LES CASUALITATS NO EXISTEIXEN

Les casualitats no existeixen, i encara menys si atempten contra qualsevol lògica o càlcul de probabilitat. Per segona vegada en menys de nou mesos, les nostres oficines han estat violades, no robades, i en les dues ocasions ni han funcionat els sistemes de seguretat ni ningú ha estat capaç de donar-nos una explicació de per què aquests aparells tan sofisticats han resultat tan ineficaços com cars.

Com que les casualitats no existeixen, em permeto recordar que l’anterior violació es va produir dies abans que vencés el termini per recórrer la sentència dictada en contra del president Torra i, en aquesta ocasió, s’ha produït dies abans de la vista oral en què hem de defensar aquest recurs, el president Torra, el seu dret de participació política i el del conjunt de votants catalans.

L’objectiu, segurament, no era cap altre que el d’acovardir-nos, distreure’ns i posar-nos nerviosos; no n’han aconseguit cap, perquè aquest tipus de pràctiques ja les esperàvem des que vam assumir la defensa dels exiliats. Ens han fet perdre temps i hores de son, però res més i, a més i en el meu cas, dormo poc per naturalesa.

Soc fill de periodista, no d’un periodista qualsevol, sinó d’un que es va significar com a opositor a la dictadura de Pinochet; per això, i correspon que ho porti a col·lació, aquest tipus de pràctiques, pròpies de règims totalitaris, les conec des que era molt petit i, en poden estar segurs, no els donaran resultat.

Ara bé, el que no puc negar és la meva sorpresa que aquest tipus d’actuacions ocorrin en un país europeu i, encara més, que acabin quedant impunes com sembla que passarà amb aquesta i l’anterior violació del nostre despatx, com ho han quedat les amenaces, els insults, les injúries i les calúmnies que hem anat rebent des de fa bastant temps i, davant les quals, tant les autoritats judicials com les de seguretat estan mirant cap a un altre costat.

En els dies que han transcorregut des d’aquest últim assalt no han estat poques les mostres de solidaritat i, tant els meus companys de despatx com jo, les agraïm sincerament. Pel que fa als silencis, també he de dir que no han estat pocs, i n’hi hagut alguns de molt significatius, com el del mateix ministre de l’Interior que, en última instància, és el màxim responsable de la nostra seguretat.

En qualsevol cas, estic convençut que la seva passivitat no me l’he de prendre com una cosa personal; si no ha estat capaç de garantir la tranquil·litat ni la seguretat del vicepresident del govern espanyol ni de la ministra d’Igualtat, molt menys ho serà de garantir la d’un advocat que, ja quan ell era jutge, li desagradava per, entre altres coses, confrontar-lo amb les seves pròpies i intrínseques contradiccions.

Tal com vaig dir a un grup de grans amics durant un sopar a casa ja fa molts mesos, estic convençut que els feixistes no s’aturaran amb ensurts com els que he viscut amb les dues violacions al nostre despatx; més aviat que tard, i a mesura que creixin l’odi i el ressentiment que els generem per la feina que fem, passaran a l’aspecte físic… Només és qüestió de temps.

Les raons que em porten a fer aquesta anàlisi són dues: d’una banda, els treu de polleguera que amb les seves mostres de capacitat operativa no aconsegueixin intimidar-nos i, de l’altra, la passivitat del ministre de l’Interior els està generant una sensació d’impunitat que els portarà a la conclusió que escalar en els atacs els seguirà sortint gratis… i, segurament, no s’equivocaran.

Sigui com sigui i arribin fins on arribin, el que mai aconseguiran és fer-me retrocedir ni renunciar a allò en el que crec. Hi haurà situacions i moments complexos, desagradables i durs, però un no pot treballar, i encara menys viure, sense fer-ho a consciència.

Aquest gran periodista que va ser el meu pare em va ensenyar una cosa que és essencial: la dignitat no té preu, però la llibertat sempre en té, la qüestió és si un està disposat a pagar-lo… En el meu cas, ho tinc clar i, a més, al final, qui està fallant no soc jo, sinó el ministre de l’Interior que, mentre tot això succeeix, està mirant cap a una altra banda per convenciment o per ineptitud, tant és.