El voraviu

Tant malviure aquestes darreres setmanes perquè el president Torra no volia pactar un dia per a les eleccions, i ara n’esbomben un per la ràdio abans de comentar-ho entre socis de govern i quan encara hi ha oberts processos que podrien fer que no n’hi hagués. És la diferència entre el receptar i el prendre, que deia l’àvia Neus, però punyetetes d’adolescents al cap i a la fi. El que genera gratera, per no dir urticària, és la pressa exhibida per anar-hi, a eleccions. Hauria estat bé guardar les formes, penso. El BOE no publica el cessament perquè ara diuen que no és necessari i nosaltres entomem, tirem milles i li fotem al DOGC. Dimarts vinent el TC ha de veure què fa amb el recurs d’empara i si concedeix les cautelars que s’han demanat, però nosaltres tirem milles. I també tirem milles encara que la defensa hagi detectat un error en l’execució de la sentència i hagi presentat recurs de súplica al TSJC. Vet aquí la famosa resposta a la inhabilitació. Correm a posar-ne un altre i esperem que els faci el pes. Per una banda, desprogramem (cavalcades de Reis, carnaval a la Costa Brava, Mobile..) i per l’altra, programem (eleccions autonòmiques). Aquí, que els candidats puguin entrar en quarantena, com li ha passat a Trump, preocupa poc. Hi ha experiència que no hi siguin i sembla com si hi volguéssim fer mestratge. Hem anat a eleccions amb candidats a l’exili i a la presó, i ara hi tornarem. Covid-19, a nosaltres?

A més d’un i a més de molts va molestar l’estrena simultània divendres per À Punt, TV3 i IB3. Que es fotin! I felicitats a tots els que van moure’s perquè fos possible. Hi ha un moment de La mort de Guillem que et toca especialment i et connecta amb la situació de retorçament infinit de la realitat que vivim des de fa tres anys. Tot condensat en uns segons. Un pla de l’advocat de la defensa. Un pla de la companya de Guillem Agulló que declara en el judici oral. Un pla del jutge. No ens n’adonem o mirem de no processar-ho o no ens en volem adonar, però vivim com la companya de Guillem, cantant el Cara al sol. No hem de passar-ho per alt. N’esguerrem i n’hem esguerrat moltes, és cert, però la humiliació a què ens sotmeten és constant i descarnada. “Com ho sap que era el Cara al sol el que cantaven els acusats? Coneix l’himne, vostè? Ho demostri, que el coneix. Ens el canti”, li demana l’advocat de la defensa. I el jutge, sorneguer i amb complicitat, assenteix a la petició i ho exigeix com a prova i ella tarallareja el Cara al sol i sanglota a la vegada. Des de primera hora del matí del 1-O de fa tres anys que ens fan cantar el Cara al sol una i altra vegada com a la companya de Guillem Agulló. Va d’aquest pal l’unionisme descarat, l’unionisme emmascarat, la policia patriòtica, la fiscalia que afina, i la judicatura que no atén la seva pròpia jurisprudència. Nits com la de divendres ajuden al repòs necessari.

Junts ha aprovat la ponència política, el text més explícit sobre “la confrontació intel·ligent” de Puigdemont. Podem contrastar amb el “Tornarem a vèncer” de Junqueras i Rovira, el text més explícit sobre el camí a “la victòria per la contemplació”, que promou ERC. Hi ha la distància de Nadal a Sant Esteve. Vegem el cas del 51%. Quan Marta Vilalta va dir el que va dir, em va entrar el que em va entrar, i vaig escriure el que vaig escriure. Trobava i trobo derrotista i antinatural anar a la taula de diàleg (o on sigui) amb tant peixet donat. Per què la monarquia fa amb majoria simple i l’alternativa republicana necessita més que majoria? Per què la unitat política ibérica (menys Portugal) fa amb majoria simple i l’alternativa independentista necessita més que majoria? La ponència de Junts mostra que “confrontació” i “contemplació” són bessones. Bessones univitel·lines. Si se supera el 50% dels vots, la ponència aprovada per Junts també fa venir cagarel·la. “Es considerarà la possibilitat de sol·licitar la intervenció de la UE per forçar un referèndum acordat.” Ole, tu, torero! El camí més endreçat per no prendre mal, el proposa l’exconseller Vendrell. Que dinin Puigdemont i Rovira i signin un acord estratègic. Que deixin de pedregar-se. I hi afegeixo, que paeixin bé. Sobretot això. I dos dinars més. En el primer, que s’hi afegeixi la CUP i, en el segon, les associacions. Ja que va per llarg, fem-ho amb les mínimes emmaragades.

La pena de xarxes és la pena de telenotícies més complexa, capriciosa, conservadora, immoral i boja. I ja no en parlem, de la derivada, la pena d’hemeroteca, videoteca, arxiu o com se’n digui. Ens els mitjans tradicionals era un suplici. Amb les xarxes marca com un tatuatge al front. Divendres es llancen unes imatges congelades dos mesos en què es veia l’alcalde de Manlleu, torrat com un general de divisió, en un espai lúdic de Platja d’Aro. Al cap de poques hores fa un comunicat. Deixa el càrrec. La decisió aixeca un mur infranquejable per als que volien manipular una situació particular de finals de juliol, i provoca l’efecte contrari. Una allau de solidaritat. Li fan costat gent de totes les ideologies, l’opinió pública, la publicada, el partit, companys de consistori i la ciutadania de Manlleu. Insignes tertulians li demanen a micròfon obert que s’ho repensi, que fins aquí podríem arribar, que no volen viure en un país on t’envaeixin la intimitat amb aquest nivell de brutalitat, manipulació i mala llet. Àlex Garrido diu que de moment la decisió està presa i que el ple del 26 d’octubre serà el seu darrer ple. Pretén evitar que els mateixos que l’han llançat i tots els que l’han distribuït (ai, els que l’han distribuït!) continuïn fent bullir l’olla. Esplèndida botifarra. Fes el que et roti, alcalde. Tens molta dignitat. Si deixes l’alcaldia de Manlleu com has dit que faries, i tornes a presentar-te el 2023, ens hauràs donat dues lliçons.

