MESSI COM A SÍMPTOMA

“Cata­lu­nya serà sem­pre casa teva. Mol­tes gràcies per tot aquest temps de feli­ci­tat i d’un fut­bol extra­or­di­nari. Hem tin­gut la sort de com­par­tir uns anys de les nos­tres vides amb el millor juga­dor del món. I un noble espor­tista. No t’obli­da­rem mai. Leo Messi, Creu de Sant Jordi.”

Quan el pre­si­dent d’un país nor­mal (o el seu com­mu­nity mana­ger) perd els segons que es tarda a redac­tar la piu­lada que encapçala aquest arti­cle redac­tant la piu­lada que encapçala aquest arti­cle, és que el país no acaba de girar rodó. No pre­tenc cri­ti­car específica­ment el Molt Hono­ra­ble Quim Torra, perquè tots sabem que aquest tuit cor­re­ria a fer-lo qual­se­vol pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Som una soci­e­tat on bra­mem molt pel pa, però ens aca­bem con­for­mant amb una mica de circ per enga­nyar la gana.

No nego pas que Messi hagi estat una icona social més enllà de gus­tos i pre­ferències. Hem gau­dit com mai abans d’un fora de sèrie. No cauré tam­poc en la demagògia de cri­ti­car l’obs­ce­ni­tat de la mor­te­rada que gua­nya aquest xaval en un entorn on les fei­nes que són real­ment d’uti­li­tat o estan mal paga­des o, sen­zi­lla­ment, no exis­tei­xen. Com que soc un defen­sor de l’eco­no­mia de mer­cat, no em fa res si un juga­dor de fut­bol cobra xifres astronòmiques men­tre pagui dis­ci­pli­na­da­ment els seus impos­tos, que hau­rien de ser molts. Em pre­o­cupa molt més, en tot cas, que altres ocu­pa­ci­ons no esti­guin tan ben remu­ne­ra­des. És una qüestió de pro­porció, de relació entre la neces­si­tat social i el preu que es paga per cada feina. Podríem pas­sar sense fut­bol? Podem pas­sar sense met­ges, científics, músics o actors?

El pro­blema és l’exa­ge­ració de la reacció col·lec­tiva res­pecte d’un tema que hau­ria de ser menor en qual­se­vol soci­e­tat civi­lit­zada i en par­ti­cu­lar en qual­se­vol soci­e­tat civi­lit­zada sot­mesa a la crisi actual. De Mes­sis, en vin­dran d’altres i si no venen els inten­ta­rem fabri­car. De direc­tius gama­rus­sos, sem­pre n’hi haurà, perquè ja se sap que un diri­gent del món del fut­bol és algú massa fat­xenda per que­dar-se a casa i massa curt per dedi­car-se a la política, per més que, crec que equi­vo­ca­da­ment, es pugui pen­sar que en el segon aspecte últi­ma­ment s’han reta­llat les distàncies. En aquesta època que es parla tant de frac­tura social, la divisió més pal­pa­ble a Cata­lu­nya és entre els que con­si­de­ren el cas Messi un drama naci­o­nal i els que ho tro­bem una rebe­que­ria de noi ric. És ben bé que en aquest país ens merei­xem totes les desgràcies que ens pas­sen. I ja em dis­cul­pa­reu si he mal­ba­ra­tat aquest arti­cle escri­vint sobre el tema. Ningú no és per­fecte, excepte Messi, és clar.