INDULT RIMA AMB CUL

El govern espa­nyol ha deci­dit enge­gar el procés d’indult per als pre­sos polítics cata­lans amb la segu­re­tat que amb aquesta per­di­go­nada farà caure dife­rents par­dals alhora. D’una banda, amb aquest gest dis­fres­sat de bona volun­tat, espera man­te­nir parada la famosa taula del diàleg, aquesta cançó enfa­dosa que té tanta música i tan poca lle­tra. De l’altra, espera que els dipu­tats inde­pen­den­tis­tes a Madrid s’enllu­er­nin –a cegues, perquè l’indult arri­ba­ria, si arriba, després d’escol­tar el Suprem, de resol­dre els pro­ba­bles recur­sos i de supor­tar les igno­mi­ni­o­ses cam­pa­nyes en con­tra– i li pres­tin els vots neces­sa­ris per apro­var els pres­su­pos­tos. I, final­ment, intro­du­eix un nou feix de zitzània enmig de la rot­llana inde­pen­den­tista: amb la cam­pa­nya per l’amnis­tia ja enge­gada, abo­ca­ria els pre­sos a des­dir-se’n, a igno­rar la resta dels 2.850 encau­sats i repre­sa­li­ats i a accep­tar la cul­pa­bi­li­tat a canvi de la lli­ber­tat. I a divi­dir-se, perquè, si no han can­viat molt les coses, pro­ba­ble­ment n’hi haurà que envi­a­ran el govern i l’indult a rimar per allí on l’esquena can­via de nom.