El voraviu

Va dir fins divendres i li han sobrat 24 hores ben bones. A mitja tarda de dijous, Àlex Garrido ja va llançar un segon comunicat. Allò tan gros que havia de passar perquè continués a l’alcaldia de Manlleu havia passat i havia decidit que continuava. La cosa grossa són la quantitat de mostres de suport que ha rebut. Sigui com sigui, aquella exemplaritat també en la vida privada que li havia semblat que traïa, ara li semblava que no. No ha explicat si són les aromes de Montserrat que s’ensumen des de la falda de la muntanya o la serenitat que transmeten els plecs de la falda de la Moreneta, però se n’ha desdit. Té tot el dret del món a fer el que li roti, però a mi m’ha desencantat un pèl, ja us ho diré. M’agradava la botifarra que havia fet, ràpida i contundent, als que envaïen la seva intimitat per tocar-li la pera. El que més em crida l’atenció i em desconcerta, però, és que es mostri sempre tan impulsiu. Aquest paio s’ha de calmar. Li aniria bé no ser tan arriat i posar una mica de calma en les decisions. Va agafar el cep que va agafar perquè no havia tingut ni temps de menjar després de jugar tres hores a bàsquet i trobar-se amb uns amics. Fa un comunicat quan no han passat ni dotze hores que circulen les imatges. Anuncia que plegarà però que serà a final de mes. I amb una mani, foc joliu a les xarxes i dos dies a Montserrat diu que aquí no ha passat res. Es mereix un toc a Platja d’Aro. Havent menjat.

Vet aquí que el jutge de l’Audiencia Nacional Manuel García Castellón ha enviat quatre folis de petició d’auxili (a banda de presentar denúncia a la policia) al president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, per demanar-li empara perquè se sent intimidat per una campanya d’amenaces i desprestigi contra ell en xarxes i mitjans instigada, segons el mateix jutge sustenta, per Podemos. És la cua del cas Dina. Semblaria estrany que algú de la seva posició i el seu full de serveis prestats descobreixi en aquest punt de la pel·lícula que hi ha pols a l’era, i que no hagi hagut de tossir fins ara. Ha de fer temps que ho sap i segur que està curat d’espants, però el fet és que ho ha presentat ara perquè amb l’assumpte de demanar al Suprem la imputació del vicepresident Iglesias la cosa s’ha desbordat i ja no es conformen, segons diu, dient-li el nom del porc. Estem pujant un graó més en la judicialització del dia a dia d’aquesta pintoresca societat en què vivim? Es judicialitza els jutges ara per seguir els passos de la política, el cor, el futbol i la salut? Com una moda? O és que en el marc d’aquest estrany estat judicial que sembla substituir l’estat de dret començaran a passar coses que el vicepresident Iglesias troba inconcebibles? O més ben dit, és que les coses inconcebibles d’aquest estat judicial que passen dia sí dia també per a les minories nacionals ja començaran a passar per a altres minories polítiques?

Maria Àngels Chacón ha inaugurat amb una entrevista a La Vanguardia l’unionisme temporal (és a dir de l’independentisme que en la propera legislatura no estarà ni per la confrontació, ni pel referèndum, ni per la DUI, però sí obert a fer govern amb qui sigui, segons programa). A l’unionisme (dins del qual per formar un triunit amb el PSC i el PP, Carrizosa sacrificaria el primer lloc de la llista) i a l’unionisme emmascarat (civetista, intermediari, equidistant, negociador, pont aeri, tercera via, neoautonomista i moderador) se li suma una tercera pilastra (mai més ben dit, perquè no farà gaire més feina que ornamentar) provinent de la reordenació de l’espai convergent. Suposo que l’exconsellera té ben lligat el seu retorn a l’activitat privada, perquè a l’emprenedoria política que lidera resulta difícil de veure-li gaire més recorregut que arribar a les eleccions del febrer, per més que l’unionisme ho hagi de provar tot. Pinçada entre Pascal i Puigdemont, el company de partit Artur Mas ja ha dit que es quedarà rere la bardissa. Si li apareix i fa accions de país, com la dels tres presidents a Perpinyà, pitjor. Tenir al darrere la força mediàtica del Grup Godó tampoc és per tirar coets. Recordem que van deixar en l’extraparlamentarisme els hereus de Duran i Lleida. I el més estressant de tot és que ara hagi de passar per unes primàries, sabent com acaben tots els que guanyen unes primàries. Ja et planyo, Chacón.

Si diumenge al vespre no vau veure el capítol d’Els meus fills, de Gemma Nierga, feu-me cas i aneu a TV3 a la carta, en el primer moment que tingueu disponible. Passeu cinquanta minuts amb en Mamadou i en Pere i les seves mares, la Binta i l’Antònia, i amb la bona feina periodística de la conductora. No us en penedireu. Mamadou Dambelle: quan el meu fill neix cec és el títol. Per emprenyats que estigueu amb el món, us hi reconciliareu. Per hiperventilats que us mantingui la imbecil·litat regnant, us relaxareu. Per destrempats que us hagin deixat els vostres dirigents, recuperareu el nervi. Per poc dotats que estigueu de sentit de l’humor, esclafireu una rialla. Per molt que us costi plorar, deixareu anar una llàgrima d’alegria, de tristesa, d’esperança, d’orgull, de confiança en l’espècie humana. Ja triareu si us quedeu en el moment Mamadou quan explica que no vol que el planyin, o quan retreu a la mare la sobreprotecció a què sovint el sotmet, o quan reconeix que són més feliços des que els pares s’han separat i s’han quedat els quatre germans sols amb la mare. O ja triareu si us quedeu en el moment Pere, que sap que el sentit més important és el sentit de l’humor, que no s’operaria perquè és feliç en la seva ceguesa i que canta els gols de l’Olot per la ràdio com el més posseït dels locutors. Cecs. Adolescents. Amics. Estimen la vida, es veuen en un futur i et reconcilien amb l’espècie.

