El voraviu

La fiscalia ha arxivat la investigació a Aragonès per injúries a la corona. Al vicepresident Aragonès; a la líder del BNG, Ana Pontón, i a la líder de Podemos Andalusia, Teresa Rodríguez. És dir, a ERC, al BNG i a Podem. La denúncia era de Concòrdia Real Española (Alfredo Urdaci), l’associació professional Jucil (Justicia para la Guardia Civil) i Foro Baleares de la Sociedad y el Progreso. Que ningú hi vegi res. No comencem a imaginar detalls de distensió. És un pessebre menys per a ells, que també tenen una capacitat limitada de digerir ridículs. Ja els han dit de totes les maneres possibles que llibertat d’expressió és llibertat d’expressió, i que dir-se cul d’olla entre els personatges públics va amb el càrrec i el sou, tant si hi tenen més gràcia com si n’hi tenen menys. Només mentalitats de l’inici del plistocè com Jucil poden pensar que el fet que Aragonès, Pontón i Rodríguez siguin càrrecs públics s’ha de considerar un agreujant. El que fot és que ens perdem uns bons panxons de riure si el procés tirava endavant. La líder de Podemos a Andalusia ha qualificat l’emèrit de “pixa brava”. Imaginen la cara del Marchena de torn en l’interrogatori? Per què “pixa brava”? En quina accepció de les que admet el diccionari de l’argot el considera un “pixa brava”? Té proves i testimonis de tals virtuts o defectes? Mai n’ha recollit cap ni sentit ningú que, per contra, el qualifiqués de pixa freda o pixa fluixa? Coneix altres “pixa brava” amb qui comparar?

Per l’amor de Déu i la Verge dels Set Dolors, Nobita, que ni et passi pel cap presentar la dimissió. No sumeixis el club en l’apocalipsi. No ens condemnis a eleccions, que ja saps que les carrega el diable. Aguanta fort i ferm, Bartomeu. Deixa-ho estar, que lladrin, que això de divendres a Da Luz és molt pitjor que allò del 1986 a Sevilla, allò del 1994 a Atenes, allò del 2017 a Torí, allò del 2018 a Roma i allò del 2019 a Liverpool. I per què no diuen res de la sort que hem fet que hagi sigut a Lisboa? No ho veu ningú, això? Ets un paio afortunat, Nobita, i si perseveres en lloc de dimitir, la sort amb majúscules també s’encomanarà al club. Us imagineu que aquest Barça, la costellada de divendres, l’hagués hagut de fer al Camp Nou? Jugar a casa no hauria canviat res de la misèria que es va veure al terreny de joc. La mula no vol beure i el matxo és vell i va tip. Al Camp Nou hauria estat pitjor. Potser el cabasset hauria arribat a la mitja dotzena per part. Crits de “Fora, fora”. Gent abandonant el camp al descans. Mocadorada, Nobita, mocadorada. I ara viuríem cagats de por pendents del partit de tornada a Munic. Us l’imagineu? Com es pot afrontar una tornada a Munic després d’un 2-8 o un 2-12 al Camp Nou? Ets un primera espasa, Nobita. Vist el que som, vist el que sabem fer i vist per al que donem, ha estat genial la pensada de fer-ho a Lisboa i a partit únic. Així ja no hi hem de pensar més. Nets de ventre. Felicitats, Bartomeu, ets el millor!

Només en un món neurotitzat com el que vivim podia durar tan poc la notícia de l’any i del segle. Res. Ni cas. Surt dimarts i dimecres és morta. La contranotícia que les associacions científiques occidentals tenen molts dubtes, i al clot. Sputnik V, la primera vacuna registrada contra la covid, ha estat rebuda molt pitjor que amb indiferència. Li hem dispensat ironia i sarcasme i és des del moment 0 a la paperera de la comunicació i font d’inspiració per a genials mems que la ridiculitzen. Venia de Rússia, és clar, un lloc d’on els ciutadans d’ordre esperen vodka, caviar o ensaladilla (recorden Eugenio?), però no solucions mèdiques, que sonen a ruleta russa. La Rússia de Putin té tan poc predicament a occident com en tenien les Repúbliques Socialistes Soviètiques. O menys. Deu ser propaganda, pura propaganda. “Nacionalisme, propaganda i molt de fum”, he llegit en titulars. Per als molts russos de Rússia (recorden Eugenio?) la pandèmia s’ha acabat i Putin ha fet pujar a l’escenari com a conillet d’Índies fins i tot la seva filla. En fabricaran mil milions de dosis a preu fet per a l’Índia, Corea del Sur, el Brasil, l’Aràbia Saudita, Turquia i Cuba. Si és per via injectable, és possible que arribin imatges de cues de pacients amb la màniga arremangada. Aquí continuarem amb morrió, distància social, mans netes, sense fumar i sense sortir de nit. Fins que la vacuna vingui d’on ha de venir. No passa res. I als russos, que els curi Putin!

