El voraviu

Digueu-me llirista, que no em fa res. L’ANC, Òmnium i l’AMI aquest 11 desetembre no n’haurien de fer sortir ni 48.000 ni cap, de manifestant al carrer. Ni carregats de mesures de seguretat i protecció, ni amb les mesures de seguretat i protecció mínimes que hagi marcat l’administració. Cap. Ni repartits per 82 ciutats i pobles, ni de cap manera. Ni en 107 punts de concentració ni en un. Ni en 4 metres quadrats per participant ni en tot el lloc que ens guarden a l’infern o al cel. És una bona oportunitat per fer parada i fonda després de deu exhibicions. Ja s’hi tornarà. Ja hi tornarem. Deixem-ho per al 2021, o per quan hagi passat l’alerta sanitària, si és que el setembre del 2021 encara no estem empantanegats, que podria ser. No ens compliquem la vida i no donem arguments fàcils. Aquest any, a les 17.14, al lloc més simple de tots. Cadascú al seu balcó, a la seva finestra. Cadascú al seu terrat. I cantar-ne un parell de les que sap tothom. I acabar amb Els Segadors. Tots junts. A l’hora en punt. Tan kumbaià com mai. Que tenim por de fer-ho senzill? La distància social a respectar no recomana ara grups de menys de deu? No emboliquem la troca. S’ha de defensar el dret de manifestació, ho entenc. I es garantirà el distanciament social tant entre els 1.700 de Badalona com els 12 de Taüll, ho sé. Però com a lliçó de modos, em feia més peça. Aquest any, cap.

Oriol Junqueras té clar que l’“estratègia de la confrontació” anunciada per Puigdemont a Prada ens portaria a perdre i ell vol guanyar. A perdre no pas per l’estratègia en si, que ell mateix qualifica d’etèria; diu que no en sap res i que la hi haurien d’explicar. Ens veu perdedors perquè ens veu uns nyicris davant la força de l’Estat, que acolloneix. I ho deixa clar, també, que és això. “Si iniciem una confrontació amb l’Estat en les condicions actuals anirem a perdre, i nosaltres el que volem és guanyar. Si volem resultats diferents haurem de preparar-nos millor.” Aquestes declaracions a Europa Press devien ser com un aperitiu del manual que han fet a quatre mans amb Marta Rovira: Tornarem a vèncer (i com ho farem). Espero que el llibre frustri les expectatives que el títol genera, perquè encara menys intel·ligent que la confrontació per perdre és explicar a l’adversari com l’enrocaràs i tenir-lo previngut. Pel que avançava també a Europa Press, Junqueras ha elaborat una “estratègia de la contemplació”. Parteix de la base que ens hem de preparar millor i dona quatre receptes: 1. Internacionalitzar més l’objectiu (tots a l’exili?). 2. Asseure’s a totes les taules per dialogar (amb tothom i de tot?). 3. Guanyar eleccions (per quants s’han de guanyar si Vilalta diu que amb el 51% de vots tampoc fem?). 4. Treballar incansablement (altre cop només hi ha lloc per als superherois? I els que ens cansem, treballant?).

L’unionisme emmascarat (civetista, intermediari, equidistant, pont aeri, tercera via, neoautonomista i moderador) insisteix a fer passar per boig el 130è president. El conspicu periodista Joaquín Luna va perdre el senderi divendres a La Vanguardia: “Puigdemont s’assembla al pilot de Germanwings que va obligar el passatge a compartir deliris.” Rahola, Llach i Capdevila han fet piulades indignats. I Puigdemont, és clar. La classe política ha fet mutis. Per si de cas, una bateria de mitjans dels que espanyolegen dia sí i dia també ja han cridat censura. I avui, en un altre article, Luna fa brometa sobre la llibertat d’expressió i que té de lector el MHP i demana disculpes als familiars de l’accident per “un símil desafortunat”. Luna no delira. Forma part del lobby que vol fer passar Puigdemont per boig i té risc posar-s’hi en contra. Luna té espai fix en la ràdio i la televisió públiques. Som així de trempats, en matèria de comunicació. Com deia l’àvia Neus, val més caure en gràcia que ser graciós. Masclista que fa enrogir, en la ploma Luna no té la mala llet de Tertsch, ni el mal de ventre de Losantos, ni el cervell estriat d’Ussía. Ell és un Marhuenda. Paco llepa Planeta i Joaquín, Godó. L’independentisme que controla per dret electoral l’audiovisual públic no li hauria de riure les gràcies. És casualitat que obri foc contra el 130è quan el mateix diari en què treballa remena una enquesta en què se supera el 51%? Nervis? O sí que ets tu, Luna, el qui delires?

