EL BOLERO D’ARTUR MAS

Artur Mas pas­sarà a la història no només com l’home que va fer pos­si­ble la pri­mera con­sulta per la inde­pendència de Cata­lu­nya, sinó que, inha­bi­li­tat com a orga­nit­za­dor del 9- N, figura en la llarga llista de líders repre­sa­li­ats per l’Estat espa­nyol. Un polític que durant una dècada llarga (2003-2015) va gua­nyar totes les elec­ci­ons a les quals es va pre­sen­tar com a can­di­dat a la pre­sidència, que mal­grat això només va acon­se­guir gover­nar cinc anys pelats i que va ser l’artífex del feno­me­nal viratge cap a l’inde­pen­den­tisme de l’elec­to­rat de cen­tre­dreta. Amb aquest full de ser­veis, cap patri­ota en ple ús de les seves facul­tats men­tals pot retreure res a Mas per haver anun­ciat el seu pas enrere en la cons­trucció de Junts per Cata­lu­nya. Un res­pecte.

Es mereix tot el res­pecte pel que ha fet i, sobre­tot, en les actu­als cir­cumstàncies, també pel que no ha fet. I el que no ha fet és sumar-se al pro­jecte de Car­les Puig­de­mont. Artur Mas ens va acos­tu­mar durant el seu pas per la pri­mera línia a dos angli­cis­mes que guia­ven la seva acti­tud com a man­da­tari. El pri­mer, el wait and see, que ha man­tin­gut durant bona part del procés de tren­ca­ment de Junts per Cata­lu­nya amb el PDe­CAT. El segon, el win-win, amb què sem­pre ha inten­tat avançar eixam­plant la base i evi­tant tren­ca­dis­ses. Final­ment, s’ha can­sat d’espe­rar obser­vant, ha par­lat i, curi­o­sa­ment, ha fet ballar per un peu la caterva de ter­tu­li­ans i opi­na­dors que, sota la capa del sol, han pas­sat a lloar un per­so­natge que havien menys­preat durant dues dècades. Avui els ser­veix per ero­si­o­nar Puig­de­mont, cap pro­blema. Serien capaços de resig­ni­fi­car Jordi Pujol només que digués mitja paraula con­tra el de Water­loo.

Collo­na­des ter­tu­li­a­nes a banda, el cert és que l’únic que hi gua­nya és el pre­si­dent a l’exili. Perquè Artur Mas no només era tot el que hem escrit al prin­cipi de l’arti­cle, sinó també l’hereu d’un pare de la pàtria i d’un par­tit llas­tats per la cor­rupció. Una llarga ombra que Puig­de­mont es vol treure de sobre al preu que con­vin­gui per tal que els que li diuen con­ver­gent, post­con­ver­gent i altres deri­va­ci­ons que­din sense argu­ments. Mas era el fusi­ble entre el pas­sat i el futur i ha sal­tat fent un pas enrere després d’uns quants anys d’anar exe­cu­tant, caden­ci­o­sa­ment, pas­ses al cos­tat. No soc gens balla­dor, però diria que aquests movi­ments són els del bolero. La cançó melan­gi­osa amb què Mas fa temps que es va eclip­sant tot recor­dant “hay cosas que se reci­ben con resig­nación / hay gol­pes que el des­tino da sin com­pasión / pero cuando se pierde un cariño / no hay nadie que calme ese dolor”. Gràcies per la feina, que ha estat molta i esforçada.