yanis Varoufakis, i M’explico, de Carles Puigdemont. Amb totes les distàncies, ells han optat per fer un relat que vol oferir veritat i desemmascarar el sistema dels partits. L’enyorat Manuel Vázquez Montalbán ja denunciava fa anys que les democràcies imperfectes es movien entre la “no moral i la doble veritat”. La qüestió és que els fets són tossuts i objectius. En els fets no hi ha dobles veritats. Aquests dos llibres pretenen explicar episodis amb detalls que fins ara els de l’ofici de la política havien acordat que no es podien explicar. Triar entre els de “dins i els de fora”, com diu Varufakis, comporta trencar alguns codis per canviar les coses. Triar que en política es té una data de caducitat volguda i no agafar-se a la cadira, com diu Puigdemont, et dona llibertat.

Quan es trenquen les costures de la Transició, amb polítics, líders socials i una presidenta del Parlament empresonada, la línia entre adaptació pragmàtica i coherència amb el context és molt fina. No és fàcil, i per això el principi de legalitat s’ha d’exercir amb rigor, que no és el mateix que prudència.

L’autocensura a la llibertat d’expressió d’un Parlament, per preteses injúries a la corona, formulades en termes republicans, més enllà de la lògica parlamentària en moltes resolucions que rellegides són autèntics brindis al sol, estan emparades pel Tribunal Europeu de Drets Humans a través de la seva absolució d’Otegi per injúries a la corona.

Ara mateix, l’epicentre de la nova etapa democràtica es diu decència, es diu corrupció. Dues cares de la mateixa moneda, i com deia Hannah Arendt, la dictadura segueix sent la burocràcia.