Mentre s’entestin a celebrar la salvatjada de la Hispanitat cada 12 d’octubre, agafarem entrada i crispetes per al circ. Dilluns van equivocar el colorant o el que sigui que posen al combustible de les avionetes de la Patrulla Àguila i en lloc de la rojigualda, al cel de Madrid van dibuixar-hi un succedani de la bandera de l’Athletic de Bilbao, i encara guerxa. En un lateral, en lloc de vermell també hi van fotre blanc. El morrió i la vista posada al cel ens van impedir veure la cara de Felip. Congestionada com la de l’any passat amb el paracaigudista al fanal? Desencaixada com la de fa dos anys quan la bandera se’ls hissava torta? I si li haguessin donat en aquell moment l’especial de 10 planes (i 100 cortesans) de l’ABC de diumenge en defensa de la monarquia? I si li haguessin passat el vídeo (Viva el rey!) amb les 186 al·locucions dels socis de Libres e Iguales que va reunir la marquesa de Casa Fuerte? La marquesa, tot sigui dit, com que no en fa prou amb l’escenari mesetari, n’ha habilitat un altre al port de Barcelona, al peu de Colom. Ve a totes, diu. “Batalla cultural decisiva entre els que defensen el llegat de civilització espanyol, per civilitzat i els que busquen liquidar-lo per espanyol.” Espectacle assegurat. Casado la va destituir perquè es feia de portaveu d’ella mateixa, i li falten audiències públiques. Un bolo anual fantàstic. Àguila cua blanca al cel de Madrid i aguilot menjaratolins als peus de Colom.

Diu Teresa Cunillera que els quatre mesos que queden fins a les eleccions la taula de diàleg (la famosa taula de diàleg que ens acompanya des de la investidura) estarà en repòs. Connectada al corrent, però en repòs, que és el que segons el diccionari vol dir stand by, que és com ella ha dit exactament que estarà la taula de diàleg a partir d’ara. Interessantíssim i apassionant. Veurem què hi afegeixen Gabriel Rufián i la resta de paladins de la taula. No és un tema banal. Les preguntes trepanen insidioses el cervell com faria un corc hiperventilat a la fusta de la taula. Pregunta número 1: des del mes de febrer que es va fer la primera i única reunió fins avui, que es posa en stand by, què ha estat exactament la taula de diàleg? Pregunta número 2: hauria estat connected o hauria estat disconnected aquests vuit mesos? Pregunta número 3: si ha estat connected, com és que no l’han posada stand by fins ara si igualment no ha fet res? Pregunta número 4: si ha estat disconnected, com és que ara l’han connectada per tenir-la stand by fins a les eleccions? Pregunta número 5: no era lògic que continués disconnected? Pregunta número 6: si el dia de les eleccions la suma de vots independentistes passa del 50%, serà el que decidirà que tornem al disconnected o que ens mantinguem en l’stand by i, per tant, en el connected? Qualsevol dia d’aquests el que desconnectaré soc jo.

En la segona, tercera i quarta onada transitarem corriols embardissats, embardissats, embardissats. No serem senglars de darrera generació que baixen de Collserola a buscar manduca pels carrers nets i polits de l’àrea metropolitana. Ni els de les Alberes, que passegen per platges del cap de Creus. Haurem d’emboscar-nos amb traça i ullal baix com els senglars de llei a les Gavarres i les Guilleries. Fa mal al cor pensar el forat i les teranyines que aquests quinze dies deixaran a la caixa de bars i restaurants, però el ministre Illa té raó. És un orgull que el govern hagi exhibit “determinació i contundència” mentre a Madrid continuen fent la puta i la Ramoneta. Fent-se el boig per no pagar el metge, diria l’àvia Neus. Aplaudeixo el govern, sí, ara que ja no aplaudim i que dubto que hi hagi humor com en la primera onada per aplaudir cada dia a les vuit. I el reconeixement al govern no treu un bri de raó al malestar del sector de la restauració i a tots els afectats per les noves restriccions. Plou sobre inundat. El govern s’ha d’asseure i ha de pactar mesures reals que minorin els desperfectes ocasionats. Hem de sobreviure tots emboscats com senglars. Un govern de dos socis que no es parlen i sense president és tan bo com qualsevol altre, si vol. La feina la fan els cansats, deia l’àvia Neus. Deixeu-vos de burocràcia i envieu un sou als afectats, que alguns encara no han cobrat l’ERTO del confinamament. Això esperem per tornar a aplaudir.