PREFERIR NO FER-HO

La pri­mera norma de l’estratègia és que no s’ha de fer mai res que en el millor dels casos tin­gui un resul­tat pit­jor que no fer-ho. Amb l’excepció de les tàcti­ques en què convé per­dre algu­nes bata­lles per aca­bar gua­nyant la guerra. En la majo­ria de casos, tan­ma­teix, hi ha deci­si­ons que són per­de­do­res tant sí com no. Aquests dies en tenim tres exem­ples molt con­crets.

El pri­mer és l’obs­ti­nació de l’ANC a tirar enda­vant les mobi­lit­za­ci­ons de la Diada. En un moment en què l’inde­pen­den­tisme neces­sita una cura d’estrès; en un moment en què la rea­li­tat no con­vida a gai­res ale­gries col·lec­ti­ves al car­rer per més orde­na­des i dis­ci­pli­na­des que siguin; en unes cir­cumstàncies en què els titu­lars de cada any de la premsa uni­o­nista asse­gu­rant que la con­vo­catòria de la Diada punxa s’acos­ta­ran, per motius evi­dents d’emergència sanitària, més que mai a la rea­li­tat, a l’Assem­blea han per­dut una magnífica opor­tu­ni­tat d’acu­mu­lar for­ces i no des­gas­tar-se en un mun­tatge que en el millor dels casos pot sor­tir mala­ment, i en el pit­jor, molt mala­ment.

El segon cas d’estratègia per­de­dora cent per cent és l’eixor­da­dor cant del cigne del PDe­CAT, amb la decisió de judi­ci­a­lit­zar la seva pugna amb Puig­de­mont. Jus­ta­ment o injus­ta­ment, l’hora d’aquest par­tit ja ha pas­sat, i la pit­jor manera de per­dre és no reconèixer-ho abai­xant la per­si­ana i repar­tint-se entre les opci­ons par­ti­dis­tes que més con­vin­guin o encai­xin amb cadascú. La resistència del PDe­CAT avui només s’entén si l’objec­tiu no és pas la victòria, sinó el des­gast de Puig­de­mont, inten­tant arros­se­gar-lo amb ells pel pedre­gar. Morir matant.

El ter­cer cas d’estratègia absurda és la crisi de govern exe­cu­tada pel pre­si­dent. Genera una altra polèmica, per gua­nyar-hi què, que no empit­jori el que hi ha? Si en plena emergència sanitària con­vo­car elec­ci­ons seria con­tra­pro­du­ent per a la gestió del país, resulta para­do­xal que les mesu­res pre­ses res­pon­guin no pas a cri­te­ris per fer front al col·lapse social i econòmic, sinó a motius d’equi­li­bris al seu par­tit. Excepte en el cas de Cul­tura, una con­se­lle­ria vacant des de fa més d’un any, relle­var dos con­se­llers efi­ci­ents (que et dema­nin la dimissió forma part de la feina de qual­se­vol titu­lar d’Inte­rior, els cops mai no plo­uen a gust de tot­hom i de vega­des a gust de ningú) no només no resol res, sinó que ali­menta els argu­ments dels que pen­sen que tot ple­gat no té cap sen­tit, i fins i tot dels que cre­iem que qual­se­vol alter­na­tiva a la situ­ació pre­sent seria pit­jor que l’actual. No ens podem resig­nar que l’inde­pen­den­tisme sigui només la menys dolenta de les solu­ci­ons pos­si­bles.