1-O: NI OBLIT NI RENDICIÓ

L’agost del 1954, Josep Tar­ra­de­llas era esco­llit pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. A l’exili, perquè a Cata­lu­nya no hi havia democràcia. L’elecció es va fer con­tra­ve­nint la nor­ma­tiva que esta­blia que, en cas de mort o inca­pa­ci­tat del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, el suc­ces­sor havia de ser el pre­si­dent del Par­la­ment. Així havia estat esco­llit Josep Irla el 1940 arran de l’assas­si­nat de Lluís Com­panys. Catorze anys després, Irla deci­dia ple­gar, malalt i fati­gat. El pre­si­dent del Par­la­ment era Manuel Serra i Moret. Per evi­tar-ne la desig­nació pre­cep­tiva i colar-se com a suc­ces­sor, Tar­ra­de­llas havia arren­cat a Irla un nome­na­ment com a con­se­ller pri­mer. A banda d’aquesta mar­tin­gala, el molt murri va ser inves­tit en una reunió a l’ambai­xada de la República Espa­nyola, una república que feia quinze anys que no exis­tia legal­ment. Hi van par­ti­ci­par només 24 dels 85 dipu­tats que havia tin­gut el Par­la­ment català, ele­gits feia més de vint anys. Va obte­nir 24 dels 26 vots eme­sos. La tupi­nada no va aca­bar aquí: només onze dels vots van ser pre­sen­ci­als. La resta van arri­bar per cor­reu, envi­ats per tots els dipu­tats loca­lit­zats, ai las!, pel mateix Tar­ra­de­llas.

Què vull expli­car amb això? Doncs que si us diuen que 2 mili­ons de vots de l’1-O no donen legi­ti­mi­tat; si us diuen que un senyor de Water­loo que treu més d’1 milió de sufra­gis cada cop que es pre­senta a unes elec­ci­ons és un boig fent-se pas­sar per pre­si­dent; si us diuen que el Con­sell per la República són només un cen­te­nar de milers, si us diuen tot això per minar-vos la moral, pen­seu que el Molt Hono­ra­ble Josep Tar­ra­de­llas no només va cons­truir la seva pre­sidència sobre una ficció i va man­te­nir aquesta ficció en soli­tari durant dues dècades, sinó que la va fer creure a una bona colla de polítics que pas­sa­ven per ser seri­o­sos i va aca­bar tor­nant enmig d’un bany de mul­ti­tuds com a pre­si­dent legítim a un país on la majo­ria de la gent del car­rer l’havia obli­dat o, direc­ta­ment, no sabien ni qui era. El gat vell repu­blicà va ser ins­tituït, a més, amb el suport dels hereus dels fran­quis­tes que l’havien aviat, els quals, per postres, el van aca­bar nome­nant marquès.

Tar­ra­de­llas va ser un frau? Ans al con­trari. Quan l’opressió segresta la lega­li­tat, la legi­ti­mi­tat sovint adopta fórmu­les ima­gi­na­ti­ves per pre­ser­var veri­tats tan grans com, en aquell cas, la volun­tat democràtica dels cata­lans der­ro­tada per les armes, les ins­ti­tu­ci­ons i les lli­ber­tats naci­o­nals. Ho va fer De Gau­lle a França, ho va fer Jan Karski a Polònia. I tants d’altres. En el cas català, vist amb ulls d’avui, la feina de Tar­ra­de­llas pot sem­blar una minúcia, total per recu­pe­rar un trist règim autonòmic. Va ser una pro­esa.

Mig segle després, l’1-O i la seva defensa, des de l’exili, des de la presó, des dels car­rers, són el pilar d’un país lliure on no caldrà ator­gar mar­que­sats per la feina feta. Si l’empenta d’un home sol va pre­ser­var la volun­tat de ser de tot un poble, què no podrem fer avui els mili­ons d’herois de l’1-O? Feliç ani­ver­sari. Per­sis­tim.