LA NOVA ETAPA

La Cata­lu­nya política té enti­tat pròpia i també té res­pon­sa­bi­li­tat pròpia. Hi va haver un esce­nari dis­fun­ci­o­nal en les elec­ci­ons poste­ri­ors a l’apli­cació del règim del 155 que va alte­rar les nor­mals regles de joc de les con­vo­catòries elec­to­rals. I ara, si es con­firma la sentència con­dem­natòria al pre­si­dent Torra, la legis­la­tura es veurà cas­trada i inter­rom­puda de forma total­ment excep­ci­o­nal.

Quan el pre­si­dent Torra va deci­dir man­te­nir la pan­carta, segu­ra­ment es va guiar per raons ètiques ine­lu­di­bles pel con­text d’anor­ma­li­tat democràtica. A par­tit del gest simbòlic que va deci­dir fer, ara tenim més reve­la­ci­ons de quina és l’esfera reac­tiva en què es mouen les ins­ti­tu­ci­ons de l’Estat. I veient això, la política cata­lana, inde­pen­den­tista o no, es veu con­vo­cada a pren­dre par­tit.

També és bo recor­dar que en el llarg període de la repressió de la dic­ta­dura i, en alguns temes com la tor­tura o la il·lega­lit­zació de dia­ris i par­tits durant la Tran­sició, alguns dels que ara s’escan­da­lit­zen per la repressió, van estar callats i van ser còmpli­ces de vul­ne­ra­ci­ons de drets humans. En aquest sen­tit, és bo que la sen­si­bi­li­tat pels drets humans s’elevi i que les ins­ti­tu­ci­ons no actuïn per un efecte de la inèrcia, sabent posar límits, encara que siguin simbòlics, quan la democràcia tron­to­lla en aspec­tes essen­ci­als.

Per això els que tit­llen d’irres­pon­sa­ble el pre­si­dent per haver dei­xat una pan­carta en què es dema­nava la lli­ber­tat de mem­bres del govern empre­so­nats i a l’exili, i ara diuen que aquesta estratègia de con­fron­tació vol por­tar al límit l’excep­ci­o­na­li­tat, farien bé d’ana­lit­zar fre­da­ment on és l’ori­gen del pro­blema. L’ano­ma­lia de con­ver­tir el que podria ser una falta admi­nis­tra­tiva en una qüestió penal, i amb això trun­car la pre­sidència d’un govern esco­llit democràtica­ment, ara pas­sarà a la història com un fet repres­siu. Una con­vo­catòria elec­to­ral prèvia, per molt que interessi a par­tits que es dis­pu­ten vots, podria blan­que­jar un epi­sodi de la història relle­vant per a la reso­lució del con­flicte i també relle­vant per la decisió que els espais juris­dic­ci­o­nals euro­peus encara han de pren­dre en relació amb els exi­lis i les con­dem­nes estrambòtiques als empre­so­nats. El gest simbòlic de man­te­nir la pan­carta va tenir un sen­tit ètic i ara el té polític.

La pon­de­ració de la deso­bediència s’havia de posar en relleu a l’hora de valo­rar la deso­bediència en relació amb el bé jurídic que es va afec­tar. Quina rellevància pot tenir la lli­ber­tat de sufragi de la ciu­ta­da­nia quan el lema “lli­ber­tat pre­sos polítics” estava total­ment des­ple­gat pel ter­ri­tori. La pre­tesa neu­tra­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal, que és un bé que cal pro­te­gir, va entrar en col·lisió amb una accep­tació de l’estat de coses que dema­nava un gest de pro­testa.

Les ins­ti­tu­ci­ons estan diri­gi­des per per­so­nes, i nor­mal­ment es con­fon sen­tit ins­ti­tu­ci­o­nal amb fre­dor o impas­si­bi­li­tat. Són temps de molts can­vis democràtics, i ja fa anys Martha Nuss­baum va escriure el trac­tat Emo­ci­ons polítiques, en què cap­gira les pri­o­ri­tats i apro­fun­deix en l’eficàcia dels drets humans.

Sense entrar a valo­rar la idoneïtat o no en ter­mes ins­ti­tu­ci­o­nals de man­te­nir aquesta pan­carta, jo entenc el pre­si­dent Torra. I com a jurista espero una sentència abso­lutòria. Com a ciu­ta­dana soc escèptica, crec que hi haurà una nova con­demna del TS i que la nova etapa política s’albira moguda. Un gest tan sen­zill com aquell, i en aquell moment polèmic, veient els aspec­tes poste­ri­ors en què ha deri­vat, ha esde­vin­gut un gest trans­cen­dent per al futur.

Els pro­pers dies veu­rem com el període elec­to­ral també es pot valo­rar a par­tir de com el seu gest ha mogut i sac­se­jat l’esquema polític català fins al punt en què a alguns els interessa con­fron­tar res­pon­sa­bi­li­tat i gover­na­bi­li­tat. No es pot asso­lir per nor­ma­li­tat el que ara per ara no és nor­ma­li­tat democràtica. I amb una taula de nego­ci­ació pen­dent, que segu­ra­ment no podrà ser aquesta taula de casa­ment que s’ha exhi­bit, hem de ser cons­ci­ents que cada part ha de posar les coses estratègica­ment en una cor­re­lació de for­ces que per­meti nego­ciar en interès propi.

La part cata­lana està en la força del no silenci en el debat jurídic que afecta drets fona­men­tals, prin­cipi democràtic i plu­ra­li­tat política. La part espa­nyola cada vegada té més car­pe­tes judi­ci­als de repressió per poder tem­pe­rar una nego­ci­ació. No podem ser tan inge­nus per no veure que la política és això.

El res­pecte a la llei és la base de la lli­ber­tat. Excep­ci­o­na­li­tat ver­sus nor­ma­lit­zació. No és clar aquest binomi quan la nor­ma­tiva inter­na­ci­o­nal i euro­pea s’ha vul­ne­rat, i quan es menysté el dret admi­nis­tra­tiu san­ci­o­na­dor en bene­fici del dret penal. La democràcia espa­nyola no és pacífica.

De què ser­veix el lle­gat? Segu­ra­ment el pre­si­dent Com­panys o fins i tot el pre­si­dent Azaña farien una anàlisi molt valu­osa d’aquest moment. Podríem fer l’esforç d’ima­gi­nar-ho.

El risc d’adap­tació pot fer que es des­a­pro­fiti una ocasió pri­vi­le­gi­ada d’assen­tar la nova etapa sobre un deno­mi­na­dor comú per a la història i per a la política. Els drets humans i la democràcia sòlida han de regir qual­se­vol estratègia elec­to­ral. I el sen­tit de tots els anys pas­sats s’ha de poder abo­car en una política efec­tiva de reso­lució de la situ­ació en què no s’ignori el neces­sari prin­cipi de rea­lisme. Som on som.