El voraviu

Què serà dels jutges de la promoció 2020 que no han pogut tocar cuixa, el dia del lliurament de despatxos? Pobres jutges i pobre rei! (ell hi hauria volgut anar i ha trucat a Lesmes per dir-li-ho!). És imperdonable que el govern Sánchez ho hagi impedit. Per què li treuen la feina fixa? Els jutges, això sí, farien bé de modular l’emprenyament. De què es queixen? Els ha vingut vint anys! I tots els que no són jutges (mestres, metges, paletes, ferrers, periodistes, advocats, electricistes, manyans, agents comercials, fusters i tutti quanti) que no l’han tingut mai? Què tenen de més els jutges? Són més iguals davant la llei? Si no va venir no va ser pas per seguretat. Teiatru. A l’hora d’acusar (l’independentisme) muda que sigui capaç de posar en perill la seguretat del cap de la tribu. Blanqueja excessos que han fet, fan i faran. Però ha estat per tocar el botet als jutges traient-los el que per a ells és un privilegi (que ja explica com anem que la judicatura trobi un privilegi tocar cuixa d’un cap d’estat tan lamentable). Escoltant-los queda clar que són uns torrapipes. Lesmes ha expressat un “enorme pesar”. Per l’amor de Déu, home! Com a mínim expressa un “hondo penar”. El de la lletra dels germans Lara, el Piensa en mí (1935), que van popularitzar Luz Casal (1991) i Chavela Vargas (1994). Nosaltres ens revenim de La Trinca i el rei que plorava, afegim uns jutges a la ploranera i ens preguntem: “I el pobre cavall, què? Eh? Eh?”

Tinc un rau-rau a l’estómac, que deia l’àvia Neus. Abans de fer conyeta per distendre ens hi haurem de mirar molt, perquè t’exposes al perill que t’agafin al peu de la lletra. Deixes anar qualsevol ocurrència, s’ho creuen, foten gas a la burra i ja la ballem. Fa una setmana m’exclamava que no s’havia sentit més ni gall ni gallina de les sulfatades militars en començar el confinament, i que la ministra Robles ho havia d’aprofitar, mobilitzar l’exèrcit i sulfatar Madrid. Ja s’hi han posat, tu! A Mercamadrid, que no sé si és el lloc on més necessitats n’estan, vistos els cacauets que tenen muntats els diferents engranatges del poder. No haurien de començar per ruixar els dos governs (Moncloa i Comunitat), les dues fiscalies (la que pressiona i l’altra), els jutges melangiosos del rei indiscret, el rei bocamoll mateix i la CEOE i la Cepyme (“incondicionals” de Felip)? Ruixar-los amb altes dosis, perquè la suma de despropòsits iguala rècords històrics. Només faltaven els empresaris, que han mostrat per escrit el suport incondicional a la Constitució i la monarquia i el rebuig més absolut al ministre Garzón, que busca, segons ells, dividir i confrontar la societat espanyola. Quina Constitució han llegit? I no només s’exciten perquè el president Torra ens recomana que no hi anem, sinó que La Moncloa vol tancar i la Comunitat no en vol sentir a parlar. O ho ruixen tot, o no se’n sortiran. Tenen el corc al cervell.

Criden al seny. Diuen que s’acaben les oportunitats, per impedir la segona onada. Tot mentida. Continuen les recomanacions. Morrió, mans netes, distància social i restricció de la mobilitat. Però no impedirem la segona, ni la tercera, ni la quarta onada. Cada dia hi ha més de tot. Més contagis, més hospitalitzacions i més morts. Aquí i a Espanya. I ens movem d’allò més. Han sortit 469.000 cotxes de Barcelona per la Mercè. Com que l’alcalde de Puigcerdà suplicava que no hi anéssim (o segurament perquè es preveia vent, fred i neu), hem anat a la Costa Brava centre. Ja no podem ser més de sis en les reunions. No podrem anar a esperar els Reis. No hi haurà rues de carnaval i tornen a ajornar el Mobile. Però hem d’acusar que ens tractin com minusvàlids mentals i exigir que deixin de fer-ho. Això va per llarg i no hauríem d’anar partit a partit com els entrenadors dolents. Crec el doctor Clotet. Clotet diu que la vacuna estarà d’aquí a dos anys i l’OMS ja va dir que fins al 2024 no arribaria a tothom. Com a mínim hem de preparar-nos per a dues onades més, la tercera i la quarta, quan hagi passat la segona, a la qual ara entrem i de la qual no sabem quan sortirem. I ja veurem quins capricis li agafen, al virus, pel que fa a rebrots. Un, dos per any? Un, dos per onada? A què esperem, a dir les coses pel seu nom? Va per llarg. Qui anima els negacionistes? Per què no ens organitzem per a un període de tres anys en lloc de discutir per a demà al matí?

