AGENDA JUDICIAL, AGENDA POLÍTICA

Les properes setmanes i mesos, si la covid ho permet, seran no només trepidants, sinó la millor demostració de l’equivocació que suposa que la justícia s’interposi en la política (també que la política s’interposi en la justícia). L’agenda judicial deixarà poc marge als dubtes sobre el que acabo d’afirmar i que molts ja fa bastant temps que anem dient.

No només la política catalana es veurà afectada per l’actuació de les altes instàncies judicials, sinó també la política estatal i, ves a saber, potser l’europea. Els casos s’acumulen, les dates són a tocar i les conseqüències de les decisions judicials aniran afectant, a poc a poc i de manera irremeiable, un escenari polític que avui més que mai no necessita aquestes alteracions.

El 17 de setembre, el Tribunal Suprem celebrarà la vista de cassació en el cas del Molt Honorable President Torra; poques vegades el Suprem celebra una vista per a aquest tipus de recursos, però en aquesta ocasió ho farà i, setmanes després, amb força certesa, dictarà una sentència que, sigui en el sentit que sigui, alterarà la vida i l’agenda política de Catalunya amb l’efecte dominó que això tindrà per a la de l’Estat.

No tinc cap dubte que, tècnicament parlant, és més senzill donar-nos que treure’ns la raó, però els oracles de Villa y Corte donen per fet que es ratificarà la sentència dictada el desembre passat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i, amb això, es vulnerarà, entre d’altres, els drets de participació política tant del president Torra com de tots els catalans que van votar en les darreres eleccions autonòmiques, el votessin a ell o no.

Aquesta, però, no és l’única cita judicial que marcarà l’agenda política, tan sols és la primera. Després en vindran d’altres aquí i a Europa que, a poc a poc, alteraran la normal convivència i la manera de fer política que ha de regir en qualsevol estat democràtic i de dret on es respecti la separació de poders.

D’una banda, se substanciarà l’apel·lació en contra de la sentència belga del conseller Puig amb les conseqüències que això tindrà, posteriorment, pel que fa al suplicatori al Parlament Europeu i al Tribunal Europeu de Drets Humans en el cas de la sentència del procés.

A finals de setembre, tornarà a declarar el president Torra davant el TSJC, un cop més per complir amb el seu deure i sota l’acusació de desobediència.

El mateix tribunal (TSJC), d’un moment a l’altre, dictarà sentència en contra dels membres de l’anterior mesa del Parlament amb les conseqüències polítiques que això també tindrà.

I què podem dir de la sentència que l’Audiencia Nacional té pendent de dictar en el cas contra el major Trapero i la resta de la cúpula policial per l’1-O? Aquesta sentència també tindrà conseqüències polítiques perquè no deixa de ser també una persecució política.

En paral·lel, se seguirà investigant els polítics catalans, no pels seus actes, sinó per les seves idees, i això afectarà Laura Borràs, Miquel Buch i molts altres més en el que no és res més que una cacera contra els que s’han plantejat com a projecte polític la independència de Catalunya; així estarem fins al mes de novembre, en què s’enjudiciarà els cinc membres de la sindicatura electoral que el Parlament va designar per al referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

Tot això, sense perjudici de moltes altres causes que, segurament, s’estan instruint en secret i que tenen com a finalitat alterar el panorama polític català i també l’espanyol.

Com s’ha vist recentment, en l’àmbit estatal ara l’objectiu és Podemos, i les mateixes instàncies judicials no escatimaran esforços per obrir processos i enfangar els seus membres amb una clara finalitat: mitjançant l’alteració del panorama polític, forçar un model d’estat que resulta impropi de qualsevol país democràtic i de dret.

En una situació d’aquestes característiques no hi ha lloc per a retrets sobre on estava cadascú en els moments més àlgids de la persecució a l’independentisme català; ara no és l’hora de les recriminacions, sinó de la unitat davant d’un fenomen que perjudica tots els demòcrates com és l’ús espuri del dret com a mitjà per aniquilar l’“enemic”.

Perquè la lawfare no ens retorni a temps pretèrits, el millor és assumir com estan les coses i que l’única manera de transformar-les és abordant els canvis estructurals que impedeixen que la justícia segueixi fent política.