LA VERITABLE NATURALESA DEL CONFLICTE

On som? L’Onze de Setem­bre és una bona data per mirar d’acla­rir on és l’inde­pen­den­tisme. Com que l’apro­xi­mació habi­tual en molts mit­jans de comu­ni­cació és posar la mirada en les hos­ti­li­tats par­ti­dis­tes –que malau­ra­da­ment són les que mar­quen els temps polítics–, la sen­sació més gene­ra­lit­zada és que som en un gali­ma­ties. El mal és que aquest pim-pam-pum acaba ama­gant la prin­ci­pal qüestió de fons i que és la de quina és la veri­ta­ble natu­ra­lesa del des­a­fi­a­ment que el sobi­ra­nisme ha plan­te­jat a Espa­nya i, és clar, la de com aquest hi ha res­post.

De què estem par­lant? Si del que estem par­lant, doncs, és de si l’inde­pen­den­tisme ha de tro­bar alguna mena d’acord amb l’Estat que li per­meti anar tirant men­tre espera temps millors –per exem­ple, que una amnis­tia o un indult faci­liti el retorn a pri­mera línia dels líders a la presó–, lla­vors té tot el sen­tit del món tor­nar a par­lar de com­petències esta­tutàries, de pac­tes fis­cals i, en defi­ni­tiva, d’auto­no­misme. La idea prin­ci­pal és la de l’estira-i-arronsa per tor­nar a pro­var de posar-se d’acord, això sí, obli­dant com va aca­bar l’últim intent de pacte –un esta­tut que es va fer amb tot a favor: un tri­par­tit d’esquer­res gover­nat pel PSC, i amb el PSOE a Madrid–. Ara bé, si con­si­de­rem que la veri­ta­ble natu­ra­lesa del con­flicte és per ser reco­ne­guts com a nació, per la sobi­ra­nia, pel dret a deci­dir i, en defi­ni­tiva, per voler exer­cir el dret a l’auto­de­ter­mi­nació, lla­vors l’esce­nari és total­ment dife­rent. Amb l’Estat, i després d’una amnis­tia imme­di­ata i del reco­nei­xe­ment dels drets naci­o­nals, només s’hau­ria de par­lar de la cele­bració d’un referèndum vin­cu­lant i, si sor­tia a favor de la inde­pendència, acor­dar una sor­tida pac­tada.

No hi ha un win-win. En el pri­mer cas, el de qui dia passa any empeny, és cert que l’inde­pen­den­tisme en dife­rit –ajor­nat ad calen­das gra­e­cas– gua­nya temps comp­tant que, tan­ma­teix, de moment podrà anar gover­nant. I men­tres­tant, l’Estat acon­se­gueix aigua­lir el con­flicte amb l’espe­rança que l’aca­barà dis­so­lent de manera defi­ni­tiva. No sé si se’n pot dir un win-win (tots hi gua­nyen), perquè a la llarga estic segur que aca­ba­ria sent un lose-lose (tots hi per­den). En canvi, en el segon cas, si s’entén que l’única nego­ci­ació dig­na­ment accep­ta­ble arriba després d’una amnis­tia i amb l’exer­cici del dret d’auto­de­ter­mi­nació, lla­vors no hi ha win-win pos­si­ble. Si Cata­lu­nya és inde­pen­dent, el mapa d’Espa­nya can­via. Si el mapa d’Espa­nya és into­ca­ble, es vul­ne­ren els drets naci­o­nals dels cata­lans. O l’un, o l’altre.

El coratge de ren­dir-se. Tot­hom sap que en una con­fron­tació oberta amb l’Estat, ara mateix, l’inde­pen­den­tisme tor­na­ria a per­dre bous i esque­lles. El govern més pro­gres­sista de la història no impe­di­ria que l’Estat menys democràtic de la Unió Euro­pea tornés a fer un 1-O. L’única res­posta ima­gi­na­ble és la repressió que, per cert, tam­poc no ha ces­sat. Però també sabem per una llarguíssima experiència que no ha tin­gut mai excep­ci­ons –la nego­ci­ació de l’Esta­tut del 2006 no és pas tan lluny!– que els pac­tes de bona fe amb els governs espa­nyols i amb el con­junt de l’Estat –com fins fa tres anys havia repe­tit Oriol Jun­que­ras amb encert i de totes les mane­res pos­si­bles– sem­pre són un parany. Dit d’una altra manera, dema­nar a Pedro Sánchez que tin­gui “el coratge” de resol­dre el con­flicte amb Cata­lu­nya –com l’hi ha dema­nat el pre­si­dent del Par­la­ment– és com sug­ge­rir a l’ene­mic que tin­gui el coratge de ren­dir-se. D’acu­dit de Gila.

Sant Tor­nem-hi? Tor­nem al prin­cipi: si la natu­ra­lesa veri­ta­ble del con­flicte Cata­lu­nya-Espa­nya rau a acon­se­guir avan­tat­ges per tenir un “govern efec­tiu”, per gover­nar amb “rea­lisme i prag­ma­tisme” en l’entre­tant, per fer unes polítiques soci­als que els pres­su­pos­tos no per­me­ten o per afa­vo­rir una república espa­nyola, lla­vors ja està bé que tor­nem a l’estil del pacte del Majes­tic de Pujol, a les pro­pos­tes de pacte fis­cal de Mas i a tota la resta de tau­les de sub­hasta de peix per omplir el cove. Però si estem par­lant d’un con­flicte en què l’acord amistós és impos­si­ble, lla­vors només hi ha dues alter­na­ti­ves: o s’aban­dona la lluita, si és el cas, dei­xant-la per a gene­ra­ci­ons futu­res –com reco­ma­nen els spin doc­tors d’ERC i alguns del PNC i del PDe­CAT–, o es demos­tra que hi ha camí per a una “con­fron­tació intel·ligent” amb l’Estat –cosa que també caldrà veure–, curta o llarga, però tenaç i con­ti­nu­ada. Con­fron­tació amb l’Estat, però si fos el cas, també amb inde­pen­den­tis­tes de falsa ban­dera.