Digueu-me provincià, però l’envelat que s’ha tramat i que pren forma de fusió entre CaixaBank i Bankia i que culminarà en breu fa la sensació d’un déjà vu, de segona entrega, a la qual seguiran una tercera i una quarta. Toca ser el primer banc d’Espanya i el desè de la Unió. En la tercera tocarà ser el cinquè d’Europa i el trentè del món, i en la quarta, el que vulguin imaginar. Hi haurà cinquena i sisena. S’han aixecat veus, sí, i la majoria se saben obligades i de circumstàncies. Canadell, Sala i Martín, Tremosa, Aragonès, Puigdemont/Comín/Ponsatí... Es reclamen els drets dels fundadors. Es reivindica la seu. Es crida a la prevenció contra l’oligopoli. Es demana respecte als drets dels clients i dels treballadors. S’apel·la a la lliure competència. Es fan crides a la necessitat d’una banca pública. El mateix que fa deu anys a Girona, quan La Caixa anava a absorbir Caixa de Girona. Però tot multiplicat per deu i beneït, induït i dirigit per un govern de progrés que necessita calerada, que rasca on sigui (ajuntaments) i que potser recupera 21.000 milions si acomiada 12.000 treballadors i tanca 2.000 oficines (Caixa de Girona van ser mil empleats i 200 oficines). Segurament, quan s’anunciï l’ERO hi tornarà a haver cua de voluntaris. Com en l’últim de La Caixa i l’últim del Santander. I Sánchez, a més, ho veu com una ajuda a “la cohesió territorial de Espanya”. Negoci rodó.

El 10 ja s’entrena. El vol d’ocellets que piulen i canten el futur blaugrana ha canviat les tonades. No s’ha sabut res més que la condició era que es quedi Suárez. Es va dir, però l’anunci que no pledejaria contra el club de la seva vida i que la família plorava per no marxar ho ha tapat tot. La “condició Suárez” va caure en el sac sense fons de les ocurrències o, si voleu, en la butxaca màgica de Doraemon. Sembla que Suárez anirà a Torí. Però podria ser que no hi trobés plaça, a la Juve? Si no n’hi troba, també té un any de contracte, encara. Tot arreglat. Casualitats de la vida! La vida és bella! Dos amics, ni un duro per al Barça i lliures el juny del 2021. Messi, sí. Misses, no. I el juny del 2021? És clar que un any és molt de temps, i pot passar de tot, però acostuma a passar que el que comença malament acaba malament. El gripau que es menja Koeman fa de molt mal pair i el juny del 2021 es poden quedar amb una mà al davant i una altra al darrere. Els Messi han girat bé la truita i ara toca gestionar el no. Que mani qui no ha de manar i que a més se’n faci ostentació pública és mala feina. Molt mala feina. Ser un calçasses, en diria l’àvia Neus. Tan dolent com la supèrbia que ens ha portat on som. Tenim Messi, és cert. Però no hi ha misses. Les xifres de la junta són que s’han perdut 96 milions i que se n’han de trobar 300 per a la nova temporada. Massa misses, falten! A veure què recollim per Suárez!

Deu ser perquè m’hi fixo poc i se m’escapen els detalls, i la grandesa està en els detalls, però fa dies que estem amunt i avall amb pressupostos de l’Estat, i tinc una pregunta: per què per decidir si s’aproven o no els pressupostos es demana taula? La deuen, ja ho entenc, però no hauríem de deixar-ho a banda d’una vegada? Fem provisió de la famosa taula com a pèrdua i enviem-los el cobrador del frac o el que sigui pertinent enviar als morosos polítics. Aquesta taula ja és com la cançó enfadosa que em va ensenyar l’àvia Neus del ciclista de pega dolça que va caure enmig del fang. Per aprovar el pressupost no seria millor que ens expliquessin què hi ha al pressupost? Que cridéssim què no hi volem del que hi posen i què volem que hi posin del que no hi ha? Resumit, és clar, però que expliquin pressupostos, ja que hem de discutir pressupostos. Sembla simple, no? Que si pugen tant. Que si tenim tants diners atrapats per al capítol de personal. Que si tant anirà a pagar interessos del deute i tant anirà per a inversions. Que si del capítol d’inversions a Catalunya n’hi anirà un x per cent a determinar que no doni ni per al que es necessita a Rodalies, un altre x per cent per a tres metres més de la Nacional II, un altre x per cent per posar primeres pedres de projectes que es faran l’altre any. Coses concretes, no fos cas que ens la tornessin a fotre. I la taula, si voleu un consell, que la cremin. Les potes són corcades.

Com més s’assemblin els diputats i diputades a les nines de Famosa, més contenta estarà l’espanyolada. Per això es fan els escandalitzats per les indisciplines que hi va haver abans-d’ahir a les dues grans bancades independentistes (el PDeCAT a JuntsxCat i Demòcrates a ERC) en votar la llei que regularà el mercat del lloguer. Com que jo tindria tendència que els grups deixessin llibertat de vot en temes tan transversals (per no dir en tots), me la rebufen força les indisciplines. Encara més, les felicito. No tinc cap propietat per llogar a ningú i no estic de lloguer, sinó molt al final de la hipoteca pel primer i únic habitatge, que ja és prou creu. Així és que la llei aquesta tan transcendental que semblava que ho havia de petar tot a mi no m’afecta personalment i no m’hi havia interessat ni me n’havia format opinió. Sobta, però, el rebombori generat. La transcendència econòmica de la decisió se m’escapa, encara que entenc algunes de les coses que es diuen, i no se m’escapa, sobretot, la transcendència social. En el terreny polític, el que és realment rellevant no és que hagi provocat la indisciplina de vot que ha provocat, sinó com s’ha tornat a posar en relleu com de fireta és un Parlament que sap que els més minoritaris van sobrats perquè ho portaran al TC, on tenen majoria. Si la fireta us ofèn, poseu-hi fullola o cartró. La barra, l’arrogància i la supèrbia amb què ho expliquen estarien penades en un país civilitzat.