PRESOS MÉS PRESOS QUE MAI

Aquesta set­mana que és a punt de començar torna l’escola i, un cop pas­sada una Diada des­cafeïnada per causa de la covid-19 es pot dir que entra­rem de ple en una tar­dor plena d’incer­te­ses polítiques i sanitàries que ens por­ta­ran noves cabòries. Noves cabòries que no ens hau­rien de fer per­dre les velles, espe­ci­al­ment una que sem­bla que ha que­dat soter­rada mediàtica­ment per les inèrcies de l’actu­a­li­tat: tenim nou com­pa­tri­o­tes tan­cats a la presó com­plint no només una con­demna injusta, sinó que, des de fa qua­ranta dies, patei­xen com cap altre pres en tot el sis­tema peni­ten­ci­ari català i espa­nyol la cru­el­tat de la justícia. El Tri­bu­nal Suprem, que no només ha sen­ten­ciat injus­ta­ment, ha deci­dit eri­gir-se en car­ce­ller per fer la vida impos­si­ble a Jordi Cui­xart, Jordi Sànchez, Oriol Jun­que­ras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn i, quan la fis­ca­lia es reac­tivi, tot fa pen­sar que també Carme For­ca­dell i Dolors Bassa aca­ba­ran pas­sant per l’adreçador de l’arbi­tra­ri­e­tat judi­cial espa­nyola.

Fa qua­ranta dies que la reclusió dels set de Lle­do­ners és pit­jor que la de qual­se­vol altre con­dem­nat en la seva mateixa situ­ació, sigui con­dem­nat injus­ta­ment com ells, sigui cul­pa­ble dels crims més exe­cra­bles. Com expli­cava fa uns dies un dels seus advo­cats, Andreu Van den Eynde, la seva situ­ació de pràctica inco­mu­ni­cació “és pit­jor que el que suporta qual­se­vol pres en cir­cumstàncies nor­mals, inclo­sos els casos de ter­ro­risme”, sense poder veure els fami­li­ars i mal­vi­vint vint-i-qua­tre hores tan­cats al mòdul sense acti­vi­tats.

El Tri­bu­nal Suprem va reac­ci­o­nar amb la virulència tota­litària habi­tual a la res­posta asse­nyada i escru­po­losa de les jun­tes de trac­ta­ment peni­ten­ci­ari i de la Con­se­lle­ria de Justícia i ha estès els seus ten­ta­cles de manera inde­cent més enllà d’on hau­ria d’arri­bar. Jut­ges i part i ara segres­ta­dors dels herois del 27-O. Ni la ciu­ta­da­nia pot obli­dar aquesta situ­ació ni els par­tits inde­pen­den­tis­tes, embran­cats en les dis­pu­tes caïnites, hau­rien d’actuar sense tenir pre­sent en tot moment que l’Estat que diu voler nego­ciar s’asseurà posant nou hos­tat­ges sobre la taula. La ciu­ta­da­nia ja estem pas­sant prou ver­go­nya ali­ena veient com la pri­o­ri­tat dels nos­tres polítics és bara­llar-se inter­na­ment perquè també haguem d’assis­tir a la indecència de con­tem­plar com els pre­sos han estat aban­do­nats a la seva sort. Si el mis­satge tant de la població com dels diri­gents és que el sacri­fici per­so­nal es paga amb l’oblit, és natu­ral que cada cop sur­tin menys volun­ta­ris per donar la cara. Què queda d’allò que el poble salva el poble?