Està històricament documentat i contrastat que les esquerres del segle XX no han estat cap paradís per a les dones malgrat la utilització que han fet de la seva lluita per esgarrapar vots quan ha convingut. Grans lluitadors contra el feixisme, el nazisme i el franquisme han estat al mateix temps reconeguts, tolerats i exhibits mascles alfa. Més enllà de la ideologia. Des de comunistes fins a democratacristians. Recordeu la repetida gracieta de ser cristià del melic en amunt i demòcrata del melic en avall. Malgrat definicions altisonants (Protocol per la prevenció i abordatge de les agressions i de les violències masclistes, en endavant el protocol) sembla que les esquerres del segle XXI no van per millor camí, ni tan sols els antisistema. Segons el protocol de la CUP, una de les dues situacions de relació sexual indesitjables provocades per l’exdiputat i exportaveu Quim Arrufat (que ell nega) és de nivell 3. Paraules majors, tu, que malgrat tanta croada antipatriarcat, queden i quedaran en res si no hi posen el remei que no hi han posat en els sis anys que fa de l’inici dels fets amb reincidència inclosa. Què és nivell 3? El nivell 3 és “la violació o pràctiques sexuals no desitjades”. Però les víctimes no volen denunciar i la CUP calla, perquè acompanya les víctimes en les seves decisions. On punyetes som? De què va aquesta pel·lícula? L’àvia Neus ho formularia ben clar. “Put a cremat.” Tant com la justícia eclesiàstica o la militar.

“Alabat sia Déu”, diria l’àvia Neus, que hi hagi defensors com Benet Salellas i jutgesses com Maria Lluïsa Maurel. Després de la denegació de les cautelarísimes a Torra i l’anul·lació de la declaració del claustre de la UB, ha relaxat la parròquia que posessin en evidència la persecució d’estat soferta per Tamara i Adrià. I toquem fusta. Esperem que ningú apel·li o que no reobrin en un altre jutjat i invoquin ves a saber quin article màgic del màgic Codi Penal. Compareu portades dels quatre diaris de Madrid i els dos bilingües de Barcelona de l’11 d’abril del 2018 amb les d’avui. Un dia és l’endemà de la detenció de Tamara Carrasco i la frustrada d’Adrià Carrasco. L’altra és l’endemà de la publicació de la sentència que absol Tamara de “desordres públics”. El primer dia tots obren amb el tema (terrorisme/independentisme/CDR). Avui cap en diu ni piu, a portada. Veurem on arribarà la reclamació de danys. Veurem quin futur espera a Adrià, exiliat a Bèlgica. Te raó Benet Salellas en remarcar la importància que l’absolució vingui per “la premissa major”, que exercien el dret de reunió i el de manifestació. Davant d’una persecució d’estat com la viscuda (des que s’avisa els mitjans afins perquè gravin i retratin), hem d’exigir saber qui i com escull les víctimes. I quan. I com. Per què els Carrasco? Ens podien haver escollit a tu o a mi? Als fills? Als germans? Als pares? És una loteria? S’ho juguen a pedra, paper, tisores?

Ni Moncloa ni Zarzuela són àrees de mobilitat restringida, però hauria estat un detall exemplificador que Pedro i Felipe haguessin fet videoconferència. Estalviaríem un festivalet, però l’orgull patri no els ho permet. Han de pixar cantonada. Són els gens. Als noranta, quan el passejaven de príncep aconseguia –així ho vam titular a El Punt– “fredor popular i calor institucional”. Ha escalat posicions. Li giren la cara Generalitat, Parlament i Ajuntament. Al carrer trobarà crema generalitzada del retrat i cadena humana que li diu que se’n torni per on ha vingut. S’ho ha guanyat a pols, senyor rei dels espanyols. No li ha d’estranyar. Hi ha qui pensa (l’alcaldessa Colau) que no participarà del protocol de la Casa del Rei mentre no donin explicacions de les “males praxis” que han protagonitzat. Jo no necessito explicacions. Hi ha qui pensa (la consellera Budó) que fins que demani perdó l’ignoraran. A mi no em fa cap falta que em demani perdó. També hi ha qui pensa (Jéssica Albiach) que seria millor que anés a buscar el pare, li estronqués la farra i el portés a passar comptes amb els ciutadans. Però a mi tampoc em cal. Ja es pot quedar on és el pare i quan es mori ja l’hi poden enterrar en la intimitat. Estalviem tot el rotllet de la capella ardent, funerals d’estat, missa oficiada per la cúria eclesiàstica i dol oficial. Com diu el jovent, he passat pantalla. Com deia l’àvia Neus, vagi a cagar a mar, senyor rei!