El voraviu

Casado ha esbandit la marquesa de la Terrosa i Carrizosa s’ha cruspit Lorena. Una vegada més independents i primàries fan, com diria l’àvia Neus, la fi d’en Cagaelàstics. Mocadors de paper i guants de la benzinera. Usar i llençar. Fixem-nos, però, en l’operació Cayetana, que presenten com el pas necessari per a un retorn al centre i la reacumulació dels 10 milions de vots que els permetrien tornar al govern en solitari. En la posada en escena, Casado teatralitza prou bé. Fa veure que s’allunya del govern de concentració PSOE-PP que reclamava Cayetana, s’erigeix en “alternativa” i manté (l’angelet dialèctic) que el cor agre sobra. “Per defensar conviccions no cal cavar trinxeres ni utilitzar les paraules com a punys.” “No som recanvi de Podemos ni crossa substitutòria”, diu per a l’audiència que necessita escoltar-ho, però a qui recrimina de veritat és Podem. “No hi ha pacte possible amb els que demanen l’abdicació del rei, la independència de Catalunya i el blanqueja ment dels batasuns”, coses que el PSOE no fa. Per això i perquè les coses van com van i són com són, aquest PP centrat farà de crossa substitutòria i del que calgui. Més aviat que tard. A la tardor i l’hivern no hi haurà pau per a ningú. Ni per a l’activitat econòmica. Ni per a l’atur. Ni per als llits dels hospitals. Ni per a les aules d’escoles, instituts i universitats. Veurem qui és capaç de dir als quartos de la UE aquest paperàs no el faig. Crossa i el que toqui. PP i tots.

El camí, segons Puigdemont, és “la confrontació intel·ligent amb l’Estat”. Veu “reparables” els efectes que la repressió ha causat en el moviment independentista i en el procés. Valorats els danys, el que ell anomena “efectes secundaris ben visibles” i que identifica en forma de “desorientació, divisió, emprenyament i desmobilització”, el 130è president hi veu “una única via”. I n’ha dit “la confrontació intel·ligent”. El nom promet. Ja veurem si fa fortuna més enllà de les pegues que hi trobaran els perepunyetes unionistes. La pregunta està servida: si després de deu anys de confrontar ve la confrontació intel·ligent, significa que fins ara érem en la confrontació babaua? Però la clau del camí marcat no és tant la intel·ligència com la confrontació, que no és una via única, sinó doble i ben dispar, com s’encarreguen d’assenyalar tots els diccionaris. De quina confrontació intel·ligent com a via única parla Puigdemont? De la “confrontació” entesa com a “comparació”, com a “acarament”? O de la “confrontació” entesa com a “enfrontament”, com a “oposició”, com a “pugna”? En els dos casos, fer-ho amb intel·ligència és fonamental. En el primer, cada dia serà més complicat trobar les diferències amb la via d’ERC d’eixamplar la base. En el segon, no sé si tenim prou intel·ligència per la mala llet i força de l’adversari. Temo que no quedarà més remei que fer la puta i la Ramoneta entre una via i l’altra segons el dia, el moment i la situació.

La BBC (cap mindundi de la comunicació) va entrevistar Corinna, que es va quedar descansada. Imagineu posar de moda que les amants garlin? Si n’ha tingut més de 4.000 com escriu el coronel Amadeo Martínez Inglés serà una mina. Un pou sense fons. Ho han de tallar com sigui i ho tenen pelut i això reorienta l’estratègia monàrquica encara que es desautoritzi Felip, que està per matar el pare, com el pare va matar l’avi. Que la mesa del Congrés (PSOE, PP i Vox) acordi que Sánchez i Calvo no s’expliquin perquè no competeix al govern va d’aquest pal. Prou ventilador (si poden) cap a Joan Carles i de Joan Carles. Tornen al llustre. L’enllustrada més genial, per ara, la de Joan Rosell a La Vanguardia. El glorifica, però se li escapa el retrat de la misèria sistèmica: “Si a escala personal posem el llistó tan alt probablement molt pocs podran salvar-se. Mirem tants polítics actuals, analitzem la seva vida privada i les seves circumstàncies. Veurem que no són, amb excepcions, un exemple de res, excepte de servir-se a ells mateixos i al seu benestar particular, si ho comparem amb el que van ser ells mateixos abans d’entrar en política.” Què vol dir que molt pocs podran salvar-se? No panegiritzi l’escapat ni escupi tothom. Nom i cognom dels vividors, senyor Rosell. Dies i hores. No es mou la fiscalia? No li entren al domicili a buscar-li proves? Una Moleskine? Una memòria USB? Que no li prenen declaració? Citin ara mateix Rosell.

Torra anuncia una “operació setembre”, Sánchez estudia si s’ha d’endarrerir el curs escolar i s’acaben les existències de remdesivir, l’únic antiviral autoritzat contra la pesta. L’embolic es farà de proporcions majúscules. No s’inventen res. No pretenen fer-nos por. La realitat és tossuda com una banya de marrà, que deia l’àvia Neus. Hem passat la Mare de Déu d’Agost, però ja veurem amb quines grenyes arribarem a l’Onze de Setembre i ja veurem com serà aquest curs escolar que havia de ser irrenunciablement presencial. El conseller ha promès que l’inici està garantit i que serà el 14. Que no sigui inici i clausura el mateix dia, per més que el president pregoni que no ens podem permetre no tornar a l’escola i no tornar a la feina. Tornar-hi també tindrà un cost, que no serà menor. Han tornat a reconèixer 16 morts a Catalunya en 24 hores. Sabem multiplicar? A Reus i Madrid es recomana el confinament domiciliari. Apple tanca botigues. Als prostíbuls, “operin sota la llicència que operin”, no se’ls deixa obrir. Magda Campins ja va dir que les coses es descontrolaven. En dos dies, la Vall d’Hebron havia omplert una segona planta de covid. Els funcionaris del SEPE, que ara no donen l’abast, prediquen el col·lapse: al juliol hi ha hagut 300.000 afiliats menys a la Seguretat Social que el juliol de l’any passat. El virus va de veres, no hi ha cap dubte. Però l’autoritat ja no mana, ara recomana. Que Déu ens beneeixi!

