Reespanyolització del conflicte

Europa mai no ha obert la més mínima escletxa d’una via política per la qual pugui tran­si­tar l’inde­pen­den­tisme català. Les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees i la majo­ria d’estats han defu­git el con­flicte polític amb el man­tra que es trac­tava d’un afer intern espa­nyol. Tam­poc Espa­nya, que mal­grat l’esce­ni­fi­cació falsa d’una taula de diàleg i una inves­ti­dura post 1 d’Octu­bre i amb pre­sos polítics gràcies a ERC, mai no ha obert la via política. Per tot ple­gat, no és sen­sat pen­sar que ho farà els pro­pers mesos amb un acord de clare­dat que l’obli­gui a diri­mir democràtica­ment l’adhesió fins ara forçada i vio­lenta d’un dels seus ter­ri­to­ris.

Ni Espa­nya és Escòcia, ni Pedro Sánchez és David Came­ron. No hi haurà, almenys a mitjà ter­mini, un referèndum acor­dat i vin­cu­lant. Perquè és incom­pa­ti­ble amb la natu­ra­lesa del règim del 78, perquè Espa­nya no té a hores d’ara cap al·lici­ent per nego­ciar res amb Cata­lu­nya i, sobre­tot, perquè no hi ha cap pressió inter­na­ci­o­nal per can­viar un posi­ci­o­na­ment polític de més de tres segles. Ras i curt, sis anys després de l’1 d’Octu­bre, el con­flicte polític català ha per­dut la seva dimensió inter­na­ci­o­nal per retor­nar a les fron­te­res de l’Estat espa­nyol.

I per què? Per diver­ses raons, l’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal ha renun­ciat a la uni­la­te­ra­li­tat pacífica, que a la pràctica, implica renun­ciar a exer­cir el dret d’auto­de­ter­mi­nació. El país queda con­dem­nat a espe­rar de manera pas­siva una auto­rit­zació per exer­cir-lo. Per tàctica, per estratègia, per guer­res inter­nes o per fac­tors humans, l’inde­pen­den­tisme s’ha des­viat del camí prin­ci­pal de la via política i tot se cen­tra en la car­peta de la repressió. Un assumpte, per cert, que també ha per­dut la ves­sant inter­na­ci­o­nal des del moment en què l’Estat va tirar enda­vant els indults i ara nego­cia l’amnis­tia. Natu­ral­ment, és ben legítim que l’inde­pen­den­tisme hagi pri­o­rit­zat la nego­ci­ació per apai­va­gar el mal humà, polític i social cau­sat a tots els nivells per la repressió dels apa­rells de l’Estat con­tra la dis­sidència política.

Per part d’ERC, apos­tar per un referèndum acord de clare­dat va en la línia de la seva aposta per la taula de diàleg –que li va cos­tar la sor­tida del govern de Junts ara fa un any i va arros­se­gar els repu­bli­cans a la dependència del PSC i els Comuns per apro­var els comp­tes i man­te­nir-se a Sant Jaume–, i pot ser també un baló d’oxi­gen per al govern de Pere Ara­gonès. Però això també implica renun­ciar a la via inter­na­ci­o­nal i posar el focus a Madrid. O el que és el mateix, liqui­dar l’exili i retor­nar el con­flicte a les fron­te­res autonòmiques i inten­tar que la nego­ci­ació per atu­rar la repressió no engo­leixi defi­ni­ti­va­ment la via política. Això és jus­ta­ment el que pretén el PSOE: que liqui­dant la repressió el con­flicte perdi dimensió.

Per part de Junts, també s’ha dei­xat de pri­o­rit­zar la via exte­rior des del moment en què ha posat el focus en el front intern espa­nyol amb l’amnis­tia. La inter­na­ci­o­na­lit­zació del con­flicte, amb la figura de Car­les Puig­de­mont exi­liat i amb les cre­den­ci­als d’euro­di­pu­tat, ha donat les úniques victòries –judi­ci­als i simbòliques– a l’inde­pen­den­tisme aquests sis anys, però tam­poc no ha evi­tat la repressió a tots els nivells ni ha acon­se­guit pene­trar la bar­rera infran­que­ja­ble de la política euro­pea. Davant del que Junts con­si­dera un momen­tum per avançar, amb la clau de la gover­na­bi­li­tat a Espa­nya, ha optat per jugar la carta interna i nego­ciar de tu a tu amb Espa­nya la liqui­dació del front repres­siu. Però com a dany col·late­ral, l’amnis­tia liquida la via d’Estras­burg. Natu­ral­ment, si el pre­si­dent Puig­de­mont pot tor­nar a Cata­lu­nya, s’obrirà una nova etapa del con­flicte a un any vista, quan hi hagi elec­ci­ons al Par­la­ment. Con­flicte amb Espa­nya i con­flicte dins de l’inde­pen­den­tisme, perquè serien unes elec­ci­ons en forma de ple­bis­cit entre ERC i Junts, amb Puig­de­mont i Jun­que­ras de pro­ba­bles can­di­dats.

La intenció del PSOE i de Sumar serà liqui­dar el con­flicte polític un cop tan­cada la car­peta de la repressió i que Cata­lu­nya acabi tor­nant al peix al cove com Euskadi. I que el PSC sigui impres­cin­di­ble en la gover­na­bi­li­tat de Cata­lu­nya els pro­pers anys és el camí més ràpid. Sal­va­dor Illa està a la gra­e­lla de sor­tida.