Potser va ser per la calor i les tronades. Potser pel morrió. Potser pels vuit del Bayern. Potser per l’estrès que genera que Torra calli com un puta el dia de les eleccions. Potser perquè una avorrida tarda de diumenge d’agost torna de dit fàcil el més pintat. El cert és que un grapat de diputats de tots els grups rellevants del Parlament (oposició i govern) es van posar diumenge a maldir per les xarxes socials l’anunci de la Grossa de Cap d’Any que deia, textualment: “Et preocupa la distància social? Prova l’ascens social.” Al cap de poques hores va ser retirada. Sant Twitter! Al capvespre, Aragonès pontificava: “No ens podem permetre cap missatge que pugui frivolitzar sobre la crisi social que patim.” M’alineo amb els que troben que és agafar-se-la amb paper de fumar, un descomunal acte d’hipocresia. La campanya pels parracs. “Desafortunada.” “Immoral.” “Fereix la sensibilitat.” “Espantosa.” “Fa caure la cara de vergonya.” “Lamentable.” “Un insult.” “Un despropòsit.” “Perversa, insolidària i poc afortunada.” Jo no la hi trobo. O no més que la mateixa institucionalització del joc amb suposada finalitat social. Si no vols pols no vagis a l’era, diria l’àvia Neus; i si t’hi poses, no ve d’un tros. Si, com diuen les cròniques, el cartell fa 21 dies que està en circulació, ja no vull ni dir-ho, el que em sembla. I fem també els ulls grossos que el vicepresident, que n’és el responsable, digui que no havia estat comunicada al govern. Per frivolitzar que no quedi!

En els primers anys de la Transició, quan les campanyes electorals eren artesanes, sovint apareixien pintades a les parets en què els partits d’esquerra es presentaven com a dipositaris del vot de Curro Jiménez, si el personatge de la ficció televisiva hagués tingut dret a vot. No eren ni un ni dos els ciutadans que el 1982 estaven convençuts que el famós bandoler de Sierra Morena que robava els rics i ho redistribuïa entre els pobres votava Felipe. A El Algarrobo i a El Estudiante se’ls veia més a prop del PCE de Carrillo. Eren temps que la televisió era una religió monoteista i TVE, el Déu únic que programava, en horari de màxima audiència, la sèrie que protagonitzava Sancho Gracia. Ara la suposada esquerra ha canviat de pal i té un altre tarannà. Si Curro Jiménez aixequés el cap no votaria el PSOE, i fins i tot posaria la mà a la bossa d’algun dels seus dirigents. Escoltar el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, rebutjar que es despenalitzin les injúries a la corona amb un argument com que “les altes institucions de l’Estat han d’estar protegides” deu haver fet xiular les orelles a Curro Jiménez, el Zorro, Guillem Tell, Robin Hood, Joan de Serrallonga i Perot Rocaguinarda, fossin o no redistribuïdors del que afanaven. Protegir el poderós, pobret, vet aquí la funció de les lleis i l’objectiu dels governants d’esquerres d’avui! Protegir les altes institucions, com si no es protegissin soles! Qui ens ha vist i qui ens veu, companys!

El manifest signat per 30 exministres i 40 ex-alts càrrecs no és “adhesión inquebrantable” estil franquisme, encara que ho sembla. És la tercera fase d’un canvi d’estratègia monàrquic. Es veuen obligats a esmenar la plana al Preparat perquè cremar l’emèrit (matar el pare que dèiem) no funcionava de contrafoc per a Felip i han contraprogramat. La fase 1 ha estat el silenci institucional (21 dies sense dir on li paguem vacances). La fase 2, fer fum que distregui (Cayetana va per lliure). I la fase 3, és la societat civil que el reivindica (el manifest). Repeteixo. És un gir en l’estratègia monàrquica. Estan neguitosos, veuen que fer-ne parracs no protegeix prou el fill, i els fa por que en la caiguda els arrossegui i es trobin tan nus com l’emèrit, com explica i reconeix el periodista Iñaki Gabilondo. “Ens han despullat i em sento avergonyit.” Els 70 signants manifesten que ha faltat el degut respecte a la presumpció d’innocència. Tenen raó. El primer, el noi Felip, que no en vol herència però es queda la corona, que li ha tret l’assignació i que l’ha instat a marxar lluny de les arpades de Suïssa en lloc de passejar-se amb ell per Espanya, que és el que hauria fet un fill orgullós del pare. En la seva burda defensa de la continuïtat del règim han estat els principals acusadors de Joan Carles. Aprofiten per acusar-nos d’ingratitud social i per fer una crida a la defensa de la integritat política i territorial de la nació. Un autèntic vòmit coral, vaja.

Un Barça normal viuria un foc encreuat entre candidats i postulats que espantaria la terra per la centèsima part del viscut. Ara impera el silenci. Tot és digerible, i exhibeix la mateixa supèrbia que l’ha portat on és. “No és una crisi de club, és esportiva.” “El nostre objectiu és guanyar-ho tot.” “Les temporades de transició no existeixen al Barça.” En realitat tots han respirat que Nobita el responsable sospiri per pagar els plats trencats un any més. Diu que l’economia està molt afectada i que dimitir era el més fàcil. Ara ell l’arreglarà. Quina picossada costarà? Muts. Koeman és l’heroi de Wembley i per a ell (per a qui no!) entrenar el Barça és un somni. També ho era per a Setién. L’un, rescatat dels prats de Cantàbria i l’altre, rescatat (pagant) de la selecció holandesa. Fa dos dies no hi havia ni un duro i feien cabrioles comptables amb el canvi d’Arthur per Pjanic a la Juve. Ara no ve d’un pam. No es dona cap explicació del rerefons econòmic, però ja es veu que van com si la bitlletera fos plena. “Els diners, al camp”, es diu. Quins diners?, pregunto. A quant pujaran les indemnitzacions? I els fitxatges? Si fan travesses permetin que els aconselli quatre resultats per jugar fix. A 2 fix. No hi malgastin cap triple ni cap doble si és que aposten amb dobles i triples. Si Bartomeu es queda, perdem. Un 2. Si Bartomeu se’n va, perdem. Un 2. Si Messi se’n va, perdem. Un 2. Si Messi es queda, perdem. Un 2. Hem pecat i pequem de supèrbia, i ho pagarem. Car.