A fons
Reespanyolització del conflicte
Europa mai no ha obert la més mínima escletxa d’una via política per la qual pugui transitar l’independentisme català. Les institucions europees i la majoria d’estats han defugit el conflicte polític amb el mantra que es tractava d’un afer intern espanyol. Tampoc Espanya, que malgrat l’escenificació falsa d’una taula de diàleg i una investidura post 1 d’Octubre i amb presos polítics gràcies a ERC, mai no ha obert la via política. Per tot plegat, no és sensat pensar que ho farà els propers mesos amb un acord de claredat que l’obligui a dirimir democràticament l’adhesió fins ara forçada i violenta d’un dels seus territoris.
Ni Espanya és Escòcia, ni Pedro Sánchez és David Cameron. No hi haurà, almenys a mitjà termini, un referèndum acordat i vinculant. Perquè és incompatible amb la naturalesa del règim del 78, perquè Espanya no té a hores d’ara cap al·licient per negociar res amb Catalunya i, sobretot, perquè no hi ha cap pressió internacional per canviar un posicionament polític de més de tres segles. Ras i curt, sis anys després de l’1 d’Octubre, el conflicte polític català ha perdut la seva dimensió internacional per retornar a les fronteres de l’Estat espanyol.
I per què? Per diverses raons, l’independentisme institucional ha renunciat a la unilateralitat pacífica, que a la pràctica, implica renunciar a exercir el dret d’autodeterminació. El país queda condemnat a esperar de manera passiva una autorització per exercir-lo. Per tàctica, per estratègia, per guerres internes o per factors humans, l’independentisme s’ha desviat del camí principal de la via política i tot se centra en la carpeta de la repressió. Un assumpte, per cert, que també ha perdut la vessant internacional des del moment en què l’Estat va tirar endavant els indults i ara negocia l’amnistia. Naturalment, és ben legítim que l’independentisme hagi prioritzat la negociació per apaivagar el mal humà, polític i social causat a tots els nivells per la repressió dels aparells de l’Estat contra la dissidència política.
Per part d’ERC, apostar per un referèndum acord de claredat va en la línia de la seva aposta per la taula de diàleg –que li va costar la sortida del govern de Junts ara fa un any i va arrossegar els republicans a la dependència del PSC i els Comuns per aprovar els comptes i mantenir-se a Sant Jaume–, i pot ser també un baló d’oxigen per al govern de Pere Aragonès. Però això també implica renunciar a la via internacional i posar el focus a Madrid. O el que és el mateix, liquidar l’exili i retornar el conflicte a les fronteres autonòmiques i intentar que la negociació per aturar la repressió no engoleixi definitivament la via política. Això és justament el que pretén el PSOE: que liquidant la repressió el conflicte perdi dimensió.
Per part de Junts, també s’ha deixat de prioritzar la via exterior des del moment en què ha posat el focus en el front intern espanyol amb l’amnistia. La internacionalització del conflicte, amb la figura de Carles Puigdemont exiliat i amb les credencials d’eurodiputat, ha donat les úniques victòries –judicials i simbòliques– a l’independentisme aquests sis anys, però tampoc no ha evitat la repressió a tots els nivells ni ha aconseguit penetrar la barrera infranquejable de la política europea. Davant del que Junts considera un momentum per avançar, amb la clau de la governabilitat a Espanya, ha optat per jugar la carta interna i negociar de tu a tu amb Espanya la liquidació del front repressiu. Però com a dany col·lateral, l’amnistia liquida la via d’Estrasburg. Naturalment, si el president Puigdemont pot tornar a Catalunya, s’obrirà una nova etapa del conflicte a un any vista, quan hi hagi eleccions al Parlament. Conflicte amb Espanya i conflicte dins de l’independentisme, perquè serien unes eleccions en forma de plebiscit entre ERC i Junts, amb Puigdemont i Junqueras de probables candidats.
La intenció del PSOE i de Sumar serà liquidar el conflicte polític un cop tancada la carpeta de la repressió i que Catalunya acabi tornant al peix al cove com Euskadi. I que el PSC sigui imprescindible en la governabilitat de Catalunya els propers anys és el camí més ràpid. Salvador Illa està a la graella de sortida.