REPRESSIÓ ÉS AIXÒ

Aquesta setmana ha fet un any de la publicació de la sentència dels 100 anys, la que condemna els presos polítics segrestats per l’Estat espanyol per haver posat les urnes. La resolució és només la punta de l’iceberg d’un pla de repressió basat en tres grans eixos:

1. La inseguretat jurídica que porta a recargolar les lleis i les actuacions judicials contra els independentistes sense cap criteri compatible amb la racionalitat, la mesura i, en definitiva, la legalitat democràtica.

2. La repressió política i policial que bloqueja qualsevol pla de diàleg amb excuses peremptòries, fustigant la dissidència als carrers i utilitzant novament la justícia per boicotejar la voluntat democràtica de la ciutadania, tot impedint l’elecció de càrrecs si el candidat no es considera convenient, o defenestrant-los amb, un cop més, resolucions en què la norma s’adapta com un xiclet a un queixal corcat.

3. L’ofec econòmic i competencial que obliga a exercir l’autogovern amb un nivell d’exigència altíssim per part de la ciutadania, una capacitat de gestió fortament condicionada per la falta de recursos i una desinversió estatal que demostra que fa almenys una dècada que l’Estat ha decidit no gastar res en la colònia fins que quedi clar que no s’hauran gastat els diners en un territori que se’n va.

Aquesta triple conjunció ha generat l’efecte buscat, el mateix que causa una coça ben donada a la boca d’un formiguer: la dispersió nerviosa i desorientada de l’independentisme que torna, com tantes vegades, a enfangar-se en l’enfrontament intern i la falta de full de ruta, amb uns líders atemorits per la possibilitat certa de ser els següents represaliats i una població, Twitter a banda, més desconcertada que emprenyada.

La repressió és això: generar un estat de confusió i mantenir-lo en el temps, al marge de qui governi (perquè a Madrid en el fons sempre manen els mateixos poders fàctics) fins a extenuar els catalans i que es rendeixin sense condicions. No es van aturar amb la sentència, no s’han aturat amb la destitució del president Torra i no s’aturaran fins que redueixin Catalunya a una província devastada i poblada per ciutadans obedients que a poc a poc s’instal·lin al sofà de la deserció ciutadana.

I per postres, la pandèmia ha vingut a empitjorar-ho tot.

La situació és reversible sempre que l’independentisme sigui conscient que la situació és aquesta. Vivim en un període repressió de baixa intensitat amb puntes virulentes com la sentència de fa un any, la destitució del president o la tortura psicològica penitenciària als presos. Davant d’això, si l’estratègia és pensar en les pròximes eleccions en comptes de les pròximes generacions, guanyi qui guanyi la derrota està servida.