EXISTEIX LA INTERSECCIÓ EN L’INDEPENDENTISME?

Per pri­mera vegada des d’aque­lla Via Cata­lana del 2013, viu­rem una Diada total­ment des­cafeïnada. I no espe­ci­al­ment per la covid-19, sinó perquè no hi haurà abso­lu­ta­ment res a defen­sar ni cap horitzó pro­per que pugui engres­car l’inde­pen­den­tisme civil. Amb l’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal ober­ta­ment divi­dit i a les por­tes d’unes noves elec­ci­ons autonòmiques d’entrada intrans­cen­dents, amb els pre­sos polítics sen­ten­ci­ats i a les por­tes també de tenir el ter­cer pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat con­se­cu­tiu inha­bi­li­tat per Espa­nya, no hi ha cap camí traçat ni cap demos­tració de força que faci pen­sar que es viurà una jor­nada que per­meti avançar encara que sigui mínima­ment.

Aquesta vegada, el règim del 78 no tindrà por de la foto­gra­fia de cen­te­nars de milers de cata­lans envaint pacífica­ment els car­rers amb pro­cla­mes de lli­ber­tat que res­so­nin a totes les can­ce­lle­ries del món. La pandèmia ho impe­dirà... però sense covid-19 no seria gaire dife­rent. Cadascú ha pres un camí diver­gent i a hores d’ara sem­bla que no hi ha inter­secció pos­si­ble. ERC s’aferra a la via pac­tista del diàleg amb Madrid, mal­grat que l’Estat insis­teix de totes les mane­res pos­si­bles que no hi ha res a dia­lo­gar si es tracta de democràcia i drets naci­o­nals. I no només es nega a dia­lo­gar, sinó que uti­litza la justícia per cas­ti­gar encara més els qui van fer pos­si­ble l’1-O reben­tant l’arti­cle 100.2, que per­me­tia als pre­sos i pre­ses polítiques tre­ba­llar fora de la presó unes hores al dia, i rever­tint també el ter­cer grau con­ce­dit per Ins­ti­tu­ci­ons Peni­tenciàries de la Gene­ra­li­tat.

Per la seva banda, Juntsx­Cat aposta per la con­fron­tació directa amb l’Estat com a mètode per asso­lir la República. Pro­vo­car un con­flicte democràtic que obli­gui els estats de la UE a mullar-se i des­en­ca­de­nar així un procés d’eman­ci­pació. Com si

Espa­nya fos el Regne Unit, i com si Europa no fos un club d’estats i una maquinària econòmica, sinó una unió de pobles i naci­ons on oneja la ban­dera dels drets i les lli­ber­tats. Juntsx­Cat –ara sense el PDe­CAT, en procés d’auto­des­trucció acce­le­rada, o el que és el mateix, en procés de con­ver­tir-se en una altra UDC– con­si­dera que ERC perd el temps inten­tant seduir el PSOE amb l’ofrena del seu vot per als pres­su­pos­tos, i ERC està con­vençuda que enfron­tar-se amb l’ene­mic ara mateix només pot con­duir a la der­rota. I la CUP? Més pro­pera als postu­lats puig­de­mon­tis­tes de con­fron­tació i inter­na­ci­o­na­lit­zació, però sense cap pro­posta alter­na­tiva via­ble per cons­truir la República.

A les por­tes d’una tar­dor elec­to­ral, la Diada serà només un esce­nari de pre­cam­pa­nya en què pro­ba­ble­ment vola­ran els gani­vets. Però dona­des les res­tric­ci­ons de la pandèmia, aquesta vegada els líders dels par­tits polítics s’evi­ta­ran algu­nes escri­das­sa­des i les cri­des a la uni­tat que s’han sen­tit d’ençà de l’1-O. Perquè el car­rer, mal­grat tot, con­ti­nua tenint clar que només amb uni­tat s’avançarà. Una evidència que els líders polítics també cons­ta­ten, perquè només quan han actuat de forma unitària s’han fet pas­ses en ferm, però que a l’hora de la veri­tat pre­fe­rei­xen obviar per dei­xar espai al com­bat d’egos i interes­sos par­ti­dis­tes.

Comença un nou curs polític autonòmic mar­cat pels desig­nis de la justícia espa­nyola. La inha­bi­li­tació del pre­si­dent Torra sem­bla ine­vi­ta­ble, però quan fal­ten pocs dies perquè es pro­du­eixi, des­co­nei­xem si hi haurà o no una res­posta unitària i estratègica de tot l’inde­pen­den­tisme, o si, com va pas­sar amb la sentència del Suprem l’octu­bre del 2019, serà només el tret de sor­tida d’una nova cursa d’enfron­ta­ments per inten­tar acon­se­guir l’hege­mo­nia de l’espai polític inde­pen­den­tista. Si és així, Madrid es tor­narà a fre­gar les mans. Però ales­ho­res s’haurà de dir la veri­tat a les urnes i que tot­hom sàpiga què vota.