A fons
LA PARADOXA MADRILENYA
L’acord d’investidura de Pedro Sánchez amb Junts i ERC, però sobretot, les condicions pactades per les dues forces independentistes amb el PSOE i al compliment de les quals està sotmesa la viabilitat de la legislatura, tanca un cicle polític a Catalunya i n’obre un de nou en què, per primera vegada, el règim del 78 es veu abocat a negociar. Amb els terminis que siguin, però sense l’arma de la repressió política, judicial i econòmica. Només amb la política. És cert que el PSOE no ha triat aquest camí per voluntat real, sinó per pura supervivència, a curt termini a La Moncloa, i a llarg termini com a partit d’Estat. Però el cas és que es tanca el cicle que es va iniciar el 2013 amb les consultes d’Arenys de Munt i la manifestació del 2015 contra les retallades de l’Estat, i en comença un en què, si el PSOE compleix, es posaran les bases de la resolució d’un conflicte polític amb més de tres segles d’història.
Naturalment, el no cicle no donarà fruits abruptament. Probablement estem parlant d’anys. De fet, ha passat més d’una dècada des que en un poble del Maresme van posar les urnes per votar simbòlicament –i van rebre autocars d’espanyolistes disposats a rebentar-ho tot–, han passat sis anys des del referèndum de l’1-O, quatre des de la sentència del Suprem contra els líders polítics i uns dies des de la investidura que va lligada a una amnistia. No res comparat amb tres-cents anys d’opressió a tots els nivells.
L’aritmètica ha volgut que l’independentisme hagi tornat a tenir la pilota al seu terrat després d’anys d’haver-la llançat al terrat madrileny amb les guerres internes i la lluita per l’hegemonia de l’espai polític i les institucions. Ara, però, i tot i que ERC i Junts han negociat per separat perquè la guerra continua oberta –i el que pot venir amb l’amnistia i unes eleccions al Parlament de Catalunya a tot estirar d’aquí a quinze mesos– i els interessos de partit pesen més que els de país, l’aritmètica madrilenya els empeny a recuperar la unitat estratègica i d’acció al Congrés dels Diputats i davant del govern del PSOE i Sumar.
Ras i curt. Si a Madrid ERC i Junts no van a l’una i continuen la cursa electoral negociant per separat amb el PSOE, el resultat serà més divisió i menys “peix al cove” per al futur estat català. Qualsevol votació al Congrés que interessi a l’independentisme necessita unitat, o tots o ningú, i el govern espanyol naturalment aprofitarà qualsevol possibilitat de divisió per laminar les aspiracions catalanes. De moment, però, aquesta unitat és inexistent. Ho va ser a les negociacions i ho va ser al debat d’investidura, on ERC i Junts van atacar-se mútuament com si ja estiguessin en campanya electoral per a les catalanes. El sentit comú reclama un grup de coordinació formal a Madrid entre els dos grups parlamentaris, i també coordinació entre les dues direccions nacionals del partit. Un segon pas que a hores d’ara voreja la utopia...
No ajuda a l’estratègia unitària haver negociat per separat, i encara menys, que a la Generalitat governi en solitari ERC després de la sortida del govern de Junts l’octubre del 2022. Tampoc no ajuda que les taules de diàleg es plantegin per separat i que els dos líders morals dels dos partits implicats, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, estiguin profundament enemistats.
Sigui com sigui, aquest 2023 s’ha obert una oportunitat molt potent a Madrid. Però si no s’aprofita i es torna a caure en el parany de la divisió i l’enfrontament autonomista, hauran de passar molts més anys per tornar-ho a intentar. Ara les cartes són favorables, però cal mirada llarga i també estratègia a curt termini. Perquè a l’altra banda hi ha un PSOE i un PSC expectant de qualsevol error que cometi l’independentisme. A Catalunya, els socialistes estan al capdavant de la graella de sortida, disposats a governar el país ben aviat. I naturalment, aprofitaran la competència entre independentistes per treure’n rèdit. El front de Madrid és important, però el català encara més. Perdre la Generalitat tindria un cost molt elevat en aquesta nova etapa política.
