REPRESSIÓ ÉS AIXÒ

Aquesta set­mana ha fet un any de la publi­cació de la sentència dels 100 anys, la que con­demna els pre­sos polítics segres­tats per l’Estat espa­nyol per haver posat les urnes. La reso­lució és només la punta de l’ice­berg d’un pla de repressió basat en tres grans eixos:

1. La inse­gu­re­tat jurídica que porta a recar­go­lar les lleis i les actu­a­ci­ons judi­ci­als con­tra els inde­pen­den­tis­tes sense cap cri­teri com­pa­ti­ble amb la raci­o­na­li­tat, la mesura i, en defi­ni­tiva, la lega­li­tat democràtica.

2. La repressió política i poli­cial que blo­queja qual­se­vol pla de diàleg amb excu­ses peremptòries, fus­ti­gant la dis­sidència als car­rers i uti­lit­zant nova­ment la justícia per boi­co­te­jar la volun­tat democràtica de la ciu­ta­da­nia, tot impe­dint l’elecció de càrrecs si el can­di­dat no es con­si­dera con­ve­ni­ent, o defe­nes­trant-los amb, un cop més, reso­lu­ci­ons en què la norma s’adapta com un xiclet a un quei­xal cor­cat.

3. L’ofec econòmic i com­pe­ten­cial que obliga a exer­cir l’auto­go­vern amb un nivell d’exigència altíssim per part de la ciu­ta­da­nia, una capa­ci­tat de gestió for­ta­ment con­di­ci­o­nada per la falta de recur­sos i una desin­versió esta­tal que demos­tra que fa almenys una dècada que l’Estat ha deci­dit no gas­tar res en la colònia fins que quedi clar que no s’hau­ran gas­tat els diners en un ter­ri­tori que se’n va.

Aquesta tri­ple con­junció ha gene­rat l’efecte bus­cat, el mateix que causa una coça ben donada a la boca d’un for­mi­guer: la dis­persió ner­vi­osa i deso­ri­en­tada de l’inde­pen­den­tisme que torna, com tan­tes vega­des, a enfan­gar-se en l’enfron­ta­ment intern i la falta de full de ruta, amb uns líders ate­mo­rits per la pos­si­bi­li­tat certa de ser els següents repre­sa­li­ats i una població, Twit­ter a banda, més des­con­cer­tada que empre­nyada.

La repressió és això: gene­rar un estat de con­fusió i man­te­nir-lo en el temps, al marge de qui governi (perquè a Madrid en el fons sem­pre manen els matei­xos poders fàctics) fins a exte­nuar els cata­lans i que es ren­dei­xin sense con­di­ci­ons. No es van atu­rar amb la sentència, no s’han atu­rat amb la des­ti­tució del pre­si­dent Torra i no s’atu­ra­ran fins que redu­ei­xin Cata­lu­nya a una província devas­tada i poblada per ciu­ta­dans obe­di­ents que a poc a poc s’ins­tal·lin al sofà de la deserció ciu­ta­dana.

I per postres, la pandèmia ha vin­gut a empit­jo­rar-ho tot.

La situ­ació és rever­si­ble sem­pre que l’inde­pen­den­tisme sigui cons­ci­ent que la situ­ació és aquesta. Vivim en un període repressió de baixa inten­si­tat amb pun­tes viru­len­tes com la sentència de fa un any, la des­ti­tució del pre­si­dent o la tor­tura psi­cològica peni­tenciària als pre­sos. Davant d’això, si l’estratègia és pen­sar en les pròximes elec­ci­ons en comp­tes de les pròximes gene­ra­ci­ons, gua­nyi qui gua­nyi la der­rota està ser­vida.