S’havien d’haver mantingut totes les pancartes aquell dia. Des del setembre del 2019, quan el TSJC va ordenar retirar-les en 48 hores per la ximpleria de la deguda neutralitat institucional, que anem tard amb la resposta. El moment era aquell. I el dia de la desobediència era aquell. En l’actitud del president Torra hi vaig veure, i hi veig, un admirable exercici de dignitat, i no un sacrifici ridícul i estèril com va bramar l’unionisme emmascarat i l’independentisme pro govern efectiu. No era llirisme. Era la desafecció al càrrec que d’altres no tenen. Quan a les tres de la tarda del divendres 4 d’octubre, tal com manava la JEC, els edificis públics van deixar de plorar els presos, es va glaçar el somriure de la revolució. S’acabava allò tan romàntic que aquesta era l’única guerra en què les víctimes eren generals! Quan parlaven de desobediència civil, cridaven a la desobediència dels civils! Que se la juguin manobres i soldats de lleva i a cobert els capitostos. La pantomima s’havia acabat. “És absurd que ens inhabilitin per una bandera, una pancarta o un llaç”, es deien. S’havia de reservar i preservar els líders, és clar! I es va construir el concepte de “la desobediència estèril” i el d’una “majoria independentista no preparada per a la desobediència”. El president Torra no hauria hagut de caminar sol cap a la inhabilitació. Avui haurien d’haver quedat vacants tots els càrrecs públics que tenen patrimoni a la institució que menen. Això era una resposta!

Si una característica remarcaria jo en la sentència del TS que ratifica la inhabilitació i la multa al president Torra imposades pel TSJC és, precisament, la proporcionalitat. Escoltes un i altre parlar de la desproporció, i jo, llamp me mati, no la hi sé veure. Trobo que manté, en fons i forma, el tracte dispensat per l’alta judicatura espanyola a l’independentisme català (i a tot independentisme) des que el TC va acceptar a tràmit el recurs contra l’Estatut del Partit Popular i el Defensor del Pueblo (Enrique Múgica, PSOE). Què és el que no és una desproporció des d’aquell dia i des de molt abans? La sentència a Torra jo la trobo, precisament, molt proporcionada a la desproporció que impera. Remarcaria, repeteixo, aquesta proporció, en cap cas la desproporció. No era d’aquesta proporció la sentència contra l’Estatut? S’havia aprovat al Parlament per 120 dels 135 diputats, un 89%. I aprovat en referèndum. No ho era la dels independentistes del 92 que Europa els va tornar amb patates? I les euroordres de Llarena? I no són d’aquesta proporció els més de 100 anys de condemna dels presos polítics? No troben també una proporcionalitat brutal amb el cas que fan al grup de treball de l’ONU sobre detencions arbitràries? I el que se’n va dir cas Atutxa? O cas Otegi? No eren proporcionals? Res de desproporcionada. Són proporcionals des dels segles dels segles. Gratem la història?

El 28 de novembre del 1997, Josep Maria Sala (que havia estat diputat al Parlament, senador, secretari nacional del PSC i membre del comitè federal del PSOE) entrava a la presó de Can Brians. Havia estat condemnat pel TS, per delictes de falsedat en document mercantil i associació il·lícita, a tres anys de presó, sis anys d’inhabilitació i una multa, en el marc del cas Filesa. Havia presentat un recurs d’empara al TC (com Torra el té presentat ara), que el va estudiar el 22 de desembre del 1997 (el de Torra serà estudiat dimarts vinent, dia 6). Es va acceptar l’empara, es van concedir les cautelars i es va suspendre la sentència. La pregunta és: empararan Torra i atendran les cautelars i suspendran la sentència com l’hi van suspendre al senador Sala el 1997? Quina proporcionalitat seguirà dimarts el TC: la dels independentistes o la de tots? Si tenen interès i temps, llegeixin jurisprudència del mateix TC entre les planes 370 i 402 del recurs presentat per la defensa de Torra. El cas de Josep Maria Sala no és l’únic. Però estem com el cap de setmana passat, quan tothom donava per fet que el TS ratificaria la condemna. Ara tothom dona per fet que serà un nou cas Atutxa i que d’aquí a quinze anys Torra podrà emmarcar l’anul·lació que farà Europa, però d’aquí a quinze anys. Només si queda un bri de dignitat faran un Sala, no un Atutxa, i Torra tornarà dimarts a la presidència i esgotarà la legislatura mentre el recurs d’empara dorm al TC.

La sòlida, continuada i treballada equidistància i ambigüitat dels comuns en el pronunciament nacional es torna cada cop més burda i poc enginyosa. Costa trobar corriols. Com diria l’àvia Neus, “ni veuen la petja dels senglars”. Instal·lats en l’ unionisme emmascarat (civetista, intermediari, equidistant, negociador, pont aeri, tercera via, neoautonomista i moderador), fugen a cremadent a l’ unionisme descarat. Albiach critica l’èpica buida de l’independentisme. Com si la seva èpica fos plena de res més que somnis emboirats, des que són al primer govern de coalició. I es vesteix de víctima: “Ens és igual que ens vulgui fer passar pels dolents de la pel·lícula.” Els dolents, els comuns? No era Torra, el dolent? No és Torra el sacríleg en dir que l’autonomia és ara un destorb per a la independència? La sacrosanta autonomia, bescantada, mare de Déu! Diu Albiach que és molt greu! Molt greu per tota la gent que va lluitar per l’autogovern (com si els independentistes en la lluita per l’Estatut se la gratessin)! Les trones mediàtiques de l’unionisme emmascarat també sermonegen. Però el que ha dit Torra no és greu. És. És el que és. L’autonomia genera molts de sous i moltes poltrones llamineres que fan de taparada real en el camí cap a la independència. Encara que de la taparada se’n digui govern efectiu. I una darrera nota: treure més del 50% és estratègic; entre altres coses, per veure la fila que hi fareu, Albiach.