ABANDONAR O RESISTIR

Les coses no van bé si d’un dia per l’altre, les mesures dràstiques per aturar la pandèmia s’anuncien com un cop de destral per a un sector econòmic important del país com ho és el de la restauració i l’hostaleria i els àmbits de la cultura i l’oci.

Les coses no van bé si, a més, el govern, tot i el caràcter poc popular d’aquestes mesures, i els costos electorals segurs, ha d’improvisar de forma sobrevinguda en l’anunci, sense marge per a la planificació empresarial i laboral dels afectats.

Les coses no van bé si el virus, com es veu, s’estén potencialment. La mobilitat i el contacte comunitari estret no en faciliten la no expansió, i la ciutadania, en la seva gran majoria, ha abaixat la guàrdia a l’hora de prendre mesures personals que comporten sacrifici, com ara reduir el lleure i l’oci amb grups amplis.

Les coses no van bé si els epidemiòlegs i els professionals de la salut se senten sols. O si les retribucions salarials als metges i residents fan vergonya per la precarietat i la falta de dignitat.

No van bé si en molts casos l’opció del teletreball no s’està optimitzant amb les garanties de productivitat necessàries.

Les coses van molt bé quan la visió de resistència s’imposa en l’àmbit educatiu, i molts professionals i famílies es fan confiança mútua mantenint criteris de presència per fomentar la garantia d’un lliure desenvolupament de la personalitat en els infants i joves. Malauradament, en l’àmbit universitari la decisió ha estat una altra, i hauríem de saber exactament els factors diferencials, o entendre que l’impacte de suprimir la presència en aquestes franges d’edat comporta menys costos per als afectats i manté les garanties de l’excel·lència en la formació.

Les coses van molt bé quan els ajuntaments, petits o grans, estan capgirant prioritats i posen al centre les persones i les necessitats emergents d’atenció alimentària i de pobresa energètica. L’OMS defineix el concepte de salut com l’“estat integral de benestar”, i introdueix els aspectes emocionals i també de contextos. La Convenció sobre els Drets de l’Infant de l’ONU garanteix aquesta salut i el lliure desenvolupament de la personalitat dels més petits.

No anem bé si no som conscients que el col·lapse del sistema i l’evolució dels esdeveniments tot just acaba de desembocar en un sistema nou, en què l’emergència de salut i ambiental comporta uns canvis impressionants que han de ser i poden ser entomats amb la millor de les eficiències. Això demana que tinguem els ulls oberts, els sentits tan afinats com puguem i que la baula de la cadena de coordinació entre administracions, sectors privats i treballadores itreballadors públics estigui en mans de persones expertes i capaces d’escoltar els criteris tècnics més competents a l’hora de marcar prioritats.

Aquestes prioritats són les que ens han d’explicar els governants, i en la mesura d’allò possible han d’intentar que els esforços pedagògics que molts d’ells estan fent tinguin coherència. Els costos de no entendre són la indignació i el caos, i no podem abandonar-nos a aquests riscos.

En una piulada recent, la promotora musical Gemma Recoder deia: “Un metge, parlant de feina, m’ha dit que em reinventi. Renunciaria ell a tots els anys de preparació i experiència? Si us plau, una mica d’empatia! No digueu als que han hagut de cessar l’activitat laboral per la covid que es reinventin! No us imagineu el mal que fa!”

El to i les paraules d’aquest missatge públic no poden expressar millor els costos del col·lapse que la crisi de la covid està comportant per a milers de persones i famílies afectades per les mesures. Desesperació, incertesa, fragilitat, pobresa i angoixa, molta angoixa.

Ella demana empatia. I aquesta és segurament la paraula clau en els actuals reptes de governança ètica i eficaç en aquest moment de crisi global, local, familiar i individual.

Si defensem la llibertat d’expressió també hem de poder entomar les critiques. I la crítica d’Oriol Mitjà a la consellera de Salut, justa o no en les formes, és legítima i valenta. Aquest professional forma part d’una nova generació, la “generació de l’emergència”, que posa al davant de la “sostenibilitat institucional” claredat i transparència. És sorprenent que algun periodista surti a criticar-lo quan el debat que planteja l’epidemiòleg des de fa temps és un debat legítim i necessari, el de la necessitat de molta qualificació professional en la presa de decisions i el de la desesperació d’alguns professionals que veuen, en molts camps, que els seus criteris qualificats no acaben de ser escoltats ni articulats en el moment oportú. Això no treu que els polítics i la mateixa consellera esmentada no ho hagin donat tot i més en la seva tasca política. No és un tema de voluntats. És un tema de visió integral, que les decisions en l’àmbit de govern puguin comptar amb la plena sintonia dels professionals i de la ciutadania. La resistència no és patir, és treballar millor.