DESPRÉS DEL 10, SEMPRE VE L’11

A Leo Messi no el fa fora ningú, del Barça. Se’n vol anar ell. Podem estar d’acord que la gestió espor­tiva orques­trada per la batuta de Bar­to­meu pot fer avor­rir un mus­sol i que, si la sor­tida del davan­ter es con­suma, aquesta junta direc­tiva se n’endurà la creu d’haver estat la que l’ha empès a fora. Però el crac argentí és un pro­fes­si­o­nal que cobra anu­al­ment uns 90 mili­ons d’euros del club, que n’obté una qua­ran­tena més per publi­ci­tat i que gau­deix de pri­vi­le­gis foras­se­nyats com una titu­la­ri­tat indis­cu­ti­ble i una influència des­pro­por­ci­o­nada sobre les deci­si­ons espor­ti­ves. Si tot això no fa prou coixí perquè aquest juga­dor de 33 anys generi una mica de paciència amb els direc­tius babaus, els entre­na­dors antipàtics, els com­panys alarbs, els peri­o­dis­tes men­ti­ders i els afi­ci­o­nats mani­a­co­de­pres­sius, farà bé de mar­xar. En aquest país ten­dim a som­niar que els líders són immor­tals i, quan ens des­per­tem, ens ado­nem que l’ado­ració ens ha fet per­dre el temps que hauríem d’haver dedi­cat a pre­pa­rar-ne el relleu.