El voraviu

L’unionisme emmascarat (civetista, intermediari, equidistant, negociador, pont aeri, tercera via, neoautonomista i moderador) malda per guanyar el relat que amb el 51% dels vots no es pot fer la independència. Se suposa que la llei natural i suprema de la indissolubilitat de la pàtria permet mantenir la unitat amb el 49% i menys. Deixem-ho, però, perquè l’unionisme i l’unionisme emmascarat ja no estan sols en la teoria de la insuficiència del 51%. Fa unes setmanes, la republicana Marta Vilalta s’hi va afegir públicament. Havien aparegut enquestes que vaticinaven que l’independentisme podia obtenir més del 50%. Ara en el manual del camí cap a la victòria per la contemplació, Junqueras i Rovira reblen el mateix clau. Hauríem d’aconseguir més del 50% en continuades eleccions. De fet fa anys que ho penso, que així triomfaríem. Suposo que més endavant ens diran quantes eleccions s’han de guanyar i per quant s’han de guanyar. Quina seria la majoria qualificada i en quina periodicitat? Set vegades per sobre del 55%? Tres vegades per sobre del 60%? Una vegada al 80%? Sobretot s’hauria d’explicar el mecanisme. Un automatisme un cop escrutats els vots? O els vots generen el dret a una taula de diàleg on, ara sí, es pot parlar de tot? Previem casuística per si l’aritmètica electoral fa passes endavant i endarrere? Com la Champions d’abans? Te la quedes en propietat si en fas tres de seguides o cinc d’alternes?

Dijous el govern de Pedro Sánchez va filtrar que estudiaven congelar sous dels funcionaris i que no ho estudiaven. És el sistema modern de presa de decisions per prospecció mediàtica, comú entre executius de tots els països, règims i ideologies. Filtres intencions i, segons els decibels del rebombori que s’organitza, decideixes plantar naps o cols. Veurem ara què passa. Al començament del confinament es va entrar una mica en la qüestió i se’n va perdre el fil perquè tot era aplaudir el gran esforç del personal sanitari, militar, de les forces de l’ordre i d’altres serveis públics. El debat va derivar cap al sou dels polítics i el van tallar ràpid. Populisme, no. Però no és populisme. És imprescindible. Però no el sou dels polítics i el nombre de polítics, que també. La nòmina pública tota ella és la que s’ha d’afrontar amb valentia i eficiència en com es retalla. Parlem, segons la darrera EPA, de 3.200.000 empleats públics, amb una nòmina de 127.000 milions d’euros més les corresponents cotitzacions socials, uns 40.000 milions més. De Guindos, des del BCE, no para d’insistir en la rendibilitat del sector bancari. “Eliminar l’excés de capacitat i reduir l’estructura de cost aprofitant la digitalització.” I tothom ho beneeix! I l’Estat no ho ha de fer, això? Els serveis públics no s’han d’eficienciar? Durant generacions es va topar amb l’Església. Qui acoquina de veritat Pedro el Valent són els funcionaris i els sindicats de la funció pública.

Joaquim Torra, el 131è president de la Generalitat, és tossut i de criteris clars i propis. Sort n’hem fet, de la fortalesa del seu caràcter personal, en aquesta legislatura del coi de govern efectiu i la remenada unitat estratègica entre socis de govern! L’unionisme i l’unionisme emmascarat (civetista, intermediari, equidistant, negociador, pont aeri, tercera via, neoautonomista i moderador) han volgut construir el relat del “titella al servei d’un boig”, però no se n’han sortit. Dijous Torra entrarà al Suprem per la vista del recurs d’apel·lació, i encara espetarrellarà darrere seu la metralla del foc amic i l’enemic sobre si s’han de pactar o no s’han de pactar alguns extrems abans no l’inhabilitin i sobre la convocatòria d’eleccions. Però per què donem per fet que l’inhabilitaran? Quin nivell de rendició i entrega és aquest? Com és que només fem supòsits els uns i els altres sobre els circuits possibles després de la inhabilitació? On estem? Fins on hem arribat? Com és que tothom té clar que no hi ha arguments per a la defensa? Ni de fons ni de forma? Està condemnat abans d’entrar? A la pira pública sembla que sí. És la por? El realisme del coneixement de l’esperit de venjança exhibit fins ara? Tot hi deu fer, però els membres del tribunal es deuen fregar les mans amb el resultat del judici públic paral·lel. Ni els propis clamen la presumpció d’innocència. “Sol i de dol” des del primer minut. Una vergonya!

Explicava que havia començat als hospitals amb en Cruyff. Acumulava anys llargs i durs de convivència, baralles i discussions amb els càncers. Bàsicament se’n fotia (“L’ humor és una manera de lluitar contra el dolor”). Diumenge al vespre, ràpid i sobtat, en Fer va tenir un mal de panxa a Llançà, on havia sopat, i hores després sortia sol de l’hospital de Figueres sense temps per acomiadar-se de ningú amb una destinació que només ell coneix. Segurament li va venir la pressa per trobar-se, així ha piulat que ho desitja el seu amic KAP, “amb els estimats Gin, Perich, Ivà, Rubianes, Ovidi, Manolo, Amador i Julita”. Això sí, coses del paper, ha publicat fins al dia de la mort. “Bona tornada”, es llegeix al seu dibuix d’avui. Un escolar amb un tirador deixa borni el virus. Havia renunciat a la jubilació de professor per continuar dibuixant i no enviava l’original del dia, sinó diferents originals cada dia. “Trieu vosaltres el que vulgueu.” Trenta-tres anys ha estat en Fer a les planes de l’Avui i d’El Punt Avui. Aviat és dit! Per homenatjar-lo bé avui tocaria fotre’ns del mort i de qui el vetlla. “Vaig fer els recordatoris dels meus pares amb conya i he fet riure la gent que venia als funerals dels meus germans.” No sabria com posar-m’hi. Hi ha una bona alternativa. Al Museu Abelló de Mollet, fins al 4 d’octubre, podeu veure l’exposició Fer. L’humor amable. El museu és a l’antiga caserna de la Guàrdia Civil on va viure la infantesa. Gràcies, Fer.