Quan Iceta, dilluns a Catalunya Ràdio, va tornar al mantra que no hi ha taula perquè és Torra qui no la vol, perquè Torra és partidari de la confrontació –ara la intel·ligent–, i no és intel·ligent, la confrontació, va ser el mateix president qui, en una piulada, li va recomanar que parlés amb Margarita Robles i els seus “jocs florals”. En cap moment haurem de perdre de vista les declaracions de Robles dient que no estaven els temps per a “jocs florals”, referint-se al diàleg reclamat per 2 milions de catalans. Com es pot ser tan cínic i es pot escopir tant menyspreu des del Ministeri de Defensa al qual no series sense el pacte amb una bona part dels representants d’aquests 2 milions de ciutadans? Robles no és una baronessa territorial sense coneixement de Catalunya. Lleonesa de naixement, es va formar i ha exercit a Barcelona. Va ser la primera dona a presidir una sala penal i la primera dona a presidir una audiència (la de Barcelona). Per això és més escandalosa i dolorosa la seva mala bava. No se li ha escapat. Com diria l’àvia Neus, a qui no se’ls aguanta pel torrent, se li escapen davant de la gent. I a la Robles li va sortir de l’ànima, que és on s’acumula el verí grupal. “Jocs florals”! Ni respecte per la poesia, tampoc! Que ningú es fiï de Sánchez que, com l’hereu escampa, ho promet tot per refer la imatge. Torna xai de vacances perquè ha dilapidat el crèdit i prova d’encolomar el deute. És fals. La realitat és la Robles dels “jocs florals”.

Tot pot anar a pitjor i hi anirà perquè la crisi no era només esportiva, que també. A Lisboa no es va tocar fons. Si es peca de supèrbia amb la intensitat amb què han pecat les darreres directives i els darrers entorns blaugrana, la caiguda als inferns és com un viatge de Verne al centre de la Terra. Nobita està al davant de la decisió més transcendent com a directiu de la seva vida. Però, com avançava dies enrere, és un 2 de cara a la travessa. Mal si Messi es queda i mal si Messi marxa. I, amb les circumstàncies viscudes les darreres hores, encara pitjor. No sembla diplomàtic fer fora per telèfon el seu millor amic de la plantilla. No reconforta saber que l’argentí ha comunicat la decisió per burofax. Acolloneix que la primera resposta del Barça sigui l’anunci d’una batalla jurídica, basada en el fet que el que estava escrit estava escrit, encara que fos escrit abans de la covid, que tot ho ha canviat també en el món del futbol. Quan deien el 10 de juny no ho deien pas perquè era a temporada acabada (deu dies després), lliga de campions inclosa? El 10 de juny dels altres anys no és pas el 25 d’agost el 2020? Si tenim els 700 quilos assegurats, bon vent i barca nova. I agraïts, sempre agraïts pels vint anys que aquest noi s’ha sentit bé entre nosaltres. Agraïts per tot el que hem disfrutat, la porta oberta per tornar sempre que vulgui i els 700 quilos ben guardats, que baixa molta aigua. No us estranyi, però, que ens veiem sense Messi, sense 700 quilos i amb Bartomeu.

Hem viscut vint anys de Messi (ja saben tota aquella missa mil vegades oficiada del tovalló en una taula d’un bar de Barcelona) i tenim al davant cinquanta dies de Messi elevat al cub que suavitzaran, o no, la duresa de la Diada i de la tornada a escola (presencial, diuen). Vistes les posicions de sortida, això del millor jugador del món s’allargarà al límit, i el límit és el 16 d’octubre, quan es tancarà el mercat de fitxatges a la Premier League. Només un miracle ho esbandirà abans, faci Bartomeu un pas al costat com va anunciar dijous, faci un pas de ballet, de claqué o de tango. El problema d’en Nobita és aquest. Ja se li’n fot a tothom el que digui o faci. Amb molt menys temps que Gaspart a la junta ha arribat al mateix nivell d’excel·lència. Zero a l’esquerra. En futbol professional, vint anys són una eternitat i per a una fugida, traspàs, fitxatge, venda, canvi d’aires o anomeneu-ho com vulgueu, cinquanta dies també són una eternitat. En sentirem de més colors que jaquetes d’en Sala i Martín, que hi ha intervingut amb tota la cavalleria: “Des de l’odi no es pot construir res i el bartosandrisme només era odi. Així els ha anat.” Sap greu, però una afirmació així, per més que vingui d’un catedràtic multipremiat, delata més qui la fa que no pas retrata el destinatari. Odi, Xavier? Flaire d’odi fa la teva piulada, precisament. Del que ha pecat la culerada és de supèrbia, Xavier. I en peca des de la junta d’en Laporta, la teva. Això paguem.