MORAL

A l’alcalde de Manlleu l’únic retret que gosaria poder fer-li és que per reflexionar sobre els efectes d’una borratxera se’n vagi a Montserrat. Com gosava dir el poeta Gabriel Ferrater, “d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma”, una circumstància que hauria de tenir present qualsevol polític, si més no els d’esquerres. Dit això, la pressió mediàtica que ha experimentat el senyor Àlex Garrido és més pròpia d’una teocràcia medieval que no pas d’un país lliure on els comportaments privats, si no afecten la vida pública, ni comporten la comissió de cap delicte, no haurien de ser objecte de valoració, judici públic, ni debat. Potser peco de liberal, ja em perdonaran els aiatol·làs del nou fonamentalisme conductual, però em sembla que ja n’hi ha prou de dictadura de la moral. No hi hauria d’haver cap altre barem que el que sosté que tot allò que no està prohibit està permès, i en tot cas, si cal discutir, es podria entrar a debatre si alguna de les moltes coses que tenim prohibides i que afecten directament la nostra llibertat haurien d’estar permeses.

Entrant en un terreny més relliscós i molt més greu, sorprèn que el senyor Quim Arrufat, exdiputat de la CUP, ja hagi estat crucificat a la plaça pública de les xarxes socials quan encara ni vosaltres ni jo, almenys a l’hora d’escriure aquest article, sabem ja no si és culpable, sinó exactament de què se l’acusa. Si en el cas de l’edil osonenc pioc està en joc la llibertat personal i el dret a la intimitat, en l’afer dels i les cupaires el que salta pels aires són la defensa adequada de les hipotètiques víctimes i la presumpció d’innocència de l’hipotètic agressor, tot dinamitat per la voracitat de la magistratura del carrer i l’opacitat d’una organització que recorda perillosament les maneres de fer i desfer de totes aquelles sectes defensores de rentar la roba bruta a casa, del nostre mal no vol soroll, dels vicis privats i públiques virtuts, de l’avall que fa baixada i tal dia farà un any, i si no portem sotana per ocultar-hi les vergonyes, com fan els sospitosos habituals, ho amaguem sota una samarreta reivindicativa de talla XXXXL perquè hi càpiga força ronya i qui dia passa, any empeny.

El problema de la doble moral, de la hipocresia i del creixement de l’integrisme de la correcció política és que topa amb la realitat humana, que és molt més complexa i molt menys maniquea. Tots els grans defensors de la rectitud farien bé de recordar com va acabar, després de fer rodar tants caps acusats de corrompre els valors de la República, l’incorruptible Robespierre. Va posar el llistó tan alt, que no el va superar ni ell.