Diu Pablo Casado que a ell què li expliquen de la Kitchen, que això és la història i que ell era diputat per Àvila quan movien aquells fils i es corrien aquelles cuites. Diputat per Àvila. Diputat ras, per Àvila. Recordo l’acudit en el qual un home cau al buit del pis 23è d’un gratacels i es precipita sobre la capota d’un cotxe aparcat al carrer. La gent del tumult que s’organitza pregunta reiteradament i amb insistència què ha passat. L’home s’incorpora, baixa de la capota, s’espolsa les muscleres, s’estira l’americana i mentre comença a marxar amb certa parsimònia fa el desmenjat i assegura que no en sap res. “Acabo d’arribar, jo.” Que Pablo Casado s’espolsi i provi de marxar de la Kitchen amb certa parsimònia i fent el desmenjat no és definitori de res. “Tant pot ser ase com bèstia”, diria l’àvia Neus. Haurem d’esperar. Casado assegura que si s’imputa gent del PP i es demostra que tenen les mans untades, caurà qui hagi de caure. Diu que si arriba el moment la Kitchen el preocuparà i se n’ocuparà, però que el que hi ha ara imputat no és militant del seu partit i per aquí se n’escapa. Francisco Martínez va ser secretari d’estat amb el PP, això sí, però es veu que això no compta. Si no milites eximeixes el partit, segons Casado. Acolloneix el nivell d’excuses que troben per fotre cop de peu endavant als marrons. Paciència i espera, que s’engargussi ben engargussat quan se l’hagi de menjar. Demà o demà passat.

“Déu n’hi doret”, que deia l’àvia Neus, el que en podem deduir de les intervencions d’ahir en el debat de política general del Parlament, més enllà dels focs d’artifici sobre inhabilitació del president, legislatura acabada des del mes de febrer, intervencionisme del Tribunal Suprem en la política catalana, reconstrucció de l’espai polític postconvergent, convocatòria consensuada o no d’eleccions i final desitjat del processisme inútil o no, entre altres traques falleres. Sergi Sabrià, tal com han dictat Junqueras i Rovira en el manual que han de seguir tots els correligionaris, va insistir en el sermó del camí cap a la victòria per la contemplació fins que hi hagi paciència per aguantar el diàleg de sords. Ni va concretar tampoc quan s’acabaria la paciència ni on posarien el límit, però sí que va remarcar “un nou embat” si no es mouen (els espanyols pel diàleg). I en aquest nou embat estarien d’acord amb la CUP. “La millor eina és el referèndum pactat.” Resumim. Això ara hauria de passar (després d’unes eleccions) per un referèndum reconegut internacionalment. Per als uns (la CUP), ja podem anar-hi de dret. Per als altres (ERC), quan acabin la paciència, també. A Junts mola “la confrontació”. Doncs apa! Ja està! A dialogar una temporadeta més i després a buscar algú de la comunitat internacional que vulgui reconèixer un referèndum d’autodeterminació! Tan senzill que és! Com és que no hi havíem caigut abans?

Vint-i-cinc anys després, als diaris nadius digitals, pregoners dia sí dia també de la mort del paper (que potser aguantarà més que algun d’ells), els costa Déu i ajuda trobar un model de negoci. I a Catalunya, més. N’hi ha que encara deuen endreçar com poden els números del 2018, perquè fa quinze mesos que els havien d’haver presentat al registre i encara no ho han fet. La majoria d’ells, en veure que la publi no entra com s’havien promès, opten per fer com els capellans a missa i passen la bacina als lectors. Demanen la voluntat. No hi ha tarifa. Temen que si cobren no els llegeixi ningú. Ara, abduïts per la necessitat d’inflar estadístiques de lectors a veure si regiren la truita, cauen en un populisme/groguisme que si no fes plorar faria pixar de riure. Reprodueixo quatre títols que El Nacional de José Antich tenia penjats seguits dimecres. 1. “Joan Carles I hauria matat una amant de 18 anys embarassada: una famosa ho explica.” 2. “Letícia marca cul amb un vestit rosa molt entallat: s’ha operat les natges.” 3. “Susana Griso molt sexy en banyador cenyit.” 4. “El germà secret de les Campos, condemnat en ferm per aquest repugnant delicte.” Els dos primers són per emmarcar al costat del currículum periodístic monàrquic del director. En el tercer trobo immillorable la qualificació de “cenyit” del banyador sexy (imaginen un banyador no cenyit?). I el joc de les endevinalles del quart mata un estudiant de primer. Clicolàndia!