ABANDONAR O RESISTIR

Les coses no van bé si d’un dia per l’altre, les mesu­res dràsti­ques per atu­rar la pandèmia s’anun­cien com un cop de des­tral per a un sec­tor econòmic impor­tant del país com ho és el de la res­tau­ració i l’hos­ta­le­ria i els àmbits de la cul­tura i l’oci.

Les coses no van bé si, a més, el govern, tot i el caràcter poc popu­lar d’aques­tes mesu­res, i els cos­tos elec­to­rals segurs, ha d’impro­vi­sar de forma sobre­vin­guda en l’anunci, sense marge per a la pla­ni­fi­cació empre­sa­rial i labo­ral dels afec­tats.

Les coses no van bé si el virus, com es veu, s’estén poten­ci­al­ment. La mobi­li­tat i el con­tacte comu­ni­tari estret no en faci­li­ten la no expansió, i la ciu­ta­da­nia, en la seva gran majo­ria, ha abai­xat la guàrdia a l’hora de pren­dre mesu­res per­so­nals que com­por­ten sacri­fici, com ara reduir el lleure i l’oci amb grups amplis.

Les coses no van bé si els epi­demiòlegs i els pro­fes­si­o­nals de la salut se sen­ten sols. O si les retri­bu­ci­ons sala­ri­als als met­ges i resi­dents fan ver­go­nya per la pre­ca­ri­e­tat i la falta de dig­ni­tat.

No van bé si en molts casos l’opció del tele­tre­ball no s’està opti­mit­zant amb les garan­ties de pro­duc­ti­vi­tat necessàries.

Les coses van molt bé quan la visió de resistència s’imposa en l’àmbit edu­ca­tiu, i molts pro­fes­si­o­nals i famílies es fan con­fiança mútua man­te­nint cri­te­ris de presència per fomen­tar la garan­tia d’un lliure desen­vo­lu­pa­ment de la per­so­na­li­tat en els infants i joves. Malau­ra­da­ment, en l’àmbit uni­ver­si­tari la decisió ha estat una altra, i hauríem de saber exac­ta­ment els fac­tors dife­ren­ci­als, o enten­dre que l’impacte de supri­mir la presència en aques­tes fran­ges d’edat com­porta menys cos­tos per als afec­tats i manté les garan­ties de l’excel·lència en la for­mació.

Les coses van molt bé quan els ajun­ta­ments, petits o grans, estan cap­gi­rant pri­o­ri­tats i posen al cen­tre les per­so­nes i les neces­si­tats emer­gents d’atenció ali­mentària i de pobresa energètica. L’OMS defi­neix el con­cepte de salut com l’“estat inte­gral de benes­tar”, i intro­du­eix els aspec­tes emo­ci­o­nals i també de con­tex­tos. La Con­venció sobre els Drets de l’Infant de l’ONU garan­teix aquesta salut i el lliure desen­vo­lu­pa­ment de la per­so­na­li­tat dels més petits.

No anem bé si no som cons­ci­ents que el col·lapse del sis­tema i l’evo­lució dels esde­ve­ni­ments tot just acaba de desem­bo­car en un sis­tema nou, en què l’emergència de salut i ambi­en­tal com­porta uns can­vis impres­si­o­nants que han de ser i poden ser ento­mats amb la millor de les eficiències. Això demana que tin­guem els ulls oberts, els sen­tits tan afi­nats com puguem i que la baula de la cadena de coor­di­nació entre admi­nis­tra­ci­ons, sec­tors pri­vats i tre­ba­lla­do­res itre­ba­lla­dors públics esti­gui en mans de per­so­nes exper­tes i capa­ces d’escol­tar els cri­te­ris tècnics més com­pe­tents a l’hora de mar­car pri­o­ri­tats.

Aques­tes pri­o­ri­tats són les que ens han d’expli­car els gover­nants, i en la mesura d’allò pos­si­ble han d’inten­tar que els esforços pedagògics que molts d’ells estan fent tin­guin coherència. Els cos­tos de no enten­dre són la indig­nació i el caos, i no podem aban­do­nar-nos a aquests ris­cos.

En una piu­lada recent, la pro­mo­tora musi­cal Gemma Reco­der deia: “Un metge, par­lant de feina, m’ha dit que em rein­venti. Renun­ci­a­ria ell a tots els anys de pre­pa­ració i experiència? Si us plau, una mica d’empa­tia! No digueu als que han hagut de ces­sar l’acti­vi­tat labo­ral per la covid que es rein­ven­tin! No us ima­gi­neu el mal que fa!”

El to i les parau­les d’aquest mis­satge públic no poden expres­sar millor els cos­tos del col·lapse que la crisi de la covid està com­por­tant per a milers de per­so­nes i famílies afec­ta­des per les mesu­res. Des­es­pe­ració, incer­tesa, fra­gi­li­tat, pobresa i angoixa, molta angoixa.

Ella demana empa­tia. I aquesta és segu­ra­ment la paraula clau en els actu­als rep­tes de gover­nança ètica i eficaç en aquest moment de crisi glo­bal, local, fami­liar i indi­vi­dual.

Si defen­sem la lli­ber­tat d’expressió també hem de poder ento­mar les cri­ti­ques. I la crítica d’Oriol Mitjà a la con­se­llera de Salut, justa o no en les for­mes, és legítima i valenta. Aquest pro­fes­si­o­nal forma part d’una nova gene­ració, la “gene­ració de l’emergència”, que posa al davant de la “sos­te­ni­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal” clare­dat i trans­parència. És sor­pre­nent que algun peri­o­dista surti a cri­ti­car-lo quan el debat que plan­teja l’epi­demiòleg des de fa temps és un debat legítim i neces­sari, el de la neces­si­tat de molta qua­li­fi­cació pro­fes­si­o­nal en la presa de deci­si­ons i el de la des­es­pe­ració d’alguns pro­fes­si­o­nals que veuen, en molts camps, que els seus cri­te­ris qua­li­fi­cats no aca­ben de ser escol­tats ni arti­cu­lats en el moment oportú. Això no treu que els polítics i la mateixa con­se­llera esmen­tada no ho hagin donat tot i més en la seva tasca política. No és un tema de volun­tats. És un tema de visió inte­gral, que les deci­si­ons en l’àmbit de govern puguin comp­tar amb la plena sin­to­nia dels pro­fes­si­o­nals i de la ciu­ta­da­nia. La resistència no és patir, és tre­ba